Diari digital de la comarca de Sóller
Diumenge, 27 de maig de 2018   |   01:22
 
Enquesta  
S’ha de permetre la instal.lació d’hamaques a Cala Tuent?


No
 
Opinió
26/01/2018 | 14:43
A la memòria de n’Esperança Jaume
Piquita Riera

Bona amiga i millor persona.

Amb tristor en el cor vull expressar unes paraules que, tant de bo no hagués hagut d’escriure, però crec que n’Esperança s’ha fet ben mereixedora d’aquest petit reconeixement que, de segur, compartiu amb mi tots els qui, amb ella, gaudírem de tants bons moments, i de vegades no tan bons, al llarg de la nostra coneixença.

Ja fa molts d’anys treballàrem conjuntament com a mestres al col•legi d’es Convent. En el meu primer any de docent record que, en una ocasió, un infant del qual jo n’era tutora va caure i es va xapar una cella. La sang li brollava per la cara. Novella, aprensiva i sense cap preparació per aquests succeïts, a la vista del fet em va agafar un mareig. Tu, Esperança, decidida i resolta el vares curar i agombolar. Per a mi va ser una lliçó de com s’havia d’actuar i, poc a poc, amb el temps i amb el teu exemple, vaig anar superant aquella por.

T’agradava la docència i el tracte amb els infants, per això formares part activa de l’Agrupament Escolta Capità Angelats com a cap de la branca dels llops, amb la responsabilitat d’Akela, líder i protectora dels petits llobatons del cau. Tant com puc. Sempre a punt.

Gaudírem durant uns anys de cantar baix la direcció de Joan Vigo. Disfrutàvem de debò, tant dels assajos com dels concerts i trobades; tant si eren peces de rèquiem, com de glòria, o cançons populars.
Compartírem escena en els grups de teatre “Es Borino Ros” i “Corriola”. Amb total naturalitat et feies els personatges teus. Els vivies. Tant si havies d’encarnar una monja, una gran senyora, una criada o qualsevol altre personatge. A l’obra “ El món per un forat” vaig gaudir d’interpretar al teu costat el personatge de Francisqueta Llampí, una jove certament innocent, que vivia a l’ombra de la “matriarca de la família”, donya Bel Garrida, que amb tanta mestria representares. De tu en deien les crítiques: “Esperanza Jaume, deliciosa y ya a dos pasos de una creación profesional”. Tot una senyora actriu de l’escena sollerica.

Altre cop ens trobàrem gaudint d’ assajos, sonades, ballades, viatges i Mostres, formant part d’Aires Sollerics. Tu en vas ser un puntal. Sempre disposta a resoldre petits entrebancs sorgits a darrera hora, amb una diligència i eficàcia sorprenents. Planxar, cosir o ajudar a vestir, res no et feia peresa.

Férem feina colze a colze per habilitar la seu de la nova Associació de Cultura Popular, a l’edifici de Can Cremat. Tu, sempre al capdavant. La feina mai no et va fer por.

Anys més tard repetires al mateix quan la seu es va traslladar a la seu actual, Can Dulce.

M’han vengut a la memòria uns versos del poeta Joan Alcover del poema “La Serra”, que ben bé serveixen per definir-te:

“L’aviram la volta amb gran volateig
quan de matinada crida son estol,
amb capell de pauma es guarda del sol
quan rega els bellveures vora del safreig.
Per servir als pobres fumant escudelles,
confitar codonyes, adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millors dits;
canta codolades i sap contarelles
d’alicorns i fades i poals florits”.

Aquí hi podem afegir moltes més aptituds que desenvolupares amb molta manya i senzillesa : cosir, fer ganxet, fer calça i macramé, treballar i ornar les neules de Nadal, cordar cadires, guarnir amb borles les llànties de l’altar major de la nostra parròquia i un llarg etcètera de manualitats, per a les quals tenies la mà trencada i que sabies transmetre als demés amb paciència i sense secrets, convertint-te en una vertadera i ben reconeguda “mestra artesana”.

I no en parlem com de la mà de ta mare vares esdevenir tan bona cuinera. Amb plaer degustàvem quasi cada any les confitures que feies i que sempre ens oferies com a present.

Però el que més ens diu de tu i pel que et recordarem sobre tot és pel teu esperit altruista i l’actitud de dedicació als demés. Cosa que practicaves en tot moment i amb tothom. Mai no tenies un “no” quan qualcú sol·licitava la teva ajuda. Sempre amatent i sempre disposta a recolzar i a donar un cop de mà a la família, als amics, als veïns o coneguts, sense queixes i sense esperar el canvi.

La malaltia, que has sabut dur amb tanta dignitat, t’ha fet partir del nostre costat massa prest, Esperança, i ens has deixat un gran buit. Has iniciat el viatge definitiu cap a la plenitud, físicament lluny de noltros. Però tenim l’esperança que, més prest o més tard, ens retrobarem i ja alliberats de les traves d’aquest món reiniciarem altre cop i plens de pau les activitats que ens han unit fins ara. Confiam que ens esperis, tot preparant-nos el camí. I no dubtis que romandràs per sempre dins els nostres cors.

Avui un nou estel brilla i ens guia en el cel.

L’anomenarem “ Esperança”.

El nostre més sincer condol pels familiars i amics.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a