Aquests dies he vist molts d’anuncis i altres herbes jugant amb el numero i la paraula: 9 i nou. De fet és cert que hem començat un any nou, i que a més ens acaba en 9.

I pens que ens han aficat molt  dins el cap que aquest any serà un any difícil i que per tant ja el plantejam “dolent”. També pens que si el punt de partida no és del tot bo, tot el que ens arribi, de bo, serà guany.

Començar un any nou és simplement canviar un número a la xifra, perquè el dia d’abans i el dia després som i feim exactament el mateix. Supòs que dia 1 de gener el fa significatiu per la festa i la bulla del dia anterior. A part d’això tot igual. Des d’aquí vos desig un bon any nou, en tots els sentits.

Hem passat ja una bona part de les festes nadalenques, al manco les més significatives. I crec poder dir que com les matines no hi ha cap altre dia de l’any que hi hagi tanta gent per les esglésies. El sopar ens fa un poc de mal, però l’intentam aturar amb horaris de matines de ben prestet. Potser encara vivim d’enyorances i vos he de dir que encara m’omple molt el veure l’església plena amb gent dreta. Que per cert aguanten tota la cerimònia nadalenca. Però no produeix aquest efecte positiu en mi sol, sinó que són moltes les persones que gaudeixen de poder dir “enguany hi havia molta gent a matines”. La Sibil·la, el Sermó de la calenda, l’àngel, el betlem vivent, els nins i nines, fan que tinguem ganes d’anar a matines, i com em va dir un home de la coral, “a matines no s’hi ve per frissar”.

Gràcies a tanta gent que com a voluntaris col·laboren en les nostres parròquies podem fer matines ben lluïdes.

El darrer que vos vull posar de manifest en aquest primer escrit de l’any 2009, és que l’altre dia, a un funeral a Deià, d’un oncle meu, un cosí em va dir que segueix les notícies de la Vall de Sóller a través d’Internet. Des de Jamaica llegeix les notícies de la premsa sollerica, en especial “Sa Veu”, i també aquesta secció. Comentari que em va alegrar molt de sentir-lo.

Llastimosament els familiars ens retrobam després de molts d’anys no ja per esdeveniments alegres, sinó normalment per funerals. Però sempre, dins el dol, hi ha alguna part positiva: la trobada, el saludar-nos i haver d’acceptar que “qui dies passa, anys empeny”. Tots érem joves, ara ja no tant. I tots hem rodat molt de món.

Esper que els reis venguin ben carregadets de moltes i bones coses. No sols per als infants, sinó que pensin amb la salut dels adults. Amb l’amor dels qui ho necessiten, i sobretot un almut de pau per a nosaltres i per a la terra de Palestina un parell de mesures  d’aquesta pau que només ells poden donar i que els homes no la sabem cuidar.