Un quan és petit es sent impressionat pel món del grans. Si a més viu de petit a un món de grans, aquesta sensació s’accentua.

I es que en el món dels grans generalment hi ha poc lloc per als petits.

Si fa no fa quaranta anys jo era petit i vivia a un món de grans a una finca que es deia sa Cabana. Hi havia molts de grans que tenien cura de mi, els padrins, els pares, els treballadors de la finca i el conco Pere, però anaven molt enfeinats i no tenien temps per mi.

Jo volia ser gran i els grans anaven a caçar tords i jo volia anar a caçar tords i feia el cuc de l’orella malalt al conco Pere.

Però ell sempre em feia cas (de fet era l’únic) i anàvem tot dos a un gran i vell garrover que hi havia vora les cases, feia tres o quatre trons i matàvem un parell de tords, que jo com si d’un canet es tractàs anava a recollir tot il.lusionat.
Quan arribàvem a les cases, els vespres, a la vora del foc, els grans em feien sempre la mateixa pregunta: què fa el conco Pere quan anau a caçar? La resposta sempre era la mateixa: pim, pam, tord pinvant! I tots es posaven a riure de lo malament que parlava.

Aquesta setmana ens ha deixat, ha partit a fer companyia al meu pare, als padrins i a molta gent que va treballar a sa Cabana quan jo no era més que un al.lot pucer.

Esper que quan arribeu prepareu unes sopes o un arròs amb quatre rupits (al cel es poden caçar) i sopeu amb el pare i els padrins. No vos discutigueu molt sobre com s’ha de fer la carrera al coll o si serà millor d’alba o de colgada. Teniu tot el temps del món, disfrutau de la companyia. I teniu present que aquí, els qui quedam, sempre us enyorarem.