Mariona Hauf Albertí, de 24 anys, és la darrera guanyadora del certament teatral organitzat per l’associació Arrel’ART. Sollerica d’arrel, Hauf es troba actualment estudiant un Màster en Estudis Teatrals a Barcelona, després d’haver finalitzat els seus estudis a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears (ESADIB). Hauf encamina d’aquesta manera una trajectòria que l’ha duita i ben segur la durà a trepitjar espais escènics a la recerca de poder expressar i comunicar tot quant el seu talent, estudis i vivències personals li permetin mostrar a través del cos i la paraula.

Pregunta.- Què sentí quan va saber que la seva obra “Etna” havia estat premiada?
Resposta.- Per suposat, em vaig emocionar moltíssim: record que era a classe a Barcelona i quan m’ho comunicaren no m’ho podia creure. Estic molt agraïda a Arrel’ART i, sobretot, molt orgullosa, perquè he estat premiada al meu poble, on he crescut i viscut les meves primeres experiències teatrals.

P.- De què va “Etna” i quan la podrem veure?
R.- “Etna” és una obra protagonitzada per dos personatges, Rosa i una veu que l’ajuda a avançar en la vida, i tracta de les dificultats per superar una maternitat complicada. Es podrà veure el proper 12 d’agost a les 20’30 hores al circuit organitzat per Arrel’ART, però el lloc encara està per determinar.

P.- Compta amb més obres?
R.- Sí, però romanen en un calaix a l’espera de ser publicades o representades. Són obres el temes de les quals giren al voltant dels vincles familiars i la maternitat, bàsicament. Des de sempre m’ha agradat escriure i és una manera de poder expressar temes que em criden l’atenció.

P.- Com és la seva rutina a Barcelona?
R.- Força senzilla: els capvespres els he dedicat al màster, mentre que els matins els dedicava a investigar sobre teatre ja que el màster comptava amb dues vessants: una, bàsicament sobre història del teatre; i l’altra, sobre els processos creatius. El temps restant el dedicava a llegir i gaudir d’obres de teatre.

P.- Del món teatral, per què s’inclina més: per l’actuació o per l’escriptura?
R.- Per l’actuació, sens dubte; tot i que l’escriptura és una part important de la meva vida, sobretot poesia i teatre.

P.- Ja s’ha iniciat en el món de la interpretació?
R.- Sí, des de ben petita; sempre hi estat ficada. Em vaig iniciar a Can Dulce a través del taller que s’hi feia de Teatre Musical; després vaig passar a l’Acadèmia Asunavo, a Palma, on vàrem fer bastants de muntatges teatrals -Cabaret, Grease, Chicago..- que representàrem a l’Auditòrium; per acabar finalment a l’ESADIB on a quart epresentàrem “La còpia d’un foc”. A part he treballat de Clown girant per tot Mallorca amb l’obra “El gran Cassanyes i Marie”. Finalment, enguany i arran del màster, he fet pràctiques al Teatre Nacional de Catalunya fent d’ajudant de direcció i actuant en assajos al muntatge nou de “La plaça del diamant”. Actualment, estic assajant el muntatge d’”Etna” juntament amb Alba Vinton, que és companya d’estudis.

P.- Què la va dur vers el món del teatre?
R.- No record conscientment què va ser el que m’hi va dur, però des de ben petita ja m’agradava muntar petits espectacles amb el meus cosins, on jo era qui ho coordinava i dirigia tot. Sempre hi estat involucrada, per a bé i per a mal: he patit algunes crisis, sobretot quan vaig haver de decidir què volia estudiar. És fort quan has de decidir que el que fins a un moment havia estat el teu “hobby” passarà a ser la teva professió: aquí hi ha tot un canvi.

P.- Què li aporta el teatre?
R.- És difícil d’explicar ja que es tracta d’una experiència molt forta. Sobretot, m’agrada tenir el privilegi de ser escoltada i el fet de poder produir canvis en la mentalitat del públic. M’agrada el fet de poder canviar certes maneres de viure o, simplement, emocionar al públic. Cal tenir present que actualment el teatre és del pocs entreteniments humans que permet allunyar la gent de les pantalles, i això és tot un èxit.

P.- Quins són els seus referents teatrals?
R.- A nivell d’autors: Sara Klein, Pablo Mesiers o Malpelo. Mentre que a nivell d’actors: Montse Esteve, Lourdes Barba i Vicenta Ndongo, totes actrius al darrer muntatge de “La plaça del diamant.

P.- Es veu vivint de la interpretació a Mallorca?
R.- No, és molt difícil. He de dir que ja he fet més de vint càstings -tots virtuals, cap presencial- sense resultat; fer proves d’aquesta manera és molt impersonal i hi trobes a faltar el calor humà. Tot i això, tenc clar que vull viure d’això i, per tant, hauré de partir a Barcelona. Pel meu moment vital he de dir que ho deixaria tot per la meva professió. Ara bé, ara per ara no visc del teatre.

P.- Què li sembla el panorama teatral local?
R.- Pens que el panorama de grups amateur és fantàstic -em declar fan de Corriola-; pel que fa al públic, Sóller és un poble amb una àmplia tradició d’anar al teatre, això demostra que no està mort. A més, Arrel’ART fa un gran esforç perquè hi hagi una programació d’arts escèniques interessant -convidant gent de fora-; així com també ho fa l’Ajuntament i el circuit d’obres del Consell. Ara bé, quan parlam d’infraestructures ja és tota una altra cosa: Sóller no compta amb cap espai teatral digne, com sí que en tenen tots els pobles de la seva envergadura. És un panorama molt trist. Aprofit per demanar a qui pertoqui que enllesteixin d’una vegada les obres del Defensora, ja que és ben necessari.

P.- Creu que algun dia podrà actuar al Defensora?
R.- Tan de bo sigui així: em faria molta il·lusió ja que es tracta d’un espai emblemàtic que forma part del meu poble i, per tant, de les meves arrels.

P.- Hi ha diferències entre l’ESADIB i l’Institut del Teatre de Barcelona?
R.- Evidentment, sí; no pel que fa als professorats -que a l’ESADIB són molt bons- sinó pel que fa a les infraestructures i al que fa a les ofertes d’estudi.

P.- Un paper somiat?
R.- Lady Macbeth de William Shakeaspeare.

P.- Què prefereix teatre, cine o televisió?
R.- Sempre el teatre, per la humanitat que transmet el públic. En televisió o cinema la càmera comanda i la relació és més freda, no es compta amb reacció humana directa en bona part del muntatge.

P.- Com reaccionà la seva família quan els comunicà que volia estudiar a l’ESADIB?
R.- Ma mare em va dir que

ja ho sabia, mentre que mon pare em va fer present les dificultats que comportava -ell és més passador de pena-. Vaig comptar amb un recolzament total, tot i que em conscienciaren de les dificultats que trobaria en aquest món: tot i això, sempre m’han encoratjat a tirar endavant.

P.- Què és el més rellevant a l’hora d’actuar?
R.- Sobretot, el fet de comunicar. Evidentment, intentes transmetre sinceritat però saber comunicar és vital. ja sigui a nivell de text, ambient, cos...

P.- Per acabar, què en pensa dels darrers atacs involucionistes -censura, cancel.lació de concerts i obres, menysteniment de certes actituds...- envers el món teatral i musical?
R.- Crec que estam vivint un moment de retrocés que no em pensava mai poder viure. Semblava impensable que això pogués passar: és una situació molt trista. Cal pensar que ja hi ha moltes dificultats per poder aixecar els muntatges per encara afegir-hi el poder expressar-se en llibertat. Realment és molt trist i em fa por.