Com a ciutadana de Sóller i del món, no puc deixar d’expressar la meva sorpresa i, fins i tot, vergonya, davant els fets viscuts aquests dies.

Tal vegada la meva ignorància en termes legals em limita a l’hora d’establir un judici totalment objectiu. No obstant, la meva vinculació en temes ambientals em permet, si més no, valorar la situació i exposar algunes veritats.

No entenc com es poden emetre multes de sumes desorbitades a particulars que simplement posen una porxada a la seva terrassa i adeqüen el terreny adquirit en un estat no llunyà al d’abandó.

No entenc com una construcció que no sobrepassa l’alçada de l’habitatge ja existent i que cobreix una superfície ja encimentada atempti contra l’entorn, quan a més a més està realitzada a consciència i mantenint l’estil de la nostra vall (…a diferència de moltes altres edificacions, entre elles moltes de l’administració pública).

Tampoc entenc que les continuades irregularitats i aberracions que s’han donat a la vall sota una falsa màscara de progrés i benefici, de “regals” per al poble, hagin gaudit de total impunitat.

Sembla que els habitants d’aquest paradís entre muntanyes haguem oblidat la nostra sort i ens hem conformat a acatar les decisions vengudes de qui-sap-on. Ens hem acostumat a combregar amb rodes de molí, que diuen.

I contínuament són els de fora, els amics i familiars d’altres pobles, d’altres països que han sofert el desencís, com jo, d’un abans i un després; són ells, com deia, els que me recorden la meva sort i em transmeten la tristesa de la realitat.
No vull estendre’m, ni anar contra tot, ans el contrari. Les crítiques destructives no duen enlloc. Sols vull apuntar alguns fets i convidar a la reflexió. Convidar a fer una passa, un canvi, a tenir valor i decisió per fer les coses ben fetes en benefici de tots (i no de la butxaca d’alguns).

Vull mencionar evidències tals com:

Una canalització submarina que ha destruït la rica biodiversitat del nostre fons marí, especialment les praderies de Posidònia, espècie en perill i protegida arreu del mediterrani, que es podien observar a simple vista a la badia del port i ara són substituïdes per escombraries i sorra carent de vida…

L’encimentat dels cursos naturals d’aigua. Mentre a la resta d’Europa es gasten sumes impensables en la recuperació de llits de torrents i rius per tal de recuperar la funcionalitat d’aquests i evitar inundacions, a Sóller els folram tots de ciment i pedra…

La construcció d’un túnel innecessari, amb l’excusa d’una millora inexistent per a un port pesquer que no ha fet altra cosa que desaparèixer.

L’ampliació desmesurada de l’antic hotel de Sa Talaia, que ara ja té dimensions titàniques, al preu de fer desaparèixer la primera part del bosc dels terrenys de S’Illeta i l’hàbitat tan poc freqüent com característic dels penya-segats.

La construcció de nous edificis en zones rurals, rústiques o sigui quina sigui la seva categoria. I, a poder ser, d’estils arquitectònics totalment dissonants del paisatge…

… I un llarg etcètera de destruccions de les riqueses gratuïtes que tenim.

No entenc que tota aquesta lletania de ferides al nostre entorn, a nosaltres mateixos, no siguin considerades com violacions de la nostra riquesa paisatgística, com disminucions de sòl rústic, com empobriment clar de la nostra fauna i flora. I si ho sigui una porxada dins un terreny ja edificat. Tendrà a veure que els propietaris no siguin naturals de la vall?

Ens omplim la boca de diàleg, de progrés, de cultura, de beneficis, de medi ambient… i ens buidam el cap, i el cor, de sentit comú, de coherència, de respecte, de tolerància i d’humanitat.

Cada vegada que agafo un avió o un vaixell per tornar a casa, em tremolen més les cames: quina trista sorpresa m’espera entre les muntanyes? Quin serà el meu “regal” aquest Nadal?