Disabte passat fou un dia molt especial per a molts dels nins i nines que conformen l’escoleta de bàsquet del Joventut Mariana, ja que jugaren el primer partit “real” de les seves vides.

Ja des de bon matí, es despertaren delerosos de poder tirar endavant una fita importantíssima dins la seva trajectòria esportiva: el partit contra els grups d’Esporles representaven per a molts d’ells -alguns ja havien jugat altres encontres, per tractar-se del seu segon any a l’escoleta- una autèntica prova de foc. Per primer cop s’havien d’enfrontar a un altre equip format per vertaders competidors, i no per companys d’equip.

La cita de partida era a les 9’30 hores a Can Repic ja que a les 10’30 hores s’havien de començar els encontres al pavelló poliesportiu esporlerí; i gairebé un quart d’hora abans ja s´hi trobaven tots els jugadors un tant nerviosos per la fita a què s’havien d’enfrontar.

Minuts abans de l’inici dels partits, l’entrenadora -Mar Castanyer- donava als seus jugadors i jugadores el millor consell que podrien rebre en un dia acom aquell: “hem vengut a passar-nos-ho bé, i això és el que farem; la resta de coses ara no ens interessa gaire”. Els consells de l’entrenadora no toparen en sac buit i cada un dels equips -tant masculí com femení- es limitaren a fer el que sàviament se’ls havia encomanat: gaudir del partit.

Hores després, i un cop relativitzada la derrota -major en les nines que en els nins, tots els participants en l’esdeveniment esportiu a Esporles recordaven amb un deix d’enyorança com havia estat el seu primer combat esportiu entre somriures i ganes de dur-ne a terme un altre.

Sens dubte, el millor que els deparà la jornada esportiva fou la posada a prova de les pròpies limitacions, més enllà de victòries i derrotes.