Marc Carriquí Alcover -32- és doctor en biologia per la Universitat de les Illes Balears, estant especialitzat en Fisiologia vegetal. Actualment es troba investigant l’estrès hídric en els vegetals i l’eficiència de l’ús de l’aigua en aquest tipus de context. Aquestes investigacions l’han duit a viatjar recentment a Xina, on ha pogut participar de primera mà en l’aplicació de diverses solucions elementals sobre l’eficiència en l’ús de l’aigua en cultius com el cotó, l’arròs i el tabac.

Pregunta.- Què és l’estrès hídric?
Resposta.- Bàsicament és un estatus hídric que es troba per davall de l’estat òptim. Hem de pensar que els éssers vius estam formats en un alt percentatge per aigua; per tant, una minva en aquest percentatge acaba afectant-los negativament, podent-los arribar a provocar la mort quan es tracta de situacions extremes.

P.- Com pot afectar aquest tipus d’estrès a la nostra flora, tant autòctona com en els conreus tradicionals?
R.- En primer lloc, cal constatar que hi ha diversos nivell d’estrès hídric: lleuger o moderat i sever. En cas d’estrès lleuger, s’ha d’intentar limitar la pèrdua d’aigua que perden totes les plantes quan realitzen la fotosíntesi; mentre que en cas d’estrès sever, entra aire al xilema i la planta mor. En el nostre cas -clima mediterrani- sempre patim d’estrès hídric a l’estiu ja que coincideix l’època de màxima calor amb la de mínima pluviometria; per aquest motiu, la nostra flora està adaptada a aquestes condiciones de vida. Per aquest motiu no comptam amb fagedes a la nostra comunitat i els teixos es trobem al cim de les muntanyes. Pel que fa als conreus tradicionals es tracta d’un conjunt de varietats adaptades a aquesta climatologia; tot i que l’augment de temperatures fan que també augmenti la demanda evaporativa i poden acabar produint la mort d’algunes plantes per fallida hidràulica.

P.- Pot posar-ne alguns exemples?
R.- Seria el cas de la mort de les flors de les tomatigueres que provoca una minva en la producció o el cas de les carabasses de Muro, on s’ha constatat una minva de cent quilos en el record del pes de les carabasses en el decurs de la darrera fira de Muro.

P.- Com podem combatre aquest estrès a ca nostra?
R.- D’una banda, seleccionant varietats adaptades a aquestes ones de calor -com és el cas de la vinya-; i de l’altra, realitzant millores genètiques en les varietats actuals. Unes recerques encaminades a comprovar quines varietats poden tolerar millor aquest tipus d’estrès i alhora mantenir una bona productivitat. Jo he participat en alguns d’aquest estudis -a l’Antàrtida- on a causa del clima extrem hem estudiat la supervivència d’algunes plantes -curiosament n’hi ha dues-: es tracta de plantes que per mor dels rigors climàtics són capaces de fer en un mes -o menys- el que una planta fa en tota una temporada.

P.- Com podem combatre l’estrès hídric?
R.- Sobretot, a força d’aigua; o com en el cas de Califòrnia -i els conreus de festuc- on reguen els conreus amb aigua de pitjor qualitat -més salina-.

P.- Hi ha risc real de patir estrès hídric a les Illes Balears?
R.- A ca nostra, la vegetació natural ja el pateix: a la garriga de Santanyí ja s’hi moren les mates; les poblacions joves d’estepa Joana de bona part de Mallorca moren de set i només romanen vives les poblacions velles, ja que les joves no aferren. Això arriba a ser traumàtic en el cas de Cabrera, on tan sols comptabilitzàrem una dotzena de plantes joves d’aquesta espècie. Aquest fet segurament ocorre en molts d’altres casos, la qual cosa implica una desaparició silenciosa d’espècies.

P.- L’estrès hídric fa que les plantes que en pateixen siguin més propenses a patir malalties o infeccions?
R.- Òbviament: una planta dèbil sempre és més susceptible de patir malalties. Com menys adaptada estigui una espècie a l’estrès més recursos haurà de menester o morirà abans.

P.- És l’estrès hídric una conseqüència del canvi climàtic?
R.- És un fet natural al clima mediterrani. Es tracta d’un canvi que va molt ràpid on les plantes no tenen temps d’adaptar-se o de desplaçar-se. En els endemismes insulars, el cas de l’estepa Joana és dramàtic.

P.- Tenint present el problema de l’aigua i les seves derivacions. Podem continuar creixent turísticament?
R.- Ja feim tard i ja en començam a patir les conseqüències: salinitzacions dels aqüífers, risc de posar en perill el cabal ecològic... Ho tenim a Sóller, fa anys ja es va haver de clausurar la Font des Mul per vessaments i salinització; i a Mallorca, és simptomàtic el cas de l’Albufera que cada any compta amb menys aigua dolça, la qual cosa incideix negativament en les aus que la visiten. Pel que fa als torrents de la vall són indrets d’una riquesa molt especial: es tracta d’un dels indrets on encara hi ha anguiles. Avui en dia, les anguiles estan en perill crític d’extinció, una situació pitjor que la del linx o l’os panda.

P.- Com podem millorar l’eficiència en l’ús de l’aigua pel que fa al consum agrícola?
R.- D’un banda, amb el goteig; i de l’altra, amb la utilització de noves tecnologies que permetin detectar el nivell d’estrès hídric, com drons i altres. El problema a Mallorca és que comptam amb explotacions petites perquè aquest tipus de tecnologia sigui rendible. Tot i això, el principal problema de l’agricultura illenca es troba en el no-reconeixement de la insularitat, la qual cosa incideix molt negativament en l’encariment dels productes. També cal constatar que l’agricultura de Mallorca pateix amenaces en diferents fronts com és el cas de la Xylella, que afecta plantes debilitades per l’estrès hídric; un estrès que cal combatre amb rec -per exemple, a les plantacions novelles d’olivera i ametllers-.

P.- Com valora els camps de golf en termes hídrics?
R.- Es tracta d’un luxe nòrdic que no ens podem permetre; només serien acceptables, en cas de regar-se amb aigües regenerades i s’ha pogut comprovar que no és així. A Calvià es reguen amb aigües dessalinitzades, l’aigua que resulta més cara de produir.

P.- Per tant, és constatable que feim un mal és de l’aigua?
R.- I tant: en el cas de Sóller, es netegen els vaixells amb aigua potable, la qual cosa és un escàndol -igualment passa amb la gespa del camp d’en Maiol-; mentre que els pagesos han de regar els seus conreus amb aigua regenerada, que és de pitjor qualitat i que s’ha demostrat que acaba incidint negativament en la producció de taronja.

P.- Com a especialista en fisiologia vegetal. Com veu l’arbrat local?
R.- Sobretot amb un manteniment inadequat: no pot ser que s’exsecallin els arbres quan encara tenen fulles i de manera exagerada com és el cas dels arbres de Plaça, que després en pateixen les conseqüències. Quan es plantegen actuacions sobre l’arbrat han de ser a llarg termini, mai a curt termini: per exemple, al bulevard de la Gran Via s’haurien d’haver fet actuacions quan el carrer estava aixecat, ara ja són inviables perquè donarien com a resultat tornar a aixecar tot el carrer.

P.- Idò, què caldria fer?
R.- Substituir els arbres no és tan fàcil com pot parèixer a primera vista: l’arbrat urbà forma part del patrimoni i del patrimoni se n’ha de fer càrrec l’Ajuntament i, sobretot, se n’ha de fer càrrec amb cura. Per posar un exemple pràctic: canviar l’arbrat de la Plaça suposaria alçar de bell nou tota la Plaça. A Sóller hi fa falta un Pla director de l’arbrat públic i molta, però molta planificació.

P.- Per acabar, què podem fer amb el negacionisme del canvi climàtic?
R.- Molta pedagogia i educació. Negar el canvi climàtic és com negar que la terra és rodona. Cal tenir present que hi ha repercussions clares sobre la cistella de la compra com és el cas de la puja del preu de l’oli de l’oliva; i d’altres de tipus visual com és el cas que hi ha llocs on moren boscs sencers en només un estiu. Falta molta educació en aquest sentit i que es valorin les aportacions i estudis dels investigadors especialitzats.