Diari digital de la comarca de Sóller
Dimecres, 13 de noviembre de 2019   |   18:52
 
Enquesta  
S’hauria de reduir a una setmana la campanya electoral per a les properes eleccions municipals, com s’ha fet ara amb les generals?


No
 
Reportatge
01/07/2016 | 09:23
Dos-cents anys de port
Fuli

Per a Sergi i Arán

Som davant d’un nou segle, són els primers anys del segle XIX i el país assisteix impassible a la fi de la marina il·lustrada. La terrible derrota espanyola a Trafalgar el 1805 i el posterior enfrontament a la Guerra de la Independència deixa les infraestructures, tècniques i personals de l’Armada completament destruïdes. La marina ha quedat delmada.

D’aquest fet n’informa el ministre Vázquez Figeroa: - Cruel desolació-, exclama. Aquestes tristes paraules són les que millor defineixen l’estat de tota la flota. Queden pocs vaixells i, encara menys, tripulacions.

La política seguida pels ministres de Marina durant el regnat de Ferran VII va ser salvar el que quedava... i no quedava molt.

Davant aquest panorama com a herència, el comerç marítim va quedar greument danyat i el Port de Sóller no en va ser una excepció. El gran element per jugar al seu favor davant tanta calamitat varen ser les temporades d’extracció de cítrics, juntament amb la seva magnífica situació geogràfica.

A la matrícula de Sóller només quedaven alguns xabecs i javegas de petit port, possiblement construïts i reparats a la grada que el brigadier de l’Armada, Vicente Tofiño, va assenyalar en un pla al final del segle anterior a l’altura de la platja d’en Repic. Aquesta petita drassana ha desaparegut en aquests primers anys del segle XIX. La demanda de matriculats, inclosos calafats i mestres d’aixa, és requerida en ports com el de Palma i, en alguna ocasió, per pura necessitat de mà d’obra i per tal d’accelerar la construcció de quaranta “lanchones” per a l’armada, transporta des de ports catalans un contingent important de calafats, quedant un bon nombre d’ells treballant a l’illa.

Palma i el port de Maó són els majors receptors de construcció i reparació de vaixells i reparacions de la nostra matrícula. Prova d’això és l’encàrrec que el patró Bartomeu Marquès fa al mestre d’aixa Joan Fiol del port de Maó: “Perquè li canviï el timó i li adobi un bocí de roda”. Molt important va ser la feina de mestre Joan Fiol en el primer quart de segle. No menys important va ser la dels calafats matriculats de marina, Ignacio i Andreu March, arribats devers l’any 1824. Aquest últim mort el 1825.

A l’abric i augment del moviment d’embarcacions i per tant l’auge econòmic en aquesta vila, s’incorporen els mestres d’aixa matriculats de marina, Ignacio i Andreu March. És just reconèixer que ells i els seus descendents són i van ser els màxims representants de la construcció naval al Port de Sóller, hereus i transmissors d’un ofici, o més aviat un art, que corre el risc de quedar en històries de temps pretèrits escrites en paper i records del patrimoni oblidat i perdut.

Ja basta!

“I si no és a tres lliures per caixa, no transportarem una taronja més”. Un sord rumor es va estendre lentament durant uns segons fins que, per sobre d’ell, una sonora veu es va alçar ferma i rotunda: - Fet. Va ser l’última paraula que es va sentir en l’humit cobert encatifat de serradís i dèbilment il·luminat per un ronyós llum d’oli. Un a un, els nou patrons de Sóller dipositaven dues unces d’or sobre la tapa d’una llardosa i gastada bota de pàmpols salats. En total divuit unces, resultat de l’acord i compromís mutu, custodiades en una bossa de pell de cabrit, pel patró de més edat fins que el preu de fletar, tres lliures per caixa, el preu acordat, fos una realitat. Si algun dels patrons carregava a un preu inferior perdria les seves dues unces d’or i una mica més, el seu honor.

Denúncia a les autoritats

Pel que sabem, estaven a les portes de Nadal quan la corporació municipal, en tenir notícia del fet, va muntar en còlera, al·legant que això no era indústria d’uns quants, sinó la primera riquesa de la vila. Ràpidament van denunciar la situació a les autoritats de Marina i a l’administrador de les Rendes Reials, instant que la bossa d’or fora confiscada i els patrons en rebel·lió desposseïts dels seus títols.

- Sí que estava el nostre port convuls!

- Bé, ni més ni menys que en altres èpoques, de tot hi ha hagut al llarg de la seva dilatada història, temps durs i sense concessions, on un corsari, un cop de mar a deshora o un ruixat inesperat podien arruïnar o llençar en orris un bon vaixell i la seva tripulació. No hi ha concessions, la mar no té misericòrdia.

- I com va acabar tot aquest embull?

Sembla que la solució al conflicte va venir de la mà del bon home Benito Perelló, administrador de les Rendes Reials, qui amb el seu caramull de paciència i tarannà conciliador, va aconseguir, juntament amb Antonio Vera, capità del port, redactar i fer complir (no sense recels i de mala gana) una sèrie de capítols, recollint per escrit tot el referent als nolis, compravenda i qualitat dels gèneres embarcats.

El 1815: més moviment

Som al 1815 i des de l’habilitació del port, dos anys enrere, atorgant les condicions del transport marítim en les mateixes condicions que gaudeix el Port d’Alcúdia, es produeix un augment dels vaixells que arriben a Sóller. Tot i el precari estat de la marina en general, el Port de Sóller és una destinació molt concorreguda i sol·licitada. La competència exterior en la presa de nolis és important. Són la majoria vaixells estrangers amb una major capacitat de càrrega que les embarcacions de trànsit del nostre port, poden -i de facto ho fan- abaratir algunes partides de gèneres portats a la càrrega; aquestes, per regla general, no superen les 25 tones. A partir d’ara sembla que hi haurà més claredat, és un gran pas cap endavant, totes les embarcacions, locals i estrangeres que es donin a la càrrega al port de Sóller tenen aquestes ordenances d’obligat compliment abans de salpar. Un cop a la mar ha de manar el que sempre ho va fer, la perícia el coratge, el vent i la vela. Més enllà de tot l’anterior la diferència la marquen els xabecs de la nostra matrícula que, més que navegar, llisquen a la mar. Aquesta és la seva millor carta, ho saben i l’aprofiten. El que arriba primer ven millor.

Una decisió important, potser la que més. El problema més urgent al qual s’enfrontava la marina era la qüestió sanitària. Aquest era un tema de gran importància, qualsevol malaltia o brot contagiós procedent de qualsevol de les embarcacions que atracaven al port acabaria amb tot el que s’havia aconseguit fins al moment. Potser pot semblar que no era gran cosa, però no és així: el port de Sóller començava a competir amb els ports comercials de l’illa, no es podia perdre l’oportunitat. El port necessitava el control total en matèria de sanitat, inclosa l’expedició de les patents. Davant aquest fet només hi havia un projecte, el qual Rafael Bernat, en representació del consistori, va exposar a la corporació.

Amb aquest projecte s’asseguraven l’aïllament degut a les persones i gèneres que, per una raó o una altra, puguin considerar perilloses per a la salut pública i això era un argument de pes. Un error en aquesta matèria seria un fre insalvable en el desenvolupament de l’estructura portuària.

- Gràcies, senyora Joana. Gràcies per aquesta altruista obra que tant bé i profit donarà a Sóller... i per aquesta magnífica xocolata.

- De res il.lustríssima. Li és suficient una quarterada?

- Més que suficient.

- Idò sigui.

Imagino que aquesta petició podia haver discorregut en una situació semblant, xocolata inclosa.
“Jo, senyora Juana Ana Vidal, vídua de Pedro Estada Prom, abans Serra de Marina, filla de Lorenzo i Dionisia Serra de Marina, va fer gràcia i donació pura i perfecta i irrevocable intervius a l’ajuntament d’aquesta ciutat de Sóller d’una quarterada de terra poc més o menys de pertinences del seu predi de Muleta, que limita d’una banda amb la mar i per les restants amb la mateixa finca de Muleta, a fi d’edificar en les rodalies del port un llatzeret on puguin ser admesos en rigorosa quarantena tots els vaixells que entrin en el mateix port; però amb la condició que hagi de servir de llatzeret, i si en l’esdevenidor en qualsevol temps deixés de ser referit per al referit efecte de llatzeret, torni a la meva aquesta atorgant i als meus hereus i successors sense cap contradicció. 10 del mes d’abril de 1815”.

Amb aquesta donació el llatzeret, aquest humil i infrautilitzat edifici del camí del far arrenca amb un pla per a la seva construcció, un pla modest i no exempt de dificultats que s’allargaria durant uns anys. Molt va ser l’interès del bisbe Nadal en la seva construcció, arribant a visitar les obres en construcció al costat del mestre major del Rei.

Abans d’estar acabat el llatzeret i després de moltes deliberacions queda abalisat o acotat un tros de mar enfront d’ell perquè els vaixells fondegin i puguin passar el règim de quarantena. Aquest temps es pot allargar o escurçar segons les condicions de la salut pública, essent l’ancoratge preferit per les embarcacions que estaven a punt per salpar quan el moll estava ple.

Patró del Port

Aquest canvi en les relacions entre les embarcacions i l’administració va ser la continuació d’uns canvis que venien produint-se des de l’anterior habilitació.

La instal·lació d’una llanterna a l’entrada del port en aquest mateix any, una iniciativa presa en consideració responent a les reiterades demandes de la marineria tenint en compte alguns accidents ocorreguts a l’entrada de port en nits tancades, van donar com a resultat la instal·lació de la tan anhelada llum, alimentada pacientment amb oli en les nits tancades.

La diversa nacionalitat de les embarcacions que atracaven al port arran de l’habilitació, juntament amb les dificultats que alguns capitans tenien per prendre la bocana (sobretot els dies de fort vent) van fer pensar en la contractació d’una persona marinera i capaç que reunís una sèrie de coneixements nàutics de l’orografia del port per tal d’ajudar els capitans tant a la mar com a terra.

Ramon Roses, natural de Ciutat, va ser l’escollit. D’ell es deia que unia les seves moltes qualitats marineres, un bon coneixement de l’orografia del port de Sóller i coneixements d’alguns idiomes europeus. Així es va nomenar al dit Ramon Roses com a Patró de Sanitat, tenint sota les seves ordres el mariner del bot, de nom Jaume Frau.

- Si no és molt preguntar A què es dedicava exactament el Patró de Sanitat?

En primer lloc al cobrament a les embarcacions que entraven a port a favor de la Junta de Sanitat, una entitat que va aconseguir, en pugna amb el Comandant de Marina, que aquest deixés de cobrar per cada vaixell que prenia port a Sóller. La tensió tornava a estar servida. El patró Ramon Roses hauria de cobrar el dret de quarantena als vaixells, fer de pràctic i indicar el lloc que han d’ocupar en el port. De la mateixa manera havia de dirigir el mariner del pot perquè aquest vigilés les embarcacions que arribaven en llast, tenint cura que les pedres que llastaven les embarcacions tiressin aquest material en una zona que no perjudiqués les bones condicions nàutiques.

- Van començar a millorar les coses?

Per al patró Roses sembla que sí. El càrrec va ser el que vulgarment li diuen un “chollo”.

- No serà per tant, però passat el temps va donar fe que tenia altres qualitats que precisament res tenien a veure amb la nàutica, com la venda al detall o a la menuda de vins i aiguardents.

Aquest anar i venir de vaixells amb les respectives tripulacions va augmentar la recaptació de l’àmbit portuari, possibilitant la construcció d’uns coberts a continuació del moll, on es varen ubicar les oficines de la Duana, Renda i Sanitat respectivament, en un intent de concentrar l’administració en un lloc comú.

Tot aquest moviment d’embarcacions estava sota la mirada dels sentinelles del port, col·locats estratègicament a Es Bufador i el Recó de s’Argentera, mirada que en més d’una ocasió és amonestada enèrgicament per l’autoritat en no donar avís d’alguna embarcació que arribava i no preguntar el “Qui viu?” Viu tothom que pot i com pot, els sacs de sal, farina, vi, van del pot a terra a l’abric de la nit, tot suma.

S’allibera el tabac

Aquest mateix any 1814 en el qual s’allibera i restaura en el tron al rei Ferran VII el tabac s’ha deixat de vendre lliurement, quedant la seva venda sota la intervenció de l’estat. Què farem? Més articles al resguard.

Els ingressos en el nostre port han augmentat tot i el petit nombre de vaixells matriculats a les illes. La marina és escassa i el comerç de cabotatge està en una situació de debilitat extrema. Les despeses es multipliquen de manera exponencial per a les embarcacions que són admeses a lliure plàtica (en bon estat sanitari). Paguen al regidor, al metge, al cirurgià, al patró del port, al de Sanitat, les Rendes Reials i, per si fos poc, una quantitat als fons de la Junta de Sanitat, enfrontada constantment amb l’autoritat de Marina.

Fora de la temporada d’exportació de cítrics qualsevol noli és benvingut i, d’acord amb els manifestos d’embarcament, són d’allò més variats. Des carregaments de pedra noliejats per a la construcció de l’ermita de Betlem el 1805, graneres per Port Vendres, dogues per confeccionar bótes, caixes vidriades per a Palma, blat a la Nouvelle, vi i aiguardents rumb a la ciutat de Càdis i fins i tot carregaments de neu, sí neu!, transportats en els anys posteriors i amb destinació Maó. Què curiós, sense cap dubte procedent de les cases de neu de la Serra!

Molts d’anys a tots.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a