Partint de l’informe “Seguiment de la pesca recreativa a les Illes Balears. Determinació de l’esforç i de les captures” del Govern Balear, la significació de la pesca esportiva arreu del nostre arxipèlag queda palesa. El nombre de pescadors recreatius a Balears és de dos ordres de magnitud superior als professionals, que només a l’illa de Mallorca, segons les seves estimacions, conta amb 73.000 aficionats. Amb altres dades, les captures que realitzem els aficionats representen la meitat de les declarades per la flota comercial: de 2400 a 3400 tones anuals capturem els esportius per any. Moltes d’elles, a més, coincideixen amb les captures de la flota professional i son espècies d’un alt valor econòmic. És a dir, la situació, de seguir augmentant any rere any, pot comprometre moltes de les espècies del nostre litoral -consulteu la “Llista Vermella dels Peixos de les Illes Balears” per tenir una aproximació de la situació dels seus estocs-. No obstant, aquests volums altíssims de pesca recreativa -un 8.62% de la població balear practica algun tipus de pesca esportiva- no es tracta només de una qüestió alimentaria -Espanya és el tercer consumidor mundial de peix per càpita, amb més de 40 quilograms per any- sinó també cultural. La pesca, ja sigui des de terra, des de embarcació o submarina, representa un tarannà bàsic de la nostra forma de veure el món i d’entendre la vida. Perquè soc pescador, comprenc el sentiment que va lligat a la pesca. La mar i els seus recursos m’han procurat i em procuren molts moments de felicitat. Per això, és el moment de que nosaltres, la població civil, conscient de les nostres actuacions, prenguem mesures. No basta en complir les lleis que ens regulen des de l’Administració, ja que moltes vegades  arriben amb retràs, no acaben de seguir criteris estrictament científics o, senzillament, no es compleixen. És necessari anar una passa més endavant i escometre aquesta “Revolució Oceànica” de la parlàvem al començament. Tots i cada un de nosaltres ens hem d’atendre a les nostres accions i comprendre que, amb les nostres mans, està llegar als nostres fills lo que ens van llegar els nostres pares. A la pesca, com amb tot, el model de creixement desorbitat i sens límit ens condueix al desastre, la misèria i la infelicitat. És molt senzill: m’estim més agafar mig cove de Serrans ara, demà, d’aquí uns anys, i d’aquí unes dècades, que 2 ben plens ara. Amb poques paraules, hem de canviar de mentalitat i, a més, passar a l’acció.

Acció. Fets després de les paraules. I un d’aquests fets és plantejar reserves marines. Quan em vaig adonar que, des del Club Nàutic de Sóller, es feia la proposta de Reserva Marina, hi vaig decidir col·laborar activament. En primer lloc perquè les Reserves Marines plantejades fins ara tenen, quasi totes, un caire molt marcat d’interès pesquer professional. És a dir, la gran majoria de les que han sortit endavant ho han fet com a conseqüència de l’iniciativa de col·lectius professionals de la pesca que “defensen” els seus drets damunt els recursos comuns pesquers. Així, moltes no han seguit criteris “estrictament” ecològics per a la seva designació, sinó que han nascut per la pressió exercida per un col·lectiu professional.  Per això, tal i com vaig especificar a la pàgina web del Club Nàutic, el vertaderament important d’aquesta iniciativa és, precisament, el seu sentit “civil”. Els pescadors esportius, sempre criticats de pirates, proposen la creació d’una Reserva Marina perquè son conscients de les conseqüències de la seva activitat. Seria, així, una fita històrica per a la protecció del medi ambient marí i, també, una mesura coherent amb el canvi de model envers a l’activitat pesquera. D’aquí que, en segon lloc, defensi la creació de la Reserva Marina de S’Illeta per la seva utilitat com a “reservori” de biodiversitat. Com també vaig exposar a la pàgina web, aquestes àrees no sotmeses a la pesca es comporten com zones regeneradores d’ecosistemes. Poc a poc, al seu interior és recupera part del equilibri primigeni per acabar aproximant-nos a un ecosistema natural, sense les interaccions pesqueres. Això repercuteix de forma positiva a l’entorn, que veu augmentar les poblacions de moltes espècies d’interès pesquer.

Passades les paraules i l’acció, hem d’ésser realistes i conseqüents amb el marc on es plantegen les coses. Com a conseqüència, al començament he defensat, just  a priori, la Reserva Marina de S’Illeta. Crec que la zona té unitats ecològiques suficientment importants i diverses com per declarar-la Reserva Marina, però just és una hipòtesi que s’ha de verificar. Per això, em de quantificar, mesurar i, finalment, avaluar . Les peticions a Madrid ja estan fetes i tota la burocràcia que mouen accions com aquestes ja està en marxa. Però l’iniciativa civil no s’ha d’aturar aquí. Si hi ha la possibilitat, dins la independència que ens dona ésser ciutadans lliures enfront uns recursos comuns, em de poder “quantificar, mesurar i avaluar” nosaltres mateixos. Per això vaig proposar al Club Nàutic fer un Cens de Biodiversitat que seria un punt de partida per conèixer,  de forma independent, l’estat de la zona i el seu valor ecològic. Si finalment es fa, tota la ciutat podrà conèixer que tenim i si val la pena protegir-ho, contant amb un informe independent de la resta que es duguin a terme.

Abans de concloure aquesta carta oberta, vull puntualitzar un parell de coses fora de l’objectivitat que he portat fins ara. En primer lloc, agrair profundament la vostra lectura, amb la que esper que molts hagueu pogut extreure alguna cosa positiva, resoldre algun dubte o matisar les vostres opinions. En segon lloc, agrair també, a part d’admirar, la valentia del Club Nàutic i de tots els seus membres, així com dels pescadors professionals que, manifestant opinions diverses envers la reserva, ajuden a generar debat i veure les diferents posicions.  I, en tercer lloc, manifestar l’alegria que suposa veure que la classe política respon positivament a les iniciatives civils tot i que, personalment, lamentaria profundament que un tema així es polititzes. Estimades solleriques, estimats sollerics, em d’ésser capaços de fer de la nostra vall un lloc més habitable, més agradable i més sostenible. I això passa, inevitablement, per respectar i estimar les nostres costes i els seus recursos.