Juan Carlos García (Santander, 1971) és un dels membres d’Aires Sollerics que més viu i gaudeix del ball de bot. Tot i haver nascut a la península, es considera solleric, ja que ha passat més de mitja vida al poble. El 1989 va incorporar-se a l’exèrcit i vuit anys més tard el destinaren a Mallorca, on actualment forma part de la brigada d’automoció.
La seva passió pel ball de bot va sorgir després de veure la seva dona. Maria Garcia, ballar el 2011 per Sant Antoni. Des de llavors, no ha passat més d’una setmana sense practicar i el 2018 va incorporar-se a Aires Sollerics juntament amb la seva filla Blanca.

Pregunta.- Com va ser la seva arribada a Sóller?
Resposta.- El setembre del 1989 vaig entrar a l’exèrcit. Vaig ser tropa amb l’especialitat d’electrònica a Lleó, Madrid i Saragossa. El 1994 vaig començar a l’escola de Suboficials de l’Exèrcit de l’Aire a Lleó i l’any següent vaig anar a Madrid per fer l’especialitat d’Automoció. El 1996 vaig aprovar el curs de sergent a l’EVA7 i em varen destinar a Mallorca i, concretament, al Puig Major. Estic aquí des de llavors, tot i que també he passat per la base aèria de Son Sant Joan.

P.- En què consisteix el seu càrrec?
R.- M’encarrec de diferents aspectes de l’automoció, com compres, relleus, transport de soldats, etcètera.

P.- Des de sempre ha volgut ser militar?
R.- Més o menys. Tenc dos germans miliars i els tres som els únics de la família que ho som. Vaig començar als 18 anys i vaig arribar aquí als 25 anys. He passat més temps a Sóller que a Santander. Es pot dir que sóc més solleric que càntabre. És curiós, perquè el primer dia que vaig arribar a Sóller vaig conèixer la meva dona.

P.- I com es va interessar pel ball de bot?
R.- Tot va començar quan vaig veure per primera vegada la meva dona a una ballada popular el 2011. Era Sant Antoni i ella tenia molt de fred, per això va començar a ballar. Jo em vaig quedar bocabadat i li vaig dir que en volia aprendre. Llavors, els dos ens apuntàrem a l’escola d’adults de ball de bot de Can Dulce.

P.- De tots els membres d’Aires Sollerics, quants n’hi ha que no són de Mallorca?
R.- Crec que, juntament amb Joan Carles Simó, som els únics dels 58 membres d’Aires Sollerics que venim de fora.

P.- Falten membres, al grup?
R.- En aquests moments hi ha bastants joves que estudien a fora, però si després tornen, anirà bé. Pel que fa als músics, n’hi podria haver més, de cara al futur.

P.- Què sent quan balla?
R.- Tot i ser de fora, ho sent més que ningú. Estaria tot el dia ballant. Sempre escolt boleros. He de dir que quan no em surt un ball, el pràctic fins que finalment em surt. Ja sigui davant el televisor, amb la meva filla o amb n’Esperança Bernat. Quan ball amb la meva filla m’emocion molt, ella és una màquina i em sap dur com ningú, em té molt fitxat.

P.- Quin és el seu ball preferit?
R.- El Bolero de Castelló, ja que és el que més m’ha costat aprendre. També m’agrada molt el Parado de Valldemossa i el Bolero Mariner.

P.- I el ball que menys li agrada?
R.- Aquesta pregunta la pots estalviar. Tots m’agraden.

P.- Li va costar aprendre els balls?
R.- Al principi, una mica. Però després ho vaig agafar tot. A n’Esperança li agrada molt ensenyar i no li costa res dedicar temps a aquell qui vol aprendre.

P.- Quants dies a la setmana balla?
R.- Vaig els dimarts i dimecres a l’escola d’adults, mentre que els dijous ball amb Aires Sollerics. I perquè no hi ha més dies! He de dir que no tenc cap problema en posar-me a ballar en qualsevol moment quan sent un ball que m’agrada. A més, sempre que hi ha ballades a Sóller i a qualsevol poble de Mallorca, intent anar-hi.

P.- I pel tema de la vestimenta, com ho ha fet?
R.- Tots els mèrits són de la meva sogra, la padrina Magdalena. Ella ens ha fet tots els vestits. De tot d’una teníem els vestits rústics, però ara, tant la meva filla com jo tenim de tot.

P.- Com descriuria l’ambient que es respira a Aires Sollerics?
R.- Està molt bé. Tenc molt bon rollo amb els músics i la gent de la meva quinta. La veritat és que em duc bé amb tothom.

P.- Ahir hi va haver l’espectacle “Ai! Quina calor!”, d’Aires Sollerics. Què mostraren exactament?
R.- El dia de Sant Bartomeu ja vàrem anar vestits per la plaça amb vestimenta del segle XIX per cridar l’atenció del públic i així ens vengués a veure. Ahir, en primer lloc, vàrem passejar per la Plaça amb la mateixa vestimenta. Tot seguit, a les 20.30 hores, va començar l’actuació. En aquesta ocasió no hi va haver part teatral, així com es va fer l’altra vegada.

P.- També mostràren vestimenta del segle XVIII, és així?
R.- Sí. Les del segle XVIII són còpies, mentre que les peces del segle XIX pràcticament totes són tradicionals de finals de segle i principis del segle XX. A mes, aquestes són de la moda Belle Epoque, que és sobretot influència francesa per part de la dona, i influència de Puerto Rico per part de l’home, sobretot pel que fa a la vestimenta blanca que vàrem treure. L’actuació va dur per nom “Ai! Quina calor!” perquè fa molta calor i aprofitàrem per treure para-sols, ventalls i capells d’home.

P.- Hi haurà més espectacles pròximament?
R.- Sí. Tenim previst fer-ne un al Port de Sóller el dia 1 d’octubre.

P.- Cada grup té el seu propi estil?
R.- Depèn. Hi ha cançons que tothom fa igual, però hi ha boleros, per exemple, que entre els grups es balla de forma diferent. He de dir que els nostres balls són espectaculars.

P.- De petit, també es va interessar per la cultura popular?
R.- Sí, això no em ve d’ara. De petit vaig guanyar, juntament amb els meus germans, molts concursos de cançons muntanyeses. Eren concursos escolars i a pobles de tota la província de Cantàbria. Ens dèiem “Los cuatro de la planchada”, en referència a un parc del poble El Astillero, que és d’on sóc.

P.- El ball de bot està de moda?
R.- Jo crec que de cada vegada, més. Hi ha molta gent jove que s’interessa pel ball de bot. En aquests moments també hi ha molts grups. Molta gent va de ballada en ballada. Amb tot, també hi ha gent que no balla perquè té vergonya. Això és qüestió de tenir iniciativa i ganes d’aprendre. Crec que els pares haurien d’apuntar els seus fills a ball de bot, ja que ho agrairan el dia de demà.

P.- Com veu el futur d’Aires Sollerics?
R.- Si vénen els joves, el veig bé. L’únic que em preocupa és la música, ja que falta el relleu dels músics. Darrerament s’han incorporat algunes persones, però faltaria més gent en un futur. Així i tot, si ho comparam amb altres grups, nosaltres som molts. N’hi ha que tenen només una guitarra i dues veus.