Tomeu Sampol Bernat -64- es troba a les portes d’una més que merescuda jubilació al front de la tapisseria que ha regentat juntament amb altres membres de la saga familiar al carrer de Cetre. Una tapisseria que en uns pocs mesos es trobarà en la difícil tessitura de desaparèixer en no comptar amb gent interessada que vulgui continuar amb un treball que gaudeix d’una excel·lent salut empresarial.

Pregunta.- Què sent quan pensa que en breu -el proper mes de febrer- girarà la clau del taller per darrera vegada?
Resposta.- És una situació una mica ambivalent ja que, d’una banda, sent alegria per la jubilació -que em permetrà dedicar-me a gaudir del que més m’agrada: culejar, estar per casa, anar d’excursió i gaudir sense presses ni entrebancs laborals dels col·lectius culturals dels quals form part-; mentre que de l’altre costat sent una mica de tristor perquè es tracta del fi d’una etapa on he gaudit de fer el que m’agradava. Hem de pensar que les persones som éssers que estam en certa manera programats per al treball i ens hi acostumam; però sobretot em sap greu deixar Sóller sense tapisser.

P.- Com i quan s’inicià en el món de la tapisseria?
R.- Fou per tradició familiar ja que mon pare, Tomeu Sampol Oliver, era sabater -el sabater de l’Horta- i juntament amb el seu germà Pere tenien muntat aquest negoci. Cal pensar que en aquella època encara es feien les sabates a mida i es tractava d’una feina completament manual i artesanal. Quan arribà la modernitat i les sabates ja es compraven fetes, mon pare aprofitant el seu saber va començar a entapissar i a poc a poc tant el meu germà gran, en Jose, com jo mateix, ens anàrem incorporant al negoci: record que jo hi vaig començar tot just acabats els estudis, als 14 anys. Eren els anys on començàrem entapissant seients de Vespa -que per a la data era una moto molt popular- i cadires. En aquella època encara teníem el taller a l’Horta. No fou fins l’any 1983 que passàrem a l’actual taller situat al carrer Cetre, 5.

P.- La seva formació fou reglada o autodidacta?
R.- Completament autodidacta. Mon pare fou el nostre millor mestre i ens mostrà tot quan sabem. El taller familiar fou la nostra escola. Mon pare comprovà que ens en desfèiem bé i ens abocà tot el seu mestratge.

P.- Quines eren les tasques més usuals i com ha canviat aquesta feina amb el pas del temps?
R.- Bàsicament entapissar cadires, sofàs i butaques de tota mida i forma; però anàrem -juntament amb mon pare, el meu germà i jo- més enllà: quan a la Roca Roja hi hagué la fàbrica de moquetes d’uns propietaris belgues i que regentava el nostre conco Pere, instal·làrem moquetes per tot Mallorca; també ens dedicàrem a restaurar, crear i muntar tot tipus d’envelats; fins i tot, el meu germà i jo ens dedicàrem a muntar parquet. Cal destacar que una de les feines més innovadores i que més bon rèdit ens donaren fou gràcies a l’auge durant els darrers decennis de la nàutica: encoixinàvem els vaixells i fins i tot fèiem envelats per a llaüts. Hem estat “manetes” i la feina no ens ha fet mai por i així hem pogut prosperar i engrandir les expectatives inicials.

P.- Hi hagué canvis substancials pel que fa als materials emprats amb el pas dels anys?
R.- Ja ho crec: inicialment treballàvem amb teles de cotó -les més comunes-, amb pell i amb eskay -avui en dia anomenat polipell, que fou un dels primers plàstics emprats en la nostra feina-. En aquell temps el plàstic no estava tan desenvolupat com ho està avui en dia que treballam amb teles ignífugues, antitaques, resistents als raigs uva... Pel que fa a les teles passàrem a treballar amb sedes -més delicades-, lli -més natural i rústec-, cretones, estampats i pell.

P.- D’on treien aquestes teles?
R.- Mon pare ja era client de Casa Vidal a Palma; i nosaltres hem treballat amb la casa Pino, D’Tex i Don Telas... i amb alguna casa de fora de Mallorca com és el cas de la murciana Ángel López.

P.- Quines habilitats cal tenir per fer de tapisser?
R.- En primer lloc, coratge: ja que sovint treballes amb teles que saps que no admeten errades i has de tenir sang freda per encertar a la primera -malgrat facem patrons en paper o en teles comunes per passar finalment a tallar damunt la tela delicada-; seguidament, intuïció: cada moble és un món diferent que no has fet amb anterioritat -quan el desfàs has de mirar molt l’original o rectificar si és el que el client desitja-; i finalment, paciència: sempre és millor treballar sense presses. Evidentment cal ser “manetes” i tenir un bon domini del treball manual, perquè a hores d’ara encara no s’han fabricat màquines entapissadores.

P.- Hi ha escoles o cicles formatius de tapisser a l’illa?
R.- Que jo sàpiga, no; s’ha d’anar a la península per accedir a un mòdul d’FP d’aquest treball. Hem estat autodidactes: record una vegada en què el meu germà fa haver d’anar a Belles Arts a Palma per mostrar als estudiants com entapissar una peça que ells mateixos havien creat amb la forma d’uns llavis.

P.- Què té d’artesà el món de la tapisseria?
R.- Tot: la tapisseria és artesania al cent per cent. Tot està fet a mà en base a un model determinat amb unes teles d’unes mides i característiques determinades.

P.- Un moble prefabricat és susceptible de ser treballat per al tapisser?
R.- Completament: de fet, d’ençà que s’inaugurà Deixalles -on la gent podia comprar mobles antics a preus econòmics- es va notar un augment de mobles per entapissar.

P.- Quina és la peça més estrafolària que ha entapissat?
R.- De tot: des de sofàs isabelins -autèntiques obres d’aR.- a mobles prefabricats d’una famosa companyia sueca.

P.- Creu que la maquinària pot acabar amb la feina de tapisser?
R.- Jo crec que no pel fet de tractar-se d’una feina artesana feta a mida. De fet, al taller tenim molt poques màquines: dues màquines de cosir, grapadores automàtiques i una màquina de folrar botons.

P.- Què l’atreu de fer de tapisser?
R.- D’un costat, la tradició familiar; i de l’altre el fet de donar una vida nova a un objecte usat, espenyar o , simplement, antic. Gaudesc molt de la meva feina.

P.- Què trobarà a faltar, un cop es jubili?
R.- Ara per ara, tenc ganes de plegar, la veritat. Però estic segur que trobaré a faltar pujar al taller per fer el que m’ha agradat. També trobaré a faltar comptar amb un espai idoni per fer les meves coses, per molt que m’instal.li un petit taller a ca nostra.

P.- Què suposà que el seu germà hagués de deixar de treballar amb vostè per mor d’una malaltia?
R.- Fou un cop molt dur -dúiem 35 anys fent feina plegats-. El vaig trobar molt a faltar sobretot els primers temps, però t’hi acabes acostumat. No vull deixar passar l’oportunitat de dir que el meu germà gran -en Jose- és tot un referent per a mi, a més d’un excel·lent company i col·lega.

P.- Li dol no haver trobat un relleu per a la tapisseria?
R.- Sí i molt: em dol no haver trobat ningú que vulgui regentar un negoci que compta amb bones expectatives de futur i amb una clientela fixa feta. Així com deixar Sóller sense una tapisseria... Crec que hi haurà gent que deixarà de restaurar mobles per aquesta raó. Aprofit per recordar que si hi ha algú interessat que es posi en contacte amb mi ja que en jo tancar -el proper mes de febrer, després de quaranta anys- hi haurà molts de clients que s’hauran de cercar la vida.

P.- Per acabar, la societat actual -una societat basada en l’usar i llençar- suposarà el canvi de molts d’oficis artesans com el seu?
R.- Esper no veure-ho. És un panorama trist ja que no només es perdrà un ofici clàssic, sinó que amb ell desapareixerà tot un món de coneixements, paraules i eines que serà molt difícil de recuperar. Tal vegada la gent no n’és conscient d’això i quan se n’adoni -possiblement- ja serà massa tard. Tota una llàstima.