Miquel Soler Deyá -88- torna a estar de primera actualitat en presentar-se avui mateix a les 20 hores al Casal de Cultura-Museu de Sóller el llibre “Miquel Soler. Un solleric d’Acció” escrit per Antoni Quetglas i Josep A. Morell, un volum que fa un repàs exhaustiu a la trajectòria vital i professional d’un dels homes que, ben segur, ha marcat el devenir de la vall de Sóller en el pas del segle XX al XXI.

Soler destaca especialment per haver sabut mantenir un perfecte equilibri entre la seva vida professional al capdavant de Can Soler i la seva presència social, no només al front de la batlia de Sóller en un període tan crucial com fou el pas de la dictadura a la democràcia, sinó també al capdavant del Sindicat de Regants de la vall en una època on perillà la pervivència de l’aigua de la vall.

Soler acabà excel·lint en cada una d’aquestes facetes i avui en dia -retirat de la vida social- gaudeix d’una merescuda jubilació sense perdre de vista quins són els problemes que assetgen la nostra vila i el seu futur en un món cada cop més globalitzat.

Pregunta.- De quina de les seves facetes se sent més orgullós: de la professional, de la política o de la social al capdavant del Sindicat de Regants?
Resposta.- He de dir que pel meu caràcter inquiet i emprenedor la faceta de què em sent més orgullós és de l’empresarial. Som un home que s’ha hagut de fer a ell mateix ja que provenc d’una família pagesa i va pegar al bot a una faceta empresarial -la de la construcció- que m’era completament desconeguda. Sempre he comptat amb un fort esperit de sacrifici i superació la qual cos m’ajudà molt a l’hora d’iniciar el canvi que finalitzà el 1971 amb la inauguració de Can Soler.

P.- Fou un visionari a l’hora de muntar Can Soler?
R.- No sé si definir-ho d’aquesta manera, però sí que he de dir que som un home fruit de les seves circumstàncies, on destacaria el moment de la construcció de la carretera del Puig Major com el moment definitiu que comportà un canvi en la meva vida.
Mon pare morí quan jo tenia 18 anys i em vaig haver de posar al davant del negoci de venda de fruita i hortalissa. El fet que comptàssim amb un camió per dur la fruita cap a Palma va fer que els encarregats de la construcció de la carretera del Puig Major es fixassin en mi i em contractassin: hi vaig fer feina durant quatre anys. Aquesta feina va anar seguida de la construcció de la carretera del Desviament. Poc a poc em vaig anar introduint en el món de la construcció, concretament en el del transport de material, i ampliant les meves expectatives que finalitzaren amb la inauguració, el 1971, de Can Soler.

P.- Com va viure el boom constructor de les dècades dels setanta i vuitanta?
R.- De primera mà i oferint una nova perspectiva a la consecució i transport del material de construcció. Abans que obríssim Can Soler, el material de construcció estava dispers a la vall: a Can Boví hi feien rajoles, hi havia una guixeria, una matxacadora de pedra i tres o quatre teuleres. Nosaltres oferírem la possibilitat de trobar-ho tot en un mateix espai que, òbviament, ha anat canviant amb el pas dels anys. D’aquella època record quan anàvem a cercar àrids a una pedrera d’Establiments i que hi havia dies que un xofer nostre -en Pep Rullan- havia de fer tres viatges per dia... anant pel Coll.

P.- Com foren aquells moments?
R.- Fou una època de molta feina -i no de tants doblers com la gent es pensa- perquè els materials eren molt bàsics. Des d’un primer moment hi vaig veure pervenir en aquest món i m’hi vaig abocar de cap. Record una conversa amb ma mare que un bon dia em digué “hauries de deixar de traginar pedres per fer un viatge de taronges” a la qual cosa li vaig contestar: “Ma mare, guany més doblers amb les pedres que no en guanyaré amb les taronges” i així va ser.
Fou una època de molta expansió empresarial que es caracteritzà per molta obra feta sense legalitzar, ja que en aquella època no ha havia la legislació actual (per això encara queden urbanitzacions sense legalitzar a dia d’avui). A nivell anecdòtic, he de dir que vaig ser un dels promotors de viatges en vaixell al Port de Sóller per dur Portland des de Barcelona, així com també vaig agafar la delegació d’Uralita. Sempre he estat emprenedor i mai no m’han fet por els reptes.

P.- I com va viure l’obertura del túnel?
R.- Fou un gran alè en la meva vida, sobretot pel que es guanyà en temps i comoditat pel que fa al transport de mercaderies. El túnel era una eina imprescindible per a Sóller: tant ho veia així que vaig enviar per escrit una nota d’agraïment al seus iniciadors. Jo vaig ser dels que vaig apostar fermament per l’obertura del túnel i no me’n penedesc gens ni mica.

P.- Quines fites destacaria de la seva etapa empresarial?
R.- D’una banda, haver estat capaç de realitzar l’aventura de dur seixanta vaixells de Portland al Port de Sóller; de l’altra, haver pogut oferir una àmplia gamma de productes per a la construcció des d’un sol magatzem; i finalment, haver estat capaç d’establir una sèrie de contactes de primer ordre per proveir la vall de Sóller dels millors materials i alhora aconseguir una projecció exterior de la vall. Per a mi sempre ha estat molt important pensar en el futur de la vall.

P.- Ja en l’àmbit polític, trobau necessàries les dedicacions exclusives?
R.- He de dir que mai vaig cobrar una pesseta per fer de batle; ara bé tot depèn de les circumstàncies de cada moment: abans ja sabies que pel fet d’entrar a les Cases de la Vila no cobraries. Jo m’hi vaig ficar en un primer moment, en representació de la Junta de la Pagesia; i posteriorment vaig acabar essent-ne el batle del 1976 al 1979. Per posar només un exemple: quan era regidor, el batle Joan Bauzá m’encomanà que posàs un camió meu al servei de l’Ajuntament perquè s’havia espenyat un dels camions dels fems; i així ho vaig fer durant dos mesos. Quan vaig presentar la factura a l’Ajuntament hi hagué un regidor que em digué que no podia cobrar perquè jo era regidor. Com a solució vaig demanar que els diners que se’m devien -unes 150.000 pessetes- anàssin destinats a crear un parc infantil a la zona del Pont d’en Barona i si avui en dia hi passau veureu que encara hi és.

P.- Veis diferències entre la política de l’època en què fóreu batle i l’actual?
R.- Una diferència immensa. Pens que actualment hi ha un excés de legislació que fa que qualsevol activitat es vegi alentida al màxim. A més, sovint tanta legislació provoca males interpretacions que acaben incidint negativament en l’usuari. A més, també pens que en les administracions hi ha un excés de burocràcia -paperassa- que ho endarrereix tot. Abans hi havia una broma al voltant de l’administració que acusava els funcionaris d’utilitzar l’expressió “torni vostè demà” en excés; avui en dia aquesta expressió s’hauria de substituir per “torni vostè l’any que ve”.

P.- Perquè creis que la gent està tan cremada amb les administracions?
R.- Per les causes abans esmentades. Et posaré un exemple, l’altre dia de pagès vaig anar a la Policia Local i quan m’atengueren em demanaren si tenia cita prèvia, vaig quedar escarrufat. Fins i tot, per a les gestions més senzilles s’ha de demanar cita prèvia. Realment no sé on acabarem.

P.- En què pensau que ha millorat l’administració, si és que ha millorat?
R.- On veig que ha millorat més és en els serveis sanitaris, en els serveis educatius, en la distribució d’aigua, en les biblioteques... No tot ha de ser negatiu.

P.- Què destacaria del seu pas per la batlia?
R.- Les millores en les infraestructures educatives, férem escoles: posàrem en marxa Es Puig i vaig aconseguir posar en marxa l’Institut. Per altra banda, vaig aconseguir els crèdits per fer l’actual Ajuntament. I he de ressaltar un projecte que no es va poder dur a terme, però al que jo tenia molta estima, que fou l’intent d’ampliar l’antic hospici.

P.- En l’àmbit social: què significà la lluita per a la defensa de l’aigua de Sóller dels anys 1995 i 1996?
R.- Fou un projecte crucial perquè gràcies a aquesta plataforma s’aconseguí que l’aigua de Sóller quedàs a la vall. Que quedi molt clar que el dia en què se’n duguin l’aigua de Sóller ens llevaran la principal riquesa de què gaudim els sollerics. Fou un projecte que involucrà tots els estaments social -de la vall i de foR.- per lluitar plegats per defensar el major bé que té la nostra vall: la seva aigua.

P.- Com veu el pacte que aconseguí aturar aquest fet: el veu vigent?
R.- Ha estat un pacte que s’ha respectat i, el més rellevant i important, que s’ha de respectar en el futur. Totes les forces socials, no només polítiques, foren capaces d’ajuntar-se per defensar el major bé comú amb què comptam els sollerics: l’aigua.

P.- Què li pareix el projecte de construir una passarel·la a Sa Torrentera?
R.- Francament, un doi; ho trob absurd. Per aquella zona ja hi havia una passarel.la que anava a les rentadores de devora l’estació i la varen haver de clausurar perquè estava en mal estat. Em deman el per què d’aquest projecte. On posaran els autocars i els cotxes de la gent que passarà per aquesta passarel·la? Pens que hi ha necessitats més urgents per a la gent de Sóller i per a la gent que ens visita que aquest projecte; com per exemple, els aparcaments.

P.- Veu aquest projecte prudent?
R.- El trob absurd: la gent amolla idees sense preveure les conseqüències que poden dur per a la zona on s’ubicaran.

P.- Què singularitzà la seva presidència al capdavant del Sindicat de Regants?
R.- D’una banda, aconseguir que no se’n duguessin l’aigua de Sóller; de l’altra, haver estat capaç de muntar el Congrés Nacional de Regants a Palma, el juny del 2006; i, finalment, haver aconseguit 80 milions de pessetes per entubar les síquies, amb el conseqüent estalvi d’aigua i l’eliminació de brutor de les síquies.

P.- Vostè ha tengut una relació especial amb alguns dels artistes que han passat per la vall. Fins i tot, el vostre fill n’és un dels més aclamats. Com ha estat aquesta relació?
R.- Sempre hi he tengut molt bona relació, però no puc dir que sigui un gran col·leccionista, tot i que tenc obra molt variada. He de dir que sí que vaig conèixer artistes com és el cas de na Colette -a qui vaig aixoplugar en una caseta nostR.- i que he conegut molts dels artistes que han passat pel paradís que és la nostra vall. Entre els artistes, cal mencionar a part el meu fill Joan, una persona molt treballadora i meticulosa que ha estat reconegut per la seva vàlua artística en múltiples ocasions. Respect moltíssim la seva faceta artística, tot i ser molt diferents pel que fa a caràcter: ell és molt meticulós i jo som més desordenat, la qual cosa no incideix en el nostre respecte i estima mútua.

P.- Per acabar, com veu el futur de Sóller?
R.- Tot i que no s’ha de fer cap metròpoli, crec imprescindible fer un nou Pla General que ajudi a solucionar els problemes reals de Sóller: circulació, aparcament, habitatge i tenir cura de la nostra aigua. Tota una sèrie d’actuacions que cal fer amb reflexió i fent servir la dita que diu que “Si vas a molta velocitat, tampoc no pots comptar les passes”.