D’entre les plantes remeieres que la cultura balear compta en el seu haver n’hi ha una que destaca d’una manera força especial: la camamilla groga, tant per la seva popularitat com per la seva eficiència. Es tracta d’un dels herbeis que compta amb un seguiment massiu per part de la població local, seguiment que esdevé gairebé miraculós si tenim presents les propietats que la cultura popular li atribueix: serveix tant per controlar els dolors menstruals com per alleugerir el meteorisme o perquè les infeccions guareixin millor.

El primer que hem de tenir present quan parlam de la camamilla groga és que ens referim a la d’aquest color -popularmemt coneguda a la nostra comunitat com camamil.la o camamirla- i no a la de color blanc -que en castellà és anomenada camomilla. Es tracta d’un fet molt important per evitar equivocacions i malentesos, i convé tenir molt present que la nostra camamilla groga és coneguda en castellà com abrótano hembra.

En aquest sentit, cal tenir present que camamil.la és el nom vulgar de diferents espècies de plantes de la família de les compostes, especialment dels gèneres Matriarcaria, Anthemis i Santolina.

La camamilla groga (Santolina chamaecyparissus magonica) també coneguda amb altres designacions com camamilla de Maó, espernallac, herba de Sant Joan, botja de Sant Joan o cordonet és una planta endèmica de les Illes Balears que es troba present a totes les illes majors, excepte a Formentera.

Es tracta d’una planta aromàtica que generalment es sol trobar en zones pedregoses o argilenques assolellades, majoritàriament calcàries, i es pot localitzar des del nivell del mar fins als 2.000 metres d’altitud. De fet, les muntanyes que envolten el Puig del Migdia i la zona de Son Torrella -juntament amb la zona de la Mola de Menorca- són un clar exemple de la capacitat d’adaptació d’aquest vegetal. 

La gran popularitat d’aquesta planta ha fet que hagi estat inclosa pel Govern Balear al Catàleg Balear d’Espècies Protegides -això sí, en la categoria de poc preocupant- ja que amb l’arribada de l’estiu -sobretot al voltant de Sant Joan- eren molts els ciutadans que accedien a aquests llocs per recol.lectar la camamilla i acabaven fent malbé nombroses poblacions d’aquest vegetal per la seva descurada recol.lecció. Per aquest motiu la camamilla fou - i és- encara avui en dia sotmesa a vigilància per part del Govern per evitar aquests excessos.

La camamilla groga és una mata aromàtica que pot arribar a fer tres pams d’alçada quan està florida i que es caracteritza per les seves nombroses tiges de color grisenc primes i quasi verticals, unes tiges que solen finalitzar amb les seves peculiars inflorescències.

Les fulles de la camamilla són esparses, lineals i amb nombrosos segments situats en diverses files; aquestes fulles tenen la particularitat d’assemblar-se força a les del xiprer, així com indica el seu nom científic ja que “chamaecyparissus” vol dir xiprer nan.

Les inflorescències d’aquesta planta són la part més espectacular de la seva morfologia -ja que es tracta de la part utilitzada- i estan formades per petits capítols de color groc que es troben a sobre d’un peduncle relativament llarg. Aquestes inflorescències són arrodonides amb totes les flors iguales i tubuloses.

La procedència d’aquest vegetal s’ha de situar al voltant de l’àrea mediterrània, essent originària del sud d’Europa i del nord d’Àfrica. Es tracta d’una planta força resistent a les sequeres pròpies d’aquesta zona, tot i que resisteix força bé el fred i tolera les gelades, si aquestes no són excessivament continuades. El seu hàbitat ideal es troba en els prats secs, matollars, marges de camins i voreres de bardisses seques, tot i que també se la pot trobar en jardins formant interessants clapes vegetals que destaquen en estar florides.

Sol florir a finals de primavera i principis d’estiu, tenint la cultura popular com a data òptima per a la seva recol.lecció els dies que giren al voltant de la festivitat de Sant Joan, 24 de juny. 

Els varis components actius de la camamilla -taní, santolina, oli essencial...- són els que l’han convertida en una herba força sol.licitada i emprada per guarir moltes malalties, ja que són prou conegudes les seves virtuts i propietats vulneràries, antiespasmòdiques, emenagogues o vermífugues, propietats ja conegudes en l’època de la Grècia Clàssica on era emprada com diürètic, desintoxicant i reguladora de la menstruació.

Les formes d’aplicació de la camamilla són vàries, essent les més usuals en infusió, decocció, banys locals, colutoris o coliris; sense deixar de banda l’ús extern que es dóna a aquest vegetal per enfortir i aclarir el cabell si se’l renta amb una decocció de seixanta grams de flors per litre.

La fama de la camamilla per alleugerir moltes dolències es deu sobretot a l’efectivitat de les decoccions de les flors d’aquesta planta; d’entre les més habituals cal destacar-ne les següents: per a les dispèpsies, gasos i meteorismes es recomana prendre una tassa després de cada àpat; per a les menstruacions doloroses s’aconsella prendre’n des dels nou dies anteriors a la regla; per a la vista cansada són útils compreses mullades sobre els ulls tancats; una dissolució d’essència de camamilla també serveix per eliminar cucs intestinals i tal vegada la funció més rellevant d’aquesta planta sigui la digestiva, ja que és un excel.lent afavoridor de la digestió. 

Més enllà de les propietats purament guaridores, la camamilla és emprada amb altres finalitats; especialment per eliminar l’arna dipositant-la en manadets als calaixos i armaris -d’aquí li prové el nom popular de guardaroba- i com a element imprescindible per a l’elaboració del tradicional licor d’herbes.

Ja sigui per guarir, per perfumar o per condimentar el licor d’herbes, la camamilla groga és un dels vegetals més coneguts pels balears, i forma part de la nostra idiosincràsia; fins a tal extrem, que per a un habitant de la nostra comunitat són poques les malalties que no es puguin guarir amb una bullidura de la tan nostrada herba.