Diari digital de la comarca de Sóller
Diumenge, 27 de noviembre de 2022   |   02:29
 
Enquesta  
Quin format t’agrada més de la cavalcada dels Reis d’Orient?

El tradicional
El més llarg
 
Entrevista
23/09/2022 | 11:45
Ivan Murray:
"La saturació turística engega els residents i mata les ciutats"
Gabriel Mercè

El solleric Ivan Murray és professor de la Universitat de les Illes Balears d’assignatures relacionades amb la geografia i el turisme. Ha investigat el capitalisme turístic, l’economia política i l’ecologia política, i ha publicat llibres relacionats amb el capitalisme balear, la petjada ecològica de la indústria turística i també ha analitzat els efectes de la pandèmia sobre el turisme.

A setmanes de tancar la temporada turística, Murray analitza l’estiu de la recuperació del turisme i parla de la sensació de saturació que enguany ha aflorat més que mai, però també de canvi climàtic, de crisi energètica i de la feblesa d’un sector que, a les Illes Balears, ho impregna absolutament tot.

Pregunta.- Aquest estiu el concepte de saturació turística ha estat encunyat ja sense complexos des de nombrosos fronts. Hem arribat a un punt de consens que les Illes Balears estan saturades?
Resposta.- El que hi ha hagut bàsicament és un canvi de percepció col·lectiva molt lligat a la covid. Els residents a indrets turístics de tot el món tenen una certa enyorança d’aquell temps de pandèmia, quan havien pogut viure sense turisme i tot el que això significa. Quan tornen reactivar-se els fluxos turístics l’efecte psicològic de la saturació és molt més gran i hi ha una certa nostàlgia d’aquell moment d’aturada.

P.- Realment enyoram aquell moment fora turisme?
R.- Sí, perquè va representar per a molts una experiència inèdita. La majoria de la població no havia viscut mai sense turisme, excepte els més majors.

P.- Vol dir que hi ha molt de percepció personal?
R.- Sí, clar. La saturació turística és una qüestió bàsicament psicosociològica. Es pot contrastar amb elements mesurables, evidentment, però la percepció col·lectiva o individual sobre aquest fet és el que la defineix.

P.- I és un fenomen nou?
R.- Si anam a mirar documents amb perspectiva històrica anam trobant, de manera repetida, informacions que indiquen saturació. Quan teníem 3 milions de turistes internacionals ja es parlava de saturació a Mallorca, en els anys setanta; en els noranta també ho trobam i estàvem parlant de 7 milions; i ara estam en el doble. És una frontera, la de la saturació, que es mou en el temps.

P.- Hi ha algun consens internacional per definir a partir de quan hi ha saturació?
R.- L’indicador és precisament quan es destapen les alarmes del malestar social, quan els costos associats a la producció turística superen els beneficis socials que se’n podien extreure. I això ha anat apareixent en molts moments i a molts indrets del món. Aquest tema ja es va tractar fa molts anys i es arribar a crear un índex d’irritació social davant el turisme, per veure quan el turisme es convertia en quelcom rebutjat per les poblacions hostes.

P.- I més recentment?
R.- De fet l’any 2014 varen començar, sobretot a Europa i algunes ciutats d’Estats Units, a destapar-se moments de rebuig. Part de la premsa més sensacionalista li ha dit turismefòbia, però eren manifestacions de malestar pels greuges comparatius que generava, sobretot cap a les classes més desfavorides. Comença sobretot a Venècia i l’estiu de 2014 es reprodueix a la Barceloneta, perquè acull un tipus de turisme de botellot, amb pisos d’Airbnb que duen problemes de convivència urbana, perquè el turisme s’ha traslladat als espais de residència, a més, de classes populars. Tot això es va escampant per San Francisco, Berlín, Madrid, Palma... com una gota d’oli que es va escampant.

P.- Hi han fet alguna cosa les autoritats?
R.- El 2017 no és casualitat que la Unió Europea encarregàs un informe sobre la saturació turística, i que el tema estigui ja en el focus de nombrosos organismes. És un tema de preocupació col·lectiva. I ara mateix s’ha amplificat, sobretot per la covid, que ha duit un augment de les desigualtats. Aquí es va fer un decret llei de turisme d’excessos que va ser aplaudit per gran part del sector turístic.

P.- Què ens molesta concretament del turisme?
R.- Una cosa és el que percep la població i una altra analíticament què està passant. En termes peceptuals de bona part de la població hi ha un efecte de protecció i defensa de certs privilegis com a classes mitjanes: les carreteres estan col·lapsades, les platges estan col·lapsades, vaig a un restaurant i està ple, no podem entrar i la culpa és dels turistes que ho ocupen tot... Això ens pot dur a lectures massa simplistes, però hi és.

P.- Segurament hi ha més que tot això.
R.- Un dels elements claus que cal abordar és que la producció turística ha anat avançant al llarg del temps i expandint-se en noves fronteres, conquerint nous espais. A Mallorca es parteix de la badia de Palma, cada vegada ocupa més lloc al litoral, penetra cap a l’interior i no només és una expansió territorial sinó en les formes de produir. I hem tengut una producció en la que hi ha entrat tot allò que podia ser convertit en mercaderia de producció turística, tot hi ha entrat. D’aquí no es desaprofita res.

P.- Molta gent s’ha apuntat a no desaprofitar res, fins i tot moltes casetes ara es lloguen.
R.- Efectivament, tot això duu transformacions espacials, socials i econòmiques molt profundes i l’habitatge ha estat el gran element de canvi. Durant dècades l’habitatge ubicat a les zones litorals d’estiueig havia estat objecte de mercantilització turística, però hi ha hagut un canvi d’escala, ara el turisme no està tan localitzat, sinó que s’ha estès a tota l’illa, amb un pes important la ciutat de Palma.

P.- Per què s’ha produït això?
R.- De fet, Palma també s’ha transformat com a ciutat, ja que hi ha moltes activitats que poden ser atractives per al consumidor turístic, segurament és més barat que altres zones de Mallorca, i estant allà, si llogues un cotxe, amb les infraestructures viàries pots anar a tots els punts de l’illa sense haver d’estar subjecte a un lloc concret. Que Palma hagi guanyat tant de protagonisme condueix a més vehicles de lloguer, més vehicles en moviment per tota l’illa i també el fet del canvi d’escala. Nombres significativament superiors als de fa només deu anys.

P.- De quins nombres estam parlant?
R.- A tot l’Estat espanyol el 2008 no s’arribava a 60 milions de turistes internacionals. A l’any 2019 quasi s’arriba als 90. Ja estava entre els primers destins turístics del món, però és que pega un bot espectacular.

P.- Però el turista, no cerca fugir del turista?
R.- Sí, com qualsevol producció capitalista està immersa en un mar de contradiccions i és com un pèndul: la recerca d’allò únic i la generalització. Es persegueix allò exclusiu, però quan es converteix en mercaderia es converteix en element generalitzant.

P.- Per què ha succeït tot això? Per què les Illes Balears estan abocats al 100% al turisme?
R.- Són canvis estructurals, però llavors tenim tota una història política al darrere. S’han focalitzat i centralitzat bona part dels recursos financers de l’Estat a finançar una estructura productiva territorial per afavorir i potenciar la producció turística a les Illes Balears: inversions a l’aeroport, a les carreteres, una dessaladora pensada per abastir d’aigua la badia de Palma perquè la que tenim no és suficient. Si es destinen recursos finançats de l’Estat, que són escassos, i en una deriva de polítiques neoliberals d’ajustaments, llavors el resultat és el debilitament d’un teixit social més sòlid. I això és veu en l’habitatge, una autèntica mercaderia per especular, amb una mirada molt poc social.

P.- Quina és la conseqüència de tot això?
R.- Que s’ha construït un projecte polític a l’entorn d’un consens que diu que allò que és bo pel turista és bo per a nosaltres i tot, absolutament tot, s’ha bolcat a l’entorn de la producció turística. Han cristal·litzat les polítiques que ens han duit a la construcció d’una espècie de ressort turístic on tota la resta d’elements de la nostra societat són molt febles. I la pandèmia, de nou, ha amplificat la vulnerabilitat de les societats, sobretot les més turistificades.

P.- En què som més febles?
R.- Les societats abocades al turisme són de cada vegada més vulnerables. Hem de tenir en compte que avui en dia molts treballadors són pobres. En el conjunt de l’Estat, un 40% de les famílies no es poden permetre anar de vacances. La condició de treballador pobre s’està estenent al mateix temps que es van donant rècords turístics. I de cada vegada es fa més difícil viure a Mallorca, i no parlem ja d’Eivissa, on la situació és molt més extrema.

P.- I accedir a un habitatge és impossible, no?
R.- Efectivament. Si compares amb França, Dinamarca, Països Baixos o Àustria, allà tenen un parc d’habitatge social a l’entorn del 20 i el 40%. Aquí és irrisori, a l’entorn de l’1’5% o el 2%. I els dos arxipèlags espanyols que són els més turístics i allà on l’habitatge està més mercantilitzat són les dues comunitats amb la proporció d’habitatge social més baixa.

P.- A Sóller també passa?
R.- Trobar un lloc de lloguer, ja de finals dels noranta, costa molt per a una persona treballadora. I no parlem de comprar. I si parlam de municipis com Pollença, que és un poc com la meca del turisme vacacional de Mallorca, una part important de la població ha hagut d’anar a viure a Sa Pobla o Alcúdia. Una de les grans contradiccions de la producció turística és que acaba expulsant la gent que viu en aquell lloc. Això mata les ciutats i la seva identitat, personalitat i valor, perquè es simplifica tot.

P.- Pateixen els residents, però també pateixen les empreses?
R.- Han aparegut les agències de viatge on line que guanyen protagonisme amb uns canvis molt ràpids, amb un ascens del capitalisme de plataforma. Els amos d’aquestes plataformes i també dels actius hotelers i immobiliaris han canviat i ja no són d’aquí, i avui són grans fons d’inversió que res tenen a veure amb Mallorca.

P.- No ho veuen que poden morir d’èxit?
R.- Són presos de la seva pròpia condició. Forma part de les dinàmiques contradictòries del sistema capitalista. Crec que sí que en són conscients. Però al mateix temps tenen una exigència pròpia per subsistir, que és d’expansió permanent. Les empreses d’aquí saltaren a la península, a les Canàries, al Carib, i així ho tenien resolt. Però aquí mateix hi ha avui en dia molts d’altres actors, i no està clara la seva posició. Unes poques companyies han creat una estructura piramidal, que ho domina tot, i la resta va a remolc seu. A les Illes Balears per mantenir aquesta escala necessites un gran volum de turistes, i una reducció petita del nombre de visitants pot tenir uns efectes devastadors dins el teixit productiu perquè és tot molt desproporcionat.

P.- Cap a on ens dirigim?
R.- Tot és molt incert i el món és molt gran. Estan passant moltes coses arreu. Aquí hi ha hagut l’efecte cava: després d’uns anys de no poder fer pràcticament res, sortim, viatjam, no sabem què passarà demà, anem a aprofitar. Però, en paral·lel, hi ha uns canvis de molta profunditat, que venen de molt enrere.

P.- Quins canvis?
R.- Un d’ells és el canvi climàtic, que és molt més greu del que semblava i, a més, ja el tenim aquí, segons podem comprovar. Les polítiques que es fan, en part el que fan és agreujar encara més la situació. Les previsions d’extracció de combustibles fòssils de cara al futur són realment terrorífiques, quan es sap que si s’ha d’assolir el grau i mig d’augment de temperatura el 50% del petroli ha de quedar davall terra, el 48% del gas també i el 89% del carbó també.

P.- I els altres?
R.- A més a més, la concentració industrial a la Xina ha anat vinculada a un procés de distribució logística mundial que ha col·lapsat, i de cada vegada és més complicat vincular espais de producció amb espais de consum i en un escenari de canvis en la política industrial xinesa, que intenta afavorir l’expansió de classes consumidores internes i, en comptes de mirar al mercat internacional, de cada vegada mirarà més al seu mercat domèstic. Llavors la disponibilitat de cara a l’exterior és menor i això vol dir desabastiment.

P.- Tenim en marxa una transició energètica.
R.- Amb el desplegament de la transició energètica passa una cosa ben curiosa. Rere la indústria dels combustibles fòssils i la de les energies anomenades verdes hi ha els mateixos actors financers, que no perden tallada. La transició energètica serà simplement fer un canvi de vector energètic: passar del combustible fòssil a l’energia eòlica, la solar, sense que això afecti el funcionament d’aquests grans actors.

P.- S’arribarà a donar aquesta transició?
R.- No! És inviable.

P.- Com que és inviable?
R.- Posar en marxa una transició energètica té uns costos físics i requereix uns materials de l’escorça terrestre, uns minerals bastant estranys poc abundants. Dur a terme una substitució és inviable perquè no hi ha prou materials per fer-ho. I a més a més, també tenen una distribució geogràfica peculiar, i en aquest cas un dels països amb més concentració d’aquests materials és Xina, juntament amb Austràlia, Ucraïna, Rússia. La transició energètica també duu associat un canvi en l’ordre internacional. Vivíem un ordre internacional en termes geopolítics lligat al petroli i ara fa un gir a l’entorn de qui és qui controla aquests minerals estratègics.

P.- Si no és viable la transició energètica, què passarà?
R.- De qualsevol manera la transició energètica implicaria un descens energètic. No hi haurà la mateixa quantitat d’energia. Hi haurà un declivi energètic. Això es sap de fa molt de temps. El primer estudi seriós és de 1954 i n’hi ha hagut d’altres. La invasió d’Irak va estar molt lligada al control dels hidrocarburs, per exemple. I la comunitat científica hi ha treballat molt. Els minerals que es necessitarien per substituir el conjunt d’energia que utilitzam no són suficients, i això implicarà canvis estructurals importantíssims.

P.- Qui regularà aquests canvis?
R.- El que passa és que aquests canvis estructurals no es solen fer de manera planificada, ni ordenada, ni democràtica. Solen anar acompanyats de turbulències socials i polítiques. I la invasió russa d’Ucraïna podria ser entesa com un dels primers símptomes d’aquest temps que probablement ens vendran. Ara mateix hi ha una lluita per controlar el que queda de combustibles fòssils i on són els recursos estratègics per a la transició i qui és que hi tendrà accés. S’està configurant un espai de disputa a nivell internacional en el qual la Unió Europea està en una de les pitjors posicions. S’ha vist en la crisi d’Ucraïna. Europa no té res, més que carbó.

P.- I l’energia atòmica?
R.- No és viable per múltiples raons. França ara mateix té la meitat de les seves centrals nuclears aturades en plena crisi energètica. Només és viable si hi ha un Estat molt fort al darrere que fa front als milers d’anys de vida que tenen els residus radioactius. A més, l’urani és un recurs mineral finit, ja ha passat per la seva punt d’extracció. Cada vegada en queda menys i de menor qualitat, el mateix que passa amb el petroli. Des de fa una sèrie d’anys les empreses d’hidrocarburs han abandonat la prospecció de nous jaciments. Per això ells són els principals actors en les energies verdes en un canvi bastant accelerat.

P.- Tot sembla indicar que les institucions són actives en la transició energètica.
R.- Sí que es fan passes, però tot això seria només per activar la producció elèctrica, però a nivell global tampoc no és el consum energètic majoritari. Bona part del consum és per al transport, de mercaderies bàsicament, per connectar punts de producció i punts de consum, i també transport de persones. Turisme inclòs. I tot això és molt difícil de sostenir amb aquestes energies alternatives o verdes. Tampoc amb la nuclear. Per això aquesta situació també posa en perill espais com les nostres illes, tan dependents de la producció turística i del transport. Som un dels espais més vulnerables, i la covid o el temporal Glòria ens ho han demostrat.

P.- S’està treballant per trobar-hi solucions?
R.- Evidentment que els grans think tanks hi estan treballant, l’únic que passa és que estan pensant com reprodueixen la seva posició de poder a nivell internacional. S’ha de veure en quins termes es pensa tot això. Si es pensa per assegurar una reproducció social democràtica, que afavoreixi les majories de les poblacions, o que vagi generant més espais d’exclusió social.

P.- Quan arribarà l’escassesa d’energia?
R.- Les temporalitats tenen a veure amb les condicions socials i contextuals. En els anys setanta a alguns països europeus es varen establir torns per reposar benzina als cotxes. Ara mateix hi ha països que tenen restriccions energètiques i a la Unió Europea se n’està parlant. No seria estrany que hi arribàssim. A països de l’Àfrica subsahariana ja han tengut molts de problemes d’abastiment d’aliments aquest mateix estiu, a causa de la guerra d’Ucraïna, que ha comprimit el comerç de gra. Això s’escamparà i afectarà les classes populars, treballadores. Les classes enriquides del món seran les darreres en sentir-ho. Hi haurà un salvi’s qui pugui.

P.- Tot això sembla una bomba de rellotgeria que pot esclatar.
R.- L’excés de desigualtats pot afectar tothom, i efectivament en forma de conflictes. S’haurà de veure en quins termes la societat projecta aquesta crisi.

P.- Quines serien?
R.- Es pot optar per obrir línies de subvencions per a l’adquisició de vehicles elèctrics o en canvi per a la millora del transport públic, pensant per la part de la població que no té vehicle particular. El transport és un dels àmbits on actuar. Aquí a les Illes Balears el 30% de les emissions de gasos a l’atmosfera van associades al transport, i no hi ha hagut polítiques de millora del transport públic. Agafar el cotxe particular hauria de ser una molèstia amb una bona xarxa de transport públic. Els canvis s’hauran de fer més aviat perquè el temps que queda és molt breu. Hi ha molt poc marge de maniobra, i és preocupant.

P.- Per tant, planteja un escenari d’escassesa d’energia i racionament?
R.- Haurem de decidir en què s’utilitza l’energia, si per anar a fer voltes o per transportar material sanitari, per exemeple. Hem d’entendre que si perseguim sortir d’aquesta situació amb les receptes que s’han vengut aplicant fins ara, d’un capitalisme cada vegada més salvatge, amb una cursa accelerada cap a un precipici, tendrà uns efectes socials devastadors, perquè quedarà molta gent exclosa i hi haurà conflictes.

P.- Conflictes de quin tipus?
R.- Els conflictes no sempre vol dir que derivin en transformacions socials beneficioses, sinó en processos més semblants al que va ocórrer a l’Alemanya nazi, l’Itàlia feixista o l’Espanya feixista. Malestar social canalitzat cap a formes d’extrema dreta. Però també es podrien resoldre els conflictes de manera democràtica, per afavorir el benestar col·lectiu. I això passa per desmercantilitzar molts dels elements que avui en dia són subjectes de dinàmiques especulatives, financeres i mercantils absolutes, com puguin ser l’energia, els aliments, molts dels serveis bàsics. Tot això s’haurà de reformular d’una manera seriosa. S’han de fer transformacions per evitar mals majors.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a