Aquests dies ens han deixat dos homes prims. Faig referència a la magror, perquè potser sigui una de les poques coses(sinó l’única) que tenien en comú aquest dos personatges.

El dia 19 de Juny, moria als 89 anys, Vicente Ferrer, el «Rei dels pobres», icona de l’humanisme; un filantrop que des de jove navegà dins el mar de l’idealisme i l’espiritualitat. L’any 1952 partí a l’Índia, on va fer una labor humanitària al servei dels pobres i marginats fins els seus darrers dies. Va viure senzillament i morir com un home lliure, prim per haver-se buidat cap els altres, i envoltat de la dolça mirada dels qui l’estimaven.

El dia 25 de juny, moria als 50 anys, Michael Jackson, el «Rei del pop», icona del marketing i del consumisme. Un home engolit, des de la infantesa, per les xarxes mediàtiques i consumistes, que t’obliguen a fugir de la senzillesa i et condueixen a l’excentricitat i a desesperació de voler fermar els efímers tresors mundans, edificant palaus, fent-se operacions d’estètica, mantenir la aparença i la fortalesa física artificiosament…Va viure esclau del seu terrenal tresor, prim pel seu egocentrisme i morir sol dins la seva presó d’or.

Tot dos foren homes, i per tant, posseïdors de la mateixa dignitat. La diferència radica on decidiren tenir el seu tresor; Ferrer el tengué en el sublim camp de l’espiritualitat i la filantropia, que el fer un home lliure; Jackson el tengué (o li feren tenir) en l’efímer i autodestructiu camp de la superficiatitat i l’egocentrisme, que el feren un home esclau.

Aquests dies, els brams mediàtics i la histèria col.lectiva clamen a la icona de l’home esclau; la reflexió i el sentiment humà clamen, en silenci, a la icona de l’home lliure.