Sr. Director de Veu de Sóller
Li agrairia publicàs aquestes lletres aclaratòries a les al.lusions de les quals som objecte damunt el seu setmanari del passat 31 d’octubre.
En primer lloc vull assenyalar al senyor Joan Mora que no és un any el que he dedicat a que Sóller pogués disposar d’una parada d’autobusos en què viatgers grans i petits no es banyin mentre esperen el mitjà de transport per utilitzar en els seus desplaçaments, sense haver-ho pogut aconseguir ja que aquesta darrere teulada tampoc els protegeix. En fa nou.
És molt penós que des de 1999, l’Associació de Veïnats de la qual som sòcia que s’ha preocupat de fer-ne les pertinents sol.licituds – a tres governs diferents- i que els membres de dretes i esquerres que n’han format part hagin deixat escolar nou anys sense trobar-hi solució. Però també em pareix llastimós que vostè no s’hagi interessat per aquest greu problema cívic i no l’hagi comentat damunt el seu diari. Crec, que un dels deures dels diaris locals es denunciar les errades i malifetes dels polítics i no comentar de forma poc agradosa els quefers d’una persona que el que fa és demanar pel bé comú.
En quant als autors de les Perles, els exposaré el següent: Em tractau de caparrí. És un vocable que apreciï ferm perquè encara als meus passats 80 anys m’agrada fer daparrinades. No és una caparrinada assistir als plenaris de l’Ajuntament?, però pas més gust d’anar-hi que no d’anar a seure a un cafè de Sa Plaça. No és una caparrinada demanar constantment, durant 9 anys, una porxadeta per cobrir el cap i el cos de qui espera l’autobús a la parada de la Petanca sense haver-ho aconseguit? El caparrinejar m’ha agradat sempre. Consider que el qui no ha caparrinejat mai, ha tengut una vida trista i qui no gaudeix d’alegria no en pot donar a ningú.
La paraula cap admet en mallorquí molts de derivats, tant per empetitir-lo: capet, caparronet, caparrí… com per engrossir-lo: capot, caparrotot, caparrot, caparrassa… Jo diria que els qui formen la plantilla del comitè de premsa, juntament amb altres membres del PP (també d’altres partits) els poden associar a la dicció que s’anomena caparrot, que traduït en significances vol dir: ser un ésser sense substància ni benaurança que val més posar de costat perquè vora ell hi ha poc a aprendre, si no és corrupció o polissonada…
Sovint no sap el que diu i les mentides no s’allunyen de la seva boca o del seu ordinador. (En tenim la prova amb les cartes anònimes i falsos DNI enviades des del despatx del batle a la premsa, dirigides totes a mantenir poder i denigrar al contrari que li fa ombra).Fa ús dels doblers del poble per fer bauxes a més de 90 euros per cap i omple el dipòsit de gasolina del seu cotxe particular pagant amb targetes dels fons públics. Empren obres de molta quantia per si hi ha sobrants que regalimin a qualque indret, i viatja sense necessitat ocupant hotels de luxe. I sobretot ocupa amb les seves perles un espai valuós on es podrien publicar, més sovint les meves «semblances» i «Els inicis del tren».
Com comprendreu m’estim més caparrinejar que caparrotejar. No tenc ni tant de poder, ni tanta influència, ni tanta competència per enganyar la ciutadania. Però quina falta em fa? Ma mare m’ensenyà que els bons corredors es veuen a una cursa llarga. Dubt que amb el camí que duis no arribeu ni a la meitat.
