Quan falten pocs dies per a l’estrena del darrer muntatge de Corriola Teatre -l’obra “Mamà” de Jordi Sánchez i Pep A. Gómez- Jero Reynés, membre de la companyia, explica quins són els punts més interessants d’aquesta obra i com fou la seva arribada al món del teatre. Val a dir que l’estrena primaveral dels muntatges de Corriola Teatre s’han convertit amb el pas del temps en un dels esdeveniments culturals de la vall de Sóller, una estrena que sol anar avalada per centenars de sollerics que posen de manifest les ganes de consumir teatre i de gaudir d’uns moments d’evasió de la realitat diària.
Jero Reynés Arbona és una de les cares més conegudes de casa nostra ja que, a més de regentar un comerç propi dedicat a la moda d’home, és ben reconeguda a la vall pel seu caràcter emprenedor i alegre que l’ha duita a presentar la Mostra Internacional Folklòrica, a participar en diferents programes de televisió i ha col·laborat durant molts d’anys en la premsa local.

Pregunta.- Quin paper juga a Corriola Teatre?
Resposta.- Jo diria que som una espècie de comodí ja que col·labor en el que faci falta: tant és si he de fer d’acomodadora, ajudar al bar, ajudar a muntar l’escenari o coordinar els temes de publicitat i les entrevistes a la premsa. Sobretot particip de les feines prèvies i posteriors a l’estrena de l’obra en qüestió.

P.- Des de quan forma part de la companyia i com hi arribà?
R.- D’ençà del 2009 i vaig arribar de manera casual, ja que el pare de la meva filla provà sort en el món del teatre en el muntatge d’”Arsènic per compassió” i jo sovint anava a veure’l als assajos. Tot i tenir una filla petita vaig començar a col·laborar amb la companyia on hi vaig trobar un grup d’amics -molts ja eren coneguts- amb una forta vinculació amb el món del teatre i des de llavors els ajut en tot quan puc.

P.- Què poden esperar els sollerics que aniran a veure “Mamà”?
R.- Sobretot els puc assegurar que gaudiran d’una estona molt agradable que els servirà per desconnectar de les tensions i problemes quotidians, a més d’entrar en connexió de primera mà amb el món cultural local.

P.- Què destacaria d’aquest muntatge?
R.- Els sollerics podran gaudir de dues obres en una ja que, depenent del cap de setmana que vagin a veure-la, podran assistir a un muntatge amb actors diferents: el primer cap de setmana l’obra serà interpretada per Tomeu Campins i David Rodríguez; mentre que el segon cap de setmana la interpretaran Guillem Coll i Guillem Puig. Sens dubte, es tracta d’una experiència novedosa on es podrà veure la mateixa obra, però amb els diferents matisos que els actors imprimiran a cada personatge. Per altra banda, vull destacar que enguany -per motius personals i professionals- es tracta d’un muntatge amb només dos personatges la qual cosa ha suposat per als actors un esforç immens a tot nivell que, val a dir, han superat amb nota. Aquest muntatge ha estat tot un repte per als quatre actors que l’interpreten.

P.- S’ha plantejat alguna vegada pujar a l’escenari?
R.- He de dir que no tenc por escènica, però la meva manca de disponiblitat pel que fa a temps m’impedeix poder-ho fer ja que no dispòs del temps que requereix l’haver d’interpretar un paper. En aquest sentit no puc adquirir el compromís que representa interpretar un personatge.

P.- Com sol ser la dinàmica de Corriola a l’hora d’escollir una obra?
R.- La feina sol començar el mes de setembre quan ens reunim per posar en comú les obres que hem anat llegint al llarg de l’estiu: en aquesta trobada elegim l’obra a escenificar depenent de l’elenc amb què podem comptar. Després en feim una lectura inicial on hi és present tot el grup i en valoram la idoneïtat; posteriorment s’organitzen els grups de treball: actors, escenografia, utillatge... Els assajos comencen els mesos de setembre i octubre, quan es fan lectures per treballar el text i els personatges, i a partir del mes de desembre ja se solen alçar.

P.- Què l’atreu especialment d’aquest grup?
R.- El fet que tot i ser gent molt diferent -per aficions, edat i professions- ens avenim per trobar moments junts on la rialla hi és assegurada. També hi ha lloc per a les famílies dels membres que han anat creixent amb la companyia i que s’han pogut implicar en el devenir de Corriola. Per aquesta raó la gent sol considerar de Corriola -tant als que pugen a l’escenari com als que no- i ens solen tenir bastant identificats.

P.- Què sol caracteritzar els muntatges de Corriola?
R.- Solen ser arriscats: amb una escenografia complexa i un bon treball actoral. No solen deixar indiferents els espectadors i solen assolir les expectatives creades al seu voltant.

P.- Com veu el panorama teatral local?
R.- Actiu, pel que fa als muntatges que canalitza el departament de Cultura de l’Ajuntament i que depenen d’institucions insulars; i molt minso pel que fa a les agrupacions locals.

P.- A què creu que es deu?
R.-No ho sé; tal vegada al desencís per la poca empatia de les institucions vers el món de la cultura.

P.- Què en pensa de la infraestructura teatral local?
R.- Hem de donar gràcies per poder comptar amb el C.P. Victòria ja que és l’únic lloc on podem actuar i assajar. Quan explic a la meva parella -que no és de la vall- la quantitat de locals -teatres i cines- que hi havia a la vall i que ja han desaparegut no s’ho pot creure. Ens hauríem de plantejar fer sessions hivernenques amb foguerons per tal que es visibilitzés la manca d’espais adequats que patim.

P.- Considera el Defensora un bon espai teatral?
R.- L’estat actual d’aquest espai és penós i deplorable. Si s’esforçàs qui s’hauria d’esforçar podria arribar a ser un espai digne però hi ha d’haver voluntat política. I ara per ara, no la veig per enlloc. Tant de bo no falti tant com pareix per a la seva estrena.

P.- Com qualificaria la política cultural local?
R.- Insuficient i no prioritària. Valga-li que hi ha una sèrie de col·lectius que treballen de ferm per a la seva millora. La meva crítica va encaminada a la manca de sensibilitat cultural institucional i a la seva manca de sensibilitat vers el món cultural.

P.- Per acabar, expressi un desig cultural de cara a les properes eleccions de maig?
R.- Voldria que les promeses a nivell cultural no fossin paper mullat sinó una realitat palpable i autèntica. Especialment voldria que la rehabilitació del Defensora fos prioritària per a la propera legislatura; a més també m’agradaria una agenda cultural local molt més plena així com un major suport -efectiu no només afectiu- al món cultural local. Que les promeses no acabin essent només paraules.