Diari digital de la comarca de Sóller
Dimarts, 18 de juny de 2019   |   00:39
 
Enquesta  
Creus que el Pi acabarà presentant una moció de censura a Simarro de la mà de Més, PSOE i UP?


No n‘hi hauria d‘haver
 
Reportatge
22/07/2016 | 09:14
Les refundacions de Sóller
Ignacio Recalde

Quan sou fora i pensau en Sóller, què us evoca el nom del nostre poble? Jo no puc evitar que es formi al meu cap la imatge de l’Ofre. Supòs que és perquè era, amb la seva forma, la muntanya que més em cridava l’atenció de totes les que es veien -es veuen encara, per fortuna- des del jardí de ca’ls meus pares.

I és que som un poble definit per un paisatge, molt, molt més que altres pobles per unes condicions geogràfiques molt especials, un poble de muntanya ran de la mar. Unes condicions especials que han fet una gent especial. Un poble de gent que, més prest o més tard, si ha partit, sent l’anhel de tornar.

I no heu pensat que no som els primers sollerics? Vull dir que no som els descendents dels primers sollerics, només som els seus succesors. Hi va haver generacions i generacions de sollerics que no compartien la nostra llengua i la nostra cultura, però sí -estic segur- l’amor per la vall, l’anhel de tornar a Sóller. Tenim un lligam amb aquesta gent, tan diversa, però tan aprop, si no en el temps, sí en l’espai. Hem heretat, d’una manera o altre, les seves muntanyes. Som part del Quart Sóller, maldament no sabem si el nom del primer Sóller era ni remotament semblant a Sóller.

Fa devers 5.000 anys, un poble que venia de la mar es va establir en aquesta illa. Com l’anomenaren no ho sabem. Aquesta gent va esser la primera que va veure la vall. Quin goig arribar a aquesta terra incògnita, a aquesta vall misteriosa a la darrera illa inexplorada de la Mediterrània. Fonts, torrents, boscs, un lloc a recer de les tempestes de la mar, muntanyes encisadores, planes a on conrear, unes estranyes cabretes beneitones tan fàcils de caçar… D’aquests exploradors varen néixer els primers sollerics, els primers que aprengueren a parlar a la vall -vés a saber quin idioma-, els primers que li posaren nom a tot, els primers que sentiren l’anhel de tornar, si és que mai hagueren de partir.

La posta de sol des de Muleta

Quants eren? No molts, ben segur, cent, dos-cents? Hi varen romandre milers d’anys. És mal de comprendre. Incomptables generacions de sollerics, o com sigui que li diguessin a la vall. Amb una esperança de vida més aviat curta, potser amb molts patiments, però amb les mateixes postes de sol des de Muleta, la mateixa lluna plena darrera l’Ofre, la mateixa ombra de les alzines, el mateix renou de les fonts. Tengueren temps per canviar el paisatge, en milers d’anys, tengueren temps per fer talaiots, però la seva empremta de milers d’anys és pràcticament esvaïda entre solars d’un polígon industrial i possiblement sota terra. No ens ha arribat ni un sol nom d’aquestes incomptables generacions que varen habitar la nostra terra. O potser hi ha noms que s’han mantingut d’ençà? Potser el nom etimològicament misteriós de l’Ofre ens ha arribat des d’ells?

L’arribada dels romans

Aquest primer Sóller va acabar un dia de l’any 123 abans de Crist. Seria cap a la primavera, perquè era a la primavera que els romans organitzaven les seves expedicions. Quintus Caecilius Metellus va sotmetre les insulae Baliares -Maior et Minor-. Els balears, però, no es van limitar a constatar que eren envaïts i varen oposar una gran resistència. Tan gran resistència que els romans es varen haver de emplear a fons i Quintus Caecilius Metellus va celebrar a Roma un Triomf. La celebració de un Triomf només estava permesa si s’havien mort més de 5.000 enemics. Comptant que la població de les Balears difícilment arribaria als 50.000 habitants això és un bon bany de sang.

Quants de sollerics hi moriren? No tots, evidentment. Els romans varen dur 3.000 colons de la península i és més que posible que hi hagués el primer “repartiment”. Varen dur la seva llengua i la seva cultura, els invasors. La població local va anar perdent, bé la vida, bé la seva identitat de mil·lennis. Això és una història que ens toca la fibra, però aquí, si tenim a veure amb una de les parts, és clarament amb la de les romans del segon Sóller.

El segon Sóller va durar gairebé mil anys. Una altra vegada això és mal de comprendre. Possiblement Sóller no fos més que una alqueria gran, però en aquests milers d’anys es varen introduir l’olivera i la vinya... Us imaginau Sóller sense oliveres? Els romans tampoc tenien una llarga esperança de vida, 29 anys és la mitjana de les inscripcions funeràries a Mallorca. Però, per què els deim romans? Ells eren sollerics i solleriques, o com es digués Sóller en aquell temps, perquè ni això ens ha quedat d’aquests mil anys. Ni tampoc el nom de cap solleric. Ni tan sols d’un. No s’ha trobat cap làpida, cap inscripció. Però és evident que la vall no estava despoblada, per què ho hauria d’haver estat? Si dels habitants del primer Sóller no ens ha quedat pràcticament res, les restes del segon Sóller són encara més misterioses. Els seus habitants esperarien que plogués d’una vegada a final d’estiu, ben igual que nosaltres, fins i tot, amb els pas dels segles, celebrarien noces i bateigs baix el signe de la creu, just com ara. Si queda qualque cosa d’això seran els arqueòlegs els que ho hauran de trobar.

Relacionats amb els anteriors?

Aquests sollerics potser tenguessin qualque lligam de sang amb els anteriors, però el seu lligam cultural amb els primers sollerics es dubtós que passàs de qualque paraula o expressió, d’una pronunciació pintoresca del llatí i de qualque topònim. Però no per això deixaven de ser sollerics i no per això deixaven de estimar la vall. Mil anys són quantes generacions? Quaranta? Quantes tradicions es generen en quaranta generacions? Quantes històries?

Però si l’Imperi Romà va donar pau, progrés i estabilitat, això va a començar a anar cap a avall ja al segle IV. Fins i tot hi va haver un parell de generacions que varen estar nominalment baix el poder dels vàndals, fins que l’Imperi d’Orient va reprendre les illes. Així que tot un grapat de generacions varen esser ciutadans romans, però d’Orient, i d’una manera o altre es varen familiaritzar amb el grec -no crec que més del que ho estam ara amb l’alemany.

Passaven les generacions i tot anava a pitjor. Els àrabs van envair el nord d’Africa i la península i les Balears varen quedar aïllades en una mar sarraïna, a milers de quilòmetres de Constantinopla. Sense comerç no va quedar més remei que la pirateria. Sóller ja no seria més que una petita alqueria, amb cases abandonades, potser refugi ocasional de les barques que atacaven les naus de càrrega árabs. I això havia de dur represàlies. El judici final havia d’arribar més prest o més tard.

Els àrabs

Aquest va succeir un dia indeterminat de l’any 903. Aquí varen acabar mil anys de tradicions sense deixar cap rastre que poguem identificar. La cadena es va trencar. La memòria es va esvair. Però aquells sollerics -si arribassin al present- no tardarien més que el temps d’alçar la vista en reconèixer a on són gràcies a les seves muntanyes. I, maldament no parlaven la mateixa llengua, potser les seves tradicions no serien tan diverses? No ens les dóna en part la natura a les tradicions? No hem estat sotmesos durant segles a la mateixa natura que els va modelar com a poble durant un mil·lenni? Com anomenarien el Puig Major o el Penyal del Migdia o els Cornadors? Havien triat nous noms per les muntanyes o conservaven els dels primers habitants, els dels exploradors?

Aquests mil anys de llengua latina van acabar amb l’invasió àrab. Poc es sap d’aquesta. Un grup de rum (romans en el sentit literal de la paraula) van resistir al castell de hisn al-Arûn durant vuit anys. Potser hi havia sollerics entre aquests rum d’Alaró? Què va ser d’ells? Què va ser de tots els altres mallorquins? Potser hi va haver un altre repartiment, una altra colonització, un altre poble que va conviure d’una manera o l’altra amb el que quedava de l’anterior? Aquesta vegada, però, el nom de l’illa es conservà sense massa canvis: de Balearis Maior es va passar a Mayurqa. Però, i el nom de Sóller? I el de les muntanyes?

El que és clar es que una altra vegada hi va haver nous sollerics, noves generacions que començaren a parlar a la vall, potser la nova llengua va conviure amb l’antiga, potser els antics costums varen perdurar, potser varen ser completament esborrats. I quants sollerics hi havia? Segurament més que als darrers temps dels rum, perque el comerç va tornar arrancar, l’illa ja no era un baluard cristià enmig de les rutes àrabs, sinó més aviat una escala molt convenient.
I aquesta gent, per descomptat degué ser totalment conquerida per la màgia de les muntanyes en un parell de generacions com a molt. Varen seguir amb el cultiu de l’olivera, no tant amb el de la vinya, potser varen introduir la taronja… o això ja havia passat al temps dels rum? Segons la tradició ens varen deixar tot un llegat de mines de fonts, marges, camins empredats. Però, realment, qui ho sap? Sabem aproximadament el que hi havia quan els va tocar a ells esvair-se, però no sabem el que hi havia abans. No sabem si aquestes coses ja havien existit i havien caigut en ruïnes, no ho sabem perquè no ha quedat res per contar-nos la història dels dos Sóller anteriors. I tampoc és que hagi quedat massa que es pugui certificar 100% que sigui àrab… però una altra vegada estic errant, no eren àrabs, eren sollerics. Parlaven d’una altra manera, vestien d’una altra manera, tenien una altra religió, però vivien al mateix lloc que nosaltres. I els rum, no tots eren cristians, n’hi havia de jueus, de pagans… i fins i tot els cristians no els molestaven massa als àrabs. Hi va haver una renovació real de sang o només una elit d’origen forà i un vernís musulmà damunt la població original, amb uns quants “die hards” que varen seguir aferrats a les seves religions originals? Tal volta ja havia estat així mil anys enrere?

Coneixedors del terreny

I vet aquí que tenim unes tretze generacions de sollerics de Mayurqa. De sollerics que potser serien capaços, fins i tot avui en dia, de despertar-se a Sóller i saber trobar les mines de totes les fonts de muntanya, tots els camins. De saber quan és temps caçar els tords, com pescar llampugues, a on creixen els millors escalatasangs… de sollerics que parlaven la llengua àrab, que anaven a la mesquita els divendres, bons musulmans… amb una minoria de veïnats cristians i jueus, per ventura? Sollerics, tots ells, que estimaven la seva terra, les seves muntanyes i que volien tornar a ella si és que havien de deixar-la temporalment. Sollerics pels que el nom de Suliar evocava el Puig Daloffra. Perque sí que sabem com nomien les muntanyes i les alqueries en temps del àrabs… perdó, dels tercers sollerics. El que no sabem és si ja nomien això abans.
Però aquest idil·li de l’islam amb Mayurqa es va acabar. Una altra tragèdia es va acostar a la vall. El poble havia de tornar a renéixer, o potser a canviar de pell. El 1229 tot es va a tornar a girar. No es pot parlar pròpiament de reconquesta, ja que catalans i aragonesos provenien més aviat dels descendents de les tribus germàniques que havien acabat amb l’Imperi que d’aquest. Sí, eren cristians i parlaven una llengua que venia de la llengua dels rum, però de sollerics no en tenien res. Els darrers musulmans es van refugiar, -com queda perfectament il.lustrat al còmic de Beatriz Colom i Jaume Deyà- a Almallutx. Ben segur que n’hi havia de sollerics, a Almallutx. I d’altres que degueren fugir a Menorca, o al nord d’Africa, o a València i que sempre degueren dur Sóller en els seus cors, però que mai no varen tornar, i Sóller possiblement no va passar als seus fills i segur que no va passar als seus néts, perquè sense muntanyes vora la mar no n’hi ha de sollerics.

Els nostres avantpassats

És aquí que entren en acció els nostres avantpassats. Amb un pecat original. Amb una usurpació. És la vida. Ja havia passat. Tornarà a passar? Fa quasi 800 anys. Trenta generacions? Llengua, tradicions, costums. Podem traçar els nostres llinatges fins a la conquesta, més enllà ens hem d’anar a altres terres. Sabem que hi ha hagut Margalides Canals, Peres Vicens, Bartomeus Coloms, Catalines Ensenyat, Joans Pons des de 1230 fins avui. No sabem el nom de cap solleric d’abans de 1230, d’abans del repartiment, de l’expoli. No sabem ni el nom dels que varen quedar. O potser les Aines Bennàsser vénen de famílies musulmanes que varen quedar? O dels rum que hi havia abans dels àrabs? I totes les families d’ascendència jueva, ja hi eren? Varen quedar? Són l’autèntic lligam amb l’Imperi? Però si varen quedar, els conquistadors els varen canviar els noms i els llinatges pels seus, els varen esborrar, se’ls varen fer seus.

De tot això, el que és important, el que vull fer veure, és que som un poble al que han modelat unes muntanyes, que ha mudat de sang, que ha mudat de llengua, però no ha mudat completament d’esperit perquè les muntanyes vora la mar li han donat la seva ànima especial. Des del primer infant que va néixer a la vall fins al darrer estranger que ha sucumbit en veure el pas de les estacions a la vall, a no fugir amb el fred de l’hivern, tots compartim més que una llengua, més que una cultura.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a