Pregunta.- Què és el primer que li ve al cap quan sent el topònim del Port de Sóller?
Resposta.- El Port és la meva vida: forma part de les meves arrels i puc dir amb orgull que les meves principals vivències estan totes relacionades amb aquest indret. La meva família ja hi estava fortament vinculada: de fet, els meus padrins duien el bar de sa Platja que hi havia entre Can Generós i l’Altamar i ma mare, na Fina, era qui s’encarregava de llogar els velomars, fet que la convertí en una de les persones més conegudes i estimades del Port.

P.- Però va morir molt jove, no és veritat?
R.- Malauradament, la vaig perdre quan jo era molt petita -només tenia 8 anys- i aquest fet va provocar que la gent del Port s’abocàs a donar-nos molta estimació, d’una manera molt especial la família de na Rosita Mesquida entre d’altres.

P.- Se’n deu sentir agraïda.
R.- Puc dir molt orgullosa que la gent del Port m’ha donat amor a mans plenes i que ens oferí tot el seu suport. Òbviament, també vull ressenyar que comptàrem amb els padrins i la resta de familiars, que s’esforçaren en mitigar l’adversitat.

P.- Quins són els seus primers records al voltant del Port?
R.- Tots giren al voltant de la barriada de Santa Catalina -bàsicament als carrers de Santa Catalina i Sant Ramon-: uns carrers on fèiem la vida. Es tractava d’una vida de poble, molt allunyada de la que s’hi viu avui en dia: coneixíem tothom i tothom ens coneixia a nosaltres. La gent solia sortir a seure a la fresca i nosaltres jugàvem fins ben entrada la nit -a l’estiu- fins que els pares i padrins ens cridaven per anar a dormir. Vist amb el temps, era una vida idíl·lica.

P.- Com recorda que foren foren els seus anys d’infantesa al Port?
R.- Foren una anys de molta felicitat, malgrat haver patit una pèrdua que m’ha marcat per a tota la vida. Record haver anat a escola a ca les monges, per passar posteriorment a estudiar a La Caritat a Sóller: havíem de pujar cada matí amb el tramvia amb la resta d’estudiants i teníem dispensa els horabaixes per sortir deu minuts abans per poder tornar a agafar el tramvia. Fou una època de molts de jocs i pocs estudis -no he estat mai estudiadora-: sobretot de tota casta de jocs populars ja que -per soR.- no existien les maquinetes i el carrer era el nostre territori. Un cop arribada l’adolescència, els jocs canviaren i passàrem a parlar amb els soldats de la Base i, sobretot, a anar als entrenaments de futbol per xerrar i festejar amb els jugadors. De fet, amb el temps, em vaig acabar casant amb un d’aquests jugadors: Francesc Atienza Bestard. D’aquesta època en guard un nodrit grup d’amics que cada any ens reunim en un sopar de germanor, del qual jo en som l’organitzadora.

P.- Com era la barriada de Santa Catalina en aquell temps, en comparació amb l’actualitat?
R.- Abans, els veïnats érem tot un, mentre que avui en dia gairebé no queda ningú d’aquell temps a la barriada: pràcticament tots son estrangers ja que als mallorquins ens és impossible poder accedir als preus que s’hi demanen. Abans, totes les veïnades eren “ties” i avui tot són desconeguts. “Na Maria Baixa, Na Queta, la tia Sina, Cas Catalinero...” són noms que em remeten a una època passada on la familiaritat era part de la nostra vida; en comparació, la vida a la barriada d’avui en dia és despersonalitzada i buida.

P.- Com duia viure a prop de la Base Naval?
R.- Molt bé, tot i que he de dir que en els meus records ja havien passat els moments d’esplendor de la Base, i ja només hi havia militars professionalitzats i quasi cap soldat de reemplaç. Tot i això, tenc molts records lligats a la Base ja que hi vaig treballar entre els anys 2011 i 2013 com a externalitzada; vaig fer-hi de cuinera al restaurant que hi havia per als militars i familiars; fou l’època en què el comandant era Francisco Arenas. Hi vaig entrar gràcies a la intercessió de la meva padrina de fonts -Aina Mora Esteva- que ja hi feia feina i m’oferí entrar-hi. He de dir que hi vaig fer molts d’amics; tant fou així que el comandant quan me’n vaig acomiadar em feu el regal d’un llibre de cuina amb les meves receptes.

P.- Actualment viu a Sóller. Li va costar fer el canvi?
R.- Sí, molt: vaig plorar molt. Una persona que ha viscut al Port ho té molt difícil deixar-lo. Un cop em vaig casar, ens vérem obligats a pujar a Sóller perquè era impossible comprar-hi res i, a més, les escoles eren a Sóller. No va ser fàcil.

P.- Com veu el Port, actualment?
R.- S’hi han fet millores: la reforma del passeig marítim crec que està molt bé; a més, es compta amb àmplia gamma de restaurants i oferta turística. Ara bé, crec que hi ha un greu problema pel que fa a la manca d’aparcaments.

P.- Està tan deixat de la mà de Déu el Port com diuen els seus habitants?
R.- Hi ha algunes mancances que encoman al nou consistori a solucionar. D’una banda, el tema relacionat amb els aparcaments; i de l’altra, algunes zones -com la del Cingle- on els llocs de dipòsit dels fems generen espais gens agradables als sentits.

P.- Què en pensa del fondeig indiscriminat a la badia durant els mesos d’estiu?
R.- És una llàstima: pens que enmig de la badia no hi hauria d’haver cap vaixell. Per solventar aquest problema o bé s’haurien d’augmentar els pantalans o bé s’hauria de restringir l’entrada indiscriminada de vaixells que en no comptar amb amarrament acaben fondejant a la badia i fent malbé la posidònia que encara hi viu.

P.- Com pensa viure les properes festes de Sant Pere?
R.- Fa molts anys que no hi vaig. Pens que les festes del Port no seran mai, ni ho tornaran a ser, com eren abans: abans hi havia més gent involucrada en la seva preparació i, per tant, eren més participades i més viscudes; mentre que ara les organitzen un comitè més reduït. Tot i això, esper que la gent del Port hi participi perquè això anirà a favor de les festes.

P.- Com veu que actualment no existeixi cap lloc on el jovent pugui gaudir de bauxa després de la desaparició de la mítica Altamar?
R.- Ho veig molt malament perquè aquest fet obliga el jovent a haver de partir cap a Palma amb els perills que això comporta. A nosaltres no ens feia cap falta haver d’anar a Palma perquè comptàvem amb tota una sèrie de locals on poder fer bauxa i gaudir del lleure i de la nit; mentre que avui no hi ha res per al jovent. En aquest sentit vull remarcar l’esforç que es fa des del col·lectiu Vitamina C per oferir lleure i una mica de festa als joves malgrat les crítiques que sovint reben. Cal dir que les festes són espais per gaudir, però sempre hi ha qualque esperpent que les espatlla, la qual cosa no és culpa ni de qui les organitza ni de qui les gaudeix sanament.

P.- Per acabar, es veu retornant a viure al Port?
R.- Sí, és la il·lusió de la meva vida; tot i que som ben conscient que no retornaré al Port que jo vaig deixar fa anys.