Era l’abril de l’any 1958. Dos homes arriben amb barca al Port de Sóller amb el cadàver d’un vell marí, que acabaven de batre en aigües de Cala Tuent amb dos tirs d’arma de foc. Els turistes es fan fotos amb el trofeu. La pell de l’animal, un adult de 2’52 metres, va ser utilitzada per a entapissar cadires.
Aquests dies es compleixen sis dècades de la caça de l’últim vell marí en aigües de Mallorca, illa que no ha tornat a tenir cap colònia fixa d’aquest bell mamífer, del que tot just queden uns 500 exemplars a tot el món, principalment a les costes de Mauritània, Algèria, Madeira i el mar Egeu.

El vell marí és l’últim vertebrat extint a Balears. Va desaparèixer en els anys 50. Un avantprojecte elaborat pel Govern el juny de 2006 per recuperar el vell marí a les illes (avui en punt mort) apuntava que “sembla clar que l’extinció es va deure fonamentalment a la persecució directa, per arma de foc , xarxes i fins i tot trampes especialment dissenyades”. Eren altres temps, i la foca era competència directa per als pescadors.

Xisco Avellà, catedràtic de Biologia i fundador, el 1986, del Fons per a la Foca de la Mediterrània (FFM), una ONG dedicada a la protecció del vell marí, és un dels màxims coneixedors de la presència del vell marí a les Balears. A la dècada dels setanta va realitzar un treball d’investigació sobre els exemplars caçats a l’illa des de l’any 1920 que reflecteix l’evolució de la població mallorquina de vells marins al llarg del passat segle, quan varen caure abatuts 25 exemplars a Mallorca, 15 a Menorca, cinc a Cabrera i un a Eivissa. La majoria d’ells varen ser caçats per arma de foc i l’art pesquer de l’almadrava, encara que també es varen produir casos de morts a garrotades, a cops de pedra i fins i tot amb l’ús de dinamita.

La majoria de caces es varen produir entre 1910 i 1930. Des de l’any 1958 fins a l’actualitat no s’ha matat cap foca a les nostres aigües perquè, senzillament, el vell marí no forma part des de llavors de la fauna pròpia de les Balears, tot i que en ocasions s’han vist foques que visiten esporàdicament la nostra costa. El 2007 es va veure un exemplar prop de les Illes Malgrats, a Santa Ponça, i el passat any 2017 un vell marí nedava tranquil·lament en aigües de Santanyí.

Significa això que podria reintroduir-se una colònia de foques a Balears? “És un tema complex que té partidaris i detractors”, apunta Xisco Avellà.

El biòleg explica que el retorn del vell marí a les illes podria realitzar-se mitjançant una colonització natural de l’espècie, si es donen les condicions ambientals òptimes, o bé mitjançant una reintroducció forçada que, segons Avellà, presenta més inconvenients perquè implicaria la captura dels animals en algunes de les colònies en què viuen, arran d’un conveni amb els països que els alberguen. “A més, potser les foques estarien millor en una altra part, com Còrsega, per exemple, a tots ens agradaria que el vell marí tornàs a Balears, però no per satisfer el nostre ego, l’important és que els animals estiguin bé”, subratlla.

Cabrera, el lloc ideal

Ningú dubta que el parc natural de Cabrera seria el lloc ideal per a les foques si finalment, ja sigui de forma natural o artificial, es reintrodueix l’espècie a Balears. “Cabrera és un hàbitat excel·lent, però la presència de morunes (arts de pesca) representa una amenaça letal per a les foques”, apunta Avellà.
És cert que a l’illa s’han prohibit determinades modalitats de pesca agressives, com l’arrossegament, però se segueix permetent la pesca amb moruna, que és un art dirigit especialment a la pesca de servioles, però “és molt perillosa per a les foques”, assenyala el biòleg. “El dia que una foca mori ofegada en una moruna a Cabrera, caldrà assenyalar als responsables que aquesta modalitat de pesca segueixi estant permesa al parc nacional”, indica. La situació ideal, segons molts ecologistes, és que “Cabrera hauria de convertir-se en una reserva integral de pesca, indemnitzant als pescadors afectats”.

Malgrat tots els interrogants que planteja la reintroducció, Xisco Avellà es mostra optimista quan afirma que “el vell marí podria recolonitzar Balears des d’Algèria”, on resideix la població de foques més propera a les nostres illes.

“A Cabrera hi ha coves que podrien servir de refugi, i aliment en abundància”, opina el professor de Biologia. Tot i això, “el que és necessari és saber si l’espai és prou extens perquè una població viable de foques (una dotzena de membres, com a mínim) visqui de forma sedentària sense sortir dels límits del parc”. I és que les foques “no són ànecs o àguiles, es desplacen a grans distàncies”. I tots sabem que a la costa mallorquina la massificació juga en contra.