Sens dubte, escriure és un plaer. I pintar i fer marges i exsecallar oliveres. Qualsevol activitat que dugui aparellada un cert grau de creativitat és un plaer. Però també és una feina. Tanmateix, quin gust més gran quan un veu el conte acabat, el quadre pintat, el marge aixecat, l’olivera exsecallada… L’objecte conté ben explícita tota la creativitat del subjecte i això enorgulleix i fa sentir un poc déu…

Quant a feines, les més gratificants són aquelles que exigeixen un grau de creativitat més gran. També són les més difícils i les que comporten més responsabilitats. I, és clar, més problemes. Hi ha gent a qui no li agrada complicar-se la vida i sospira per una feina neutra, mecànica, en el desenvolupament de la qual no hi participi la matèria gris… I és que no és igual manejar el xerrac que cremar la rama, pastar que posar la pedra, escriure que picar el text…

Al cap i a la fi tota realització té un moment grat i difícil: quan s’aixeca el teló, quan s’obre la cortineta. A mi em fa pànic llegir-me quan els meus textos apareixen definitivament publicats. I és que sempre hi descobreixes alguna cosa millorable. Si l’assumpte és una errada merament formal, d’estil o ortogràfica, dol però no té gaire importància, però si un descobreix que hi diu alguna cosa que no volia dir, l’assumpte s’esdevé més greu. Com quan, en exsecallar, un ha tallat la branca equivocada i ho veu quan ja ha davallat de l’arbre i se’l mira des de baix.

Això és el que em va passar la setmana passada quan vaig llegir, ja publicat, un article d’opinió meu. En ell, hi apareixia dues vegades la paraula polítics, i les dues en un sentit pejoratiu. En escriure-la, tenia en ment un tipus de polític concret i, sense adonar-me’n, vaig fer d’un cas puntual una definició general.

I és que convé deixar clar que hi ha diferents tipus de polítics i que la generalització que tots els polítics són uns lladres o uns hipòcrites o uns pocavergonyes, tan estesa avui en dia gràcies als escàndols successius de l’era Matas que ara surten a la llum, o a la imatge de polítics sense escrúpols, que utilitzen els prejudicis de la gent en profit propi, Delgados o Rabascos, és una generalització equivocada. I, sobretot, perillosa.

No m’agrada escriure tòpics, però crec sincerament que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics, l’únic possible en una societat moderna i moralment justa. I crec que, per als polítics honests i amb voluntat de servei, la seva ha de ser una feina dura i difícil, ja que en tot quant fan hi ha una dosi majúscula de responsabilitat: han d’estar contínuament prenent decisions i obrint la cortineta, i els resultats gairebé mai no són del gust de tothom, és a dir, que els plouen clatellades de per tots els vents…

És cert que la democràcia no és un sistema de govern perfecte (hi ha cap creació humana perfecta?). Intrínsecament conté dos problemes cabdals, de difícil solució, problemes que apareixen encarnats en els tipus de polítics que tenia en ment quan la setmana passada vaig escriure la parauleta: els que, sense cap qualitat especial ni preparació específica (o sí), utilitzen la política per escalar, per enriquir-se, és a dir, aquells que conceben la seva feina, no com un servei a la comunitat, sinó com un mitjà a l’abast per usar en profit propi (en fi, els que fiquen mà als doblers públics i els amaguen al jardí de casa seva dins una llauna de Cola Cao), un veritable càncer de la política.

I el segon? En efecte, la democràcia encara fa possible una mena de polítics més perillosos. Són els que se serveixen de la llibertat i las tolerància  democràtiques per intentar dinamitar el sistema, salvapàtries de signes diversos que estan convençuts de posseir la veritat per gràcia divina i, és clar, pensen que la resta dels mortals estam tots equivocats. I, doncs, cal convertir-nos. No creuen en la democràcia, només utilitzen les eines que els dóna (la llibertat, la tolerància) per servir-se’n, però si poguessin, l’eliminarien d’arrel, a fi d’imposar la seva inqüestionable veritat.

Aquests dos tipus de polítics són als que feia referència la setmana passada. Polítics que es complementen i retroalimenten, i que la democràcia té molt difícil foragitar sense contradir-se.

Per a resta de polítics, el respecte i l’admiració més pregona: la seva feina, mai del gust de tothom, fa possible la pervivència del nostre sistema democràtic, ens salvaguarda la convivència i la llibertat i ens protegeix de perillosos il·luminats salvapàtries.