L’expert en botànica Josep Lluís Gradaille (Palma, 1946) és una de les persones que va fer possible la posada en marxa i l’obertura del Jardí Botànic de Sóller. Actualment està realitzant una memòria històrica i gràfica del jardí, on hi apareixeran totes les dades i fets relacionats amb els seus orígens i evolució.

Pregunta.- D’aquí a una setmana serà el Dia Mundial dels Jardins Botànics. Quin és el seu paper?
Resposta.- Són claus en la conservació de les espècies vegetals. Per sort, la gran majoria d’ells avui en dia tenen un banc de llavors. Això vol dir que tenen llavors guardades en unes condicions bones de germinabilitat i, en un moment determinat, amb la coordinació de l’administració pública, es podrien reintroduir espècies que ja han desaparegut. Per altra banda, tots els jardins botànics de la Mediterrània han creat una xarxa i estan molt units amb projectes internacionals.

P.- Quin és l’origen del Jardí Botànic de Sóller?
R.- El Jardí Botànic surt accidentalment amb l’objectiu de preservar la col·lecció de Guillem Colom. Aleshores, un grup de naturalistes ens posàrem d’acord per crear una associació que pogués donar cabuda a aquesta col·lecció. L’associació estava formada per diferents membres dividits en quatre àrees: geologia, botànica, peixos i aus. Jo, juntament amb en Jeroni Orell, formàrem el grup dels membres que des d’un principi teníem clar que volíem fer un jardí botànic de conservació. En aquell moment, als inicis dels anys 80, el “boom” turístic ja començava a fer mal. Una de les condicions que posàrem va ser que una de les branques fos la de botànica, la qual es dediqués fonamentalment a crear una reserva genètica d’espècies amenaçades. Després, aquesta reserva es convertiria en un jardí botànic de conservació.

P.- Per què es va fer a Sóller?
R.- Va ser un accident. Sempre he dit que si el Jardí Botànic de Sóller hagués estat a Palma, hagués fet molta més via, segurament hagués estat molt més ben dotat econòmicament i hagués pogut tenir molt més espai. De totes formes, a Palma no hi havia cap inquietud de crear un jardí botànic de conservació. Els polítics no en volien saber res. L’escorxador havia de ser un museu de ciències naturals i no ho va ser.

P.- Per tant, va ser per això, que es va fer a Sóller?
R.- Tots els naturalistes érem de Sóller o hi vivíem en aquell moment. A més, vàrem tenir la sort de topar amb el batle Antoni Repic, qui va creure amb la causa que nosaltres li proposàrem. També tinguérem una segona sort, ja que el lloc adient per fer-hi el jardí era de Sa Nostra. Al seu director general, Carlos Blanes, li devem absolutament tot. Ell també va creure en el projecte i va facilitar la compra per part de l’Ajuntament. La finca es va vendre per 11 milions de pessetes, que era molt poc. Hi va haver molt bona voluntat i gràcies a això prenguérem possessió de la casa gran el juny de l’any 1985. A la casa petita encara hi vivia l’amo i la madona de la finca: la família Castanyer. A partir d’aquí, començàrem a fer feina els dissabtes, diumenges i vacances de forma altruista.

P.- Quines són les dates importants del Jardí Botànic de Sóller?
R.- La Fira del 1992 férem la inauguració de la primera planta del casal del Museu i una petita part del jardí. Per tant, podem dir que al 1992 ja s’estaven conservant espècies que haguessin pogut desaparèixer. Amb tot, des del 1985 ja conservàvem espècies perquè ja teníem material genètic suficient. I també hem de tenir en compte que l’any 1989 vàrem començar el banc de llavors. Per últim, la Fundació Jardí Botànic es va crear el 1997.

P.- Com va ser l’evolució del jardí al llarg dels anys que va ser director?
R.- És cert que oficialment vaig ser director durant 23 anys, però no podem oblidar que la meva tasca va començar el 1985, per no dir el 1980. He dedicat 35 anys al jardí. És més d’un terç de la meva vida. També vaig contribuir de forma important a la creació del Museu de Ciències Naturals.

P.- Ha seguit en contacte amb el Jardí Botànic?
R.- Sí. Estic casat amb la seva conservadora, la qual cosa fa difícil que no m’adoni d’allò que passa i que no em demanin coses si les necessiten. Independentment de que jo ja no sigui el director perquè els polítics em varen treure defora, el Jardí Botànic forma part de la meva vida i hi tenc un lligam fins el moment que em mori i un parell de dies després.

P.- Quines són les necessitats actuals del Jardí Botànic?
R.- Vivim una situació mundial extraordinària. És molt difícil predir quines seran les necessitats d’aquí a 10 anys. El canvi climàtic és una incertesa important que no sabem cap on anirà. La gent només recorda el canvi climàtic quan fa molta calor o els diaris diuen que el nivell de la mar pujarà. Ningú no parla de les plantes, quan tota la humanitat depèn d’elles. Les plantes formen el 99,5% de tot el bioma natural. El canvi climàtic pot ser un perill molt gran per a elles. Tenim tendència a un clima tropical, amb estius més llargs i calorosos, i hiverns més plujosos. Et puc assegurar que el Jardí Botànic ja fa anys que ha rebut els efectes nocius del canvi climàtic.

P.- Quina és la seva opinió pel que fa al control del Jardí Botànic per part de l’administració pública?
R.- La Fundació es va crear perquè el Jardí Botànic no desaparegués. Ara està en mans de l’administració pública i això vol dir que un acord pot fer desaparèixer el jardí d’un dia per l’altre, si consideren que el jardí ja no és necessari. Tenim antecedents, com l’Observatori de Costitx. Això no passava abans de fer-se la reforma que es va fer en contra dels meus criteris. Aquest és un dels perills. Amb tot, crec que mentre el Jardí Botànic doni medalles als polítics, aquests intentaran que no desaparegui.

P.- Quina ha estat la seva relació amb Sóller?
R.- El meu pare era faroner. Vaig arribar a Sóller als 7 anys i he estat en contacte amb el poble fins als 50 anys. L’any que em vaig casar, el 1973, vaig deixar de viure-hi, però els caps de setmana seguia anant al poble i dedicava totes les jornades al Jardí Botànic i al Museu de Ciències Naturals. També trescava espècies amenaçades per Sóller i hi feia botànica.

P.- Hi ha hagut alguna persona que l’hagi marcat molt al llarg de la seva vida?
R.- Als 18 anys vaig descobrir en Rabindranath Tagore i ha marcat una part important de la meva vida i de la meva manera de ser. Era un humanista i filòsof hindú que tenia l’escola anomenada Santiniketan, que significa “morada de pau”. Allà impartia les classes en contacte amb la natura i sempre prenia per exemple la mare naturalesa. M’han marcat molt diferents obres seves, com “El jardinero”, que té l’apartat “Pájaros perdidos” amb frases que donen molt a pensar. Un exemple seria la següent: “La destral li va demanar el mànec a l’arbre, i l’arbre li va donar”. És a dir, la destral necessitava el mànec, i l’arbre, tot sabent que possiblement seria tallat per aquesta destral, encara així li va donar.

P.- La primavera passada va publicar el llibre “Diàspores. Fruits i llavors de la flora balear”, que de fet va presentar al Jardí Botànic de Sóller fa una setmana. Ara, en què està treballant?
R.- Estic recopilant dades per escriure la memòria històrica i gràfica del Jardí Botànic de Sóller. Jo sé moltes coses que els meus companys no saben i a les memòries contaré totes les traves que ens posaren.