Escrit redactat per Lluís Castaldo per la consideració atorgada a la seva persona amb motiu de la proclamació de Fill Il.lustre

Digníssimes autoritats, solleriques i sollerics.

No em resulta fàcil, embargat per l’emoció d’aquests moments, articular agraïments que estiguin a l’altura del recent “Fill Il.lustre de Sóller” en què m’heu convertit, però pecaria d’ingratitud si no fes un esforç per agrair de tot cor, als components del grup GRES, al president i tot l’equip directiu del Casal de Cultura (amb un record molt especial pel que va ésser l’ànima durant molts danys Jaume Ensenyat Julià ), a l’amic i crític d’art Pep Bauçà i Pizà, que com a crític ha cantat molt bé les meves aventures...; a Josep Antoni Morell, destacat historiador i especialista a dur a bon terme tant Fills Adoptius, com Fills Il.lustres, a Damià Jaume que generosament ha pintat el meu retrat i a tots aquells que, d’alguna manera, sigui a la premsa o de manera personal han expressat el seu bon veure, a què el poble de Sóller, encapçalat pel Senyor batle don Jaume Servera i unànimement recolzat pels senyors regidors, vénguin a bé atorgar-me tan apreciada distinció.

Com molts de vosaltres sabeu, el destí de les persones, a vegades és imprevisible i, en el meu cas, vos assegur que encara més. Tenc vàries raons que breument explicaré:

Un 2 de maig de fa uns 80 anys, després d’estar acomodat unes nou llunes dins l’úter maternal de ma mare, un recipient nutritiu, càlid, infinitament amorós que, a poc a poc m’insuflava vida. Freud diu que són els moments més feliços de la nostra vida, ja que dintre d’ell no ens falta res..., encara que ara mateix tinc motius per rebatre aquesta asseveració, ja que just sortint de l’úter maternal, en poc anys, vaig sentir-me envoltat dins un altre entorn incomparablement més grandiós, conformat per bucòliques i altes muntanyes que, antics pobladors l’anomenaren el Sulyar -vall o conca d’or-. Altres autors diuen que es deia “s’Olla”... El fet és que, si no envoltat de líquid amniòtic que propiciés la vida estava ple de frondoses fonts, que harmoniosament domesticades regaven tot el Vall convertint-lo en un verd “esmeralda”, un jardí captivador.

Pobladors, més moderns encoratjats des d’una altra Fe i amb altres costums, modificaren radicalment la història. Però el seu entorn, la grandiositat del seu imponent paisatge, seguí pràcticament igual.

Amb el temps, els seus pobladors motivats per l’estímul de la necessitat o de la curiositat, partiren a córrer món. França, Alemanya, Bèlgica, Puerto Rico, Cuba, treballant ufanosament i donant el millor de la seva joventut... Però pròxims al final del seu recorregut, com aquelles espècies que per deure o enyorança irremissiblement tornen al punt de partida, també ells tornaven a Sóller, portant la riquesa de les seves experiències. Aquí s’hi sumaren pagesos, margers, picapedrers, polítics, homes d’empresa, poetes, glosadors, pintors... I tots plegats com si fos dins un gresol grandiós, que d’aquesta simbiosi no pogué sortir altra cosa que el innegable: un Sóller gloriós!

Jo amb 13 o 14 anys, pujant i davallant escales a “Sa Botigueta dels Senyors” escoltava i escoltava embadalit el que contaven que existia fora. I arribat al meu moment, vaig decidir que també per a mi, arribava l’hora, de sortir i respirar enfora.

Anys després, d’estudi i formació a l’Escola Superior de Belles Arts, i a l’Escola Massana on vaig conèixer al gran mestre ceramista Llorens Artigas i altres Mestres de la innovació, recorrent un poc de món i desentranyant pensaments que no tenien fi, vaig veure clar que jo era solleric, i que el meu lloc... estava entre les muntanyes.

Mentrestant, el meu ser, el meu pensament, havia sofert una profunda i irreversible mutació. Havia sortit pintor i tornava ceramista.

A Sóller, no va ser difícil conquistar na Bel, aquí present que m’escoltà, i em va animar a continuar pel camí elegit. Encara que ple de dificultats que apareixien en tot moment. Ben cert és, que moltes altres persones rellevants en l’art, i la cultura s’hi adherien: arquitectes, poetes, crítics de periòdics, de dintre i fora de Mallorca, escriptors, escultors, en definitiva amics entranyables que van fer possible que la meva obra, les meves ceràmiques s’espargissin des de Sóller i fossin admirades avui en parcs, edificis públics, museus, esglésies i col.leccions particulars de moltes parts del món. Que més es pot demanar?

Així que, solleric, solleric, tant per naixement com per pensament, pens que sempre ho he estat! Solleric il.lustre, és un altra cosa... L’oració en si comporta un particular i molt compromès significat, que honestament no sé fins a quin punt jo meresc tal consideració! Ja que, en el transcórrer de la meva existència, com he dit abans, ja en tenia prou!

Il.lustre, Il.lustrat, Il.lustració..., per regla general i des de fa 200 anys, el qualificatiu pertocava a famílies d’antiga tradició i de certa posició social. Per descomptat, els seus fills, els seus descendents, havien rebut una ferma i severa educació i havien destacat en notòries aportacions en el camp de les milícies la religió, la política i ja més tard, despuntaven en la medicina, les ciències, la indústria, l’art o la poesia... Però si m’apureu un poc, crec que seria molt difícil, molt difícil trobar-ne un, de família pobre, inicialment en pocs estudis, i encara menys que fos ceramista!

És ben segur, que, si acudíssim a l’arbre genealògic de la família o a la ciència perquè ens aclarís el gen dominant des de l’ Homo Faber, aquells que començaren a fer llesques de sílex fa 2 milions d’anys, no n’hi trobaríem cap que haguera mudat cap al Sapiens... Però per lo vist, això no se sap mai!

¿Com podríem entendre o explicar que després de tan llarga espera de mils i mils d’anys, en què a penes l’ésser humà no hagués canviat el seu comportament ni una pisca! I s’arriba al Paleolític superior, fa uns 30.000, anys i l’únic que es pot constatar, és que, abans de perseguir la presa per alimentar-se, la pintava dintre de la cova, i els homes partien en grup dies i dies, deixant les dones i les cries... al desempar.

Mentre elles, davant la ineludible responsabilitat que li atorgava l’espècie humana, asseguraven el sustent de la seva descendència conformant un recipient, una ceràmica -com l’úter de les seves entranyes-, on poder coure i aprofitar molts d’altres ingredients: rels, gramínies, petits crustacis que l’organisme del infantó no estava capacitat per digerir.

D’això fa només uns 15.000 o 10.000 anys, quant la dona en un acte de rebel.lia contra el destí, conjugà el foc, la terra i la intel.ligència per conformar un recipient; produint i donant forma a una matèria nova, que abans no existia. Sens dubte es tracta de la primera baula d’una immensa cadena que ens treu de la submissió a la que quedaren i encara estan sotmeses totes les altres espècies.

Després d’això vendrà tot la resta: l’agricultura, l’assentament, la ramaderia, les grans civilitzacions, fins a arribar, si voleu, a la Vasija atómica! Però sempre, inclòs l’inici de la vida, partint d’un recipient!

Per tant avui, en aquest acte senyor batle, senyors regidors, voldria que no just m’honoréssiu a mi, que he dedicat la vida a estudiar, aprofundir, i divulgar un acte tan singular. Sinó també, d’alguna manera agrair a les Sapiens, aquelles dones que des de la incertesa, començaren a modificar el medi fent les primeres ceràmiques, i que poques vegades es mencionen, o se’n parla mai!

Un acte molt simple, però molt important. Perquè vos faceu una idea, vos diré que des de les llesques de sílex dels Homo Fabers a les primeres ceràmiques van haver de passar de 2 milions d’anys!

Aquest és l’autèntic valor de la ceràmica, que poques vegades s’ha entès. Encara que véngui adornada al llarg de la historia, de moltes altres raons, que l’acompanyen, que seria molt llarg d’assenyalar; i que Martin Heidegger, un filòsof, va expressar amb dues encertades paraules “Arrabassar, treure - arrancar, el Ser del no Ser...”

Sóller, 24 d’agost de 2016