Dia 3 de gener haguessis fet quaranta nou anys; encara me’n record de quan en Lluc, ton pare, va sortir a la finestra per dir-nos que teníem una nina, després de tants d’anys arribares com si un regal dels Reis Mags d’Orient es tractàs.

Te vaig cuidar i estimar com si fossis filla meva; me’n vaig anar de Sóller durant tres anys i quan vaig tornar el primer que vaig fer va ésser córrer cap a  casa teva i quan vaig entrar t’amagares darrera na Maria, ta mare; aquell nadó que vaig deixar en partir era llavors una nina amb els cabells arrissats, com si fossin caragols.

Dia vint-i-tres d’abril es va casar la teva padrina jove, n’Antònia i na Maria te va fer un vestit de «piquet». I em va prometre que me’l guardaria per quan jo tengués una nina, i així va ésser, i en vaig tenir set més.

Però no tot són coses maques de recordar; dia deu de setembre de l’any 2007 morí la teva tia Maria, que va ésser la meva tata; dia vint, poc després, te n’anares tu, aquella nineta dels meus ulls a qui jo vaig ensenyar a llegir i escriure. I amb tu partí un tros del meu cor, de la meva vida, com si una filla meva partís. L’any següent se n’anava el teu cosí Tomeu…, esper que sigueu tots dos allà dalt, al cel i que els teus padrins i tia vos hagin vengut a esperar.

Molt agraïda de l’afecte que em demostraren els meus antics amics mentre estava jo tan malalta, entre els quals no faltà n’Esteva, el teu home i els veïnats de l’Horta.

Mentre em quedi alè pensaré amb la meva nina gran, que ets tu.