Representa la justícia una estàtua amb ulls embenats i espasa amb una mà i balança a l’altre. Així sembla que funciona això: a cegues donem cops de espasa i mesurem el què és just. No cal haver vist “American Gàngster”. Ni anar al llunyà oest dels cowboys, els indis, ni els sheriffs per sentir que la llei té poc pes; i que l’anarquia campà arreu. És com si les lleis universals de justícia fossin inexistents, o molt poc eficients. Veure que els policies corruptes poden sortir al carrer només un any desprès d’haver conculcat tota la legislació que suposadament havien de fer acomplir, dona què pensar. La facilitat per cometre delictes i obtenir llibertat esgarrifa al punt de demanar-nos si no hauríem de ficar a la gent honrada a la presó per protegir-los dels desaprensius que els escometen.
Això sense tenir en compte que els processos per aconseguir justícia quan els requeriments son adients son tan lents que dificulten tota iniciativa en vers la lluita legal a favor dels drets de les persones.
No es la primera vegada que escric una columna a favor i en defensa dels drets dels individus a ser honests i a ser defensats per les lleis establertes. Ser honrat i responsable és un dret escarnit descaradament per la pròpia institució que l’hauria de defensar.
Però els sistemes judiciaris no donen a l’abast ens diuen, com argument insuperable, tal vegada no s’hi ha fet la remodelació estructural necessària per accelerar els processos menors però fer exàmens de consciència no estan de moda.
Inclòs els processos de major rellevància son massa llargs per les víctimes i les seves famílies, només cal recordar el del atemptat d’Atotxa o l’encara actual Yak-42. Que no satisfan la necessitat d’una justícia justa, valgui la redundància, ja que sembla que hem perdut el significat primerenc de la paraula, i les decisions que es prenen sembla que arriben sempre massa tard o fora de termini.
Això sense entrar dins els tribunals econòmics que en aquests moments de “Crisis, what crisis?” estan saturats pels procediments d’impagaments d’empreses i particulars.
No podem evitar demanar-nos qui és darrera el caos que mou els fils del que és just i del que no ho és, i si té intenció de deixar-nos a l’abandó o ens creu tan incauts i mal informats que ens estarem de mans creuades mentre ens menyspreen.
I ja que l’“Obamania” desborda en processos de creativitat i una no vol tombar en el total escepticisme, encara que camino talment un funambulista en els bords des fa molt temps, em demano si no es podrien començar a simplificar els procediments legals, per aconseguir una justícia més efectiva i real, i d’alguna manera anticipar-nos al final previsible que el nostre món acabi en batalla campal.
