Som a dilluns vespre. Rep una telefonada, ja és una mica tard, reconec el nom que posa la pantalla del mòbil i contest. És un amic, feia estona que no parlàvem junts. És un home casat amb dos fills.  Després de conversar de quatre coses sense importància li deman si li passa alguna cosa, i de fet aquí vaig deixar de parlar per començar a escoltar. Realment pareix un episodi d’aquestes telenoveles que ens fan per les cadenes de TV.

Des de final de l’estiu tenien, amb la seva dona i fills organitzat aquest cap de setmana de Tots Sants, anar a un hotel, a descansar, fer vida de família i sobretot desconnectar, com deim ara desestressar-se. Ho tenien tot ben preparat, però un bon dia, sopant amb uns amics de la feina ho comentaren i aquests amics es varen afegir a la sortida. Tot “la mar de bé”! però aquests amics ho comentaren a la feina i a la feina altres amics s’hi ajuntaren amb les seves famílies. Tot semblava que anava bé, ens ho passarem bé amb els amics, a més els nins no estaran sols i podran jugar amb els fills dels nostres amics, que tanmateix ja es coneixen.

Un diumenge van a dinar a cals pares d’ell i dinant, això que dius de passada, com qui no diu res: escoltau, el cap de setmana de Tots Sants no vengueu a dinar perquè ens anam a un hotel. Resposta, no ho pensàvem fer, ja que nosaltres amb els amics de la feina també hi anam. Ah, idò que bé, als teus pares (de la dona) també els hem convidat, i uns amics nostres també hi vendran.

Va arribar el divendres, hora de partir: maletes: roba d’estiu i d’hivern perquè no sabem quin temps farà, juguetes dels al·lots, tot un seguit de coses. Tot a punt, però ell no arribava de la feina. La dona nerviosa cridant al mòbil. Quan va arribar i partiren de quatre, va explicar que no podia arribar a ca seva perquè hi havia autocars al mig del carrer que carregaven (mai tan ben dit) la tercera edat, devien, també com ells, partir de “finde” (cap de setmana).

Arriben a l’hotel i quina va ser la seva sorpresa: trobar els amics? No, primer trobar els autocars de la tercera edat del seu poble que descarregaven els passatgers. Unes 400 persones del mateix poble havien decidit passar el cap de setmana al mateix hotel. Però la cosa va a més: hi hem d’afegir que el seu grup d’”amics” de feina havia crescut a prop de 80 persones. I casualment, com allò que no vols, els seus pares amb els sogres i els amics de tots eren una cinquantena més. Com ens ho passarem, deia algú, tanta gent coneguda.

Quan sortien al passadís de les habitacions era com si fossis al teu carrer. Quan baixaves als menjadors, bars o altres, com si fossis a la plaça del poble. I quan decidies reunir-te amb els teus és com si fossis a la feina. O a casa amb els dinars dels diumenges. No parlem dels nins, que tots sols s’avorreixen, però amb companyia la malícia es multiplica i tot eren problemes de baralles. Anassis on anassis et trobaves amb gent coneguda. Spa? Es trobava al 100X100. Gimnàs? Piscina? Relax? Massatges? Tot estava ple, amb l’avantatge que quan esperaves podies parlar perquè coneixies  tothom.

El que intentes estalviar-te de fer vida social ho tenies concentrat en un sol edifici: poble, família, amics, feina…quin plaer? Quin cap de setmana per desestressar-se? Res que de tant relaxats que estaven decidiren el diumenge retornar a casa, amb l’excusa que un dels nins s’havia emmalaltit.

Pere, a ca nostra hem pogut descansar, sense amics, sense veïnats i sense els pares que ens reclamen cada diumenge els néts. Per tornar a partir de “finde” ens ho pensarem dues vegades.

Jo crec que aquest resum que he fet, me’l va contar en més o manco trenta-cinc o quaranta minuts. Jo vaig riure molt, i ell em deia, si tu rius, però jo no en tenia cap de rialla. Ja ho deim: mals dels altres rialles són.

Idò qui no vol pols que no vagi a s’era.