Diari digital de la comarca de Sóller
Dijous, 11 d'agost de 2022   |   03:34
 
Enquesta  
Servirà perquè el Govern posi ordre als problemes de la depuradora que s'hagi denunciat un abocament fecal a la Guàrdia Civil?


No
 
Entrevista
01/07/2022 | 13:05
Joana Palet:
“Ara no hi ha oli bo, les olives es cullen verdes”
Cati Aina Oliver

Joana Palet (Sóller, 1939), de Can Gaiesc de l’Horta, és una de les 40 collidores d’oliva a les quals el Consell de Mallorca ha homenatjat aquesta setmana amb la medalla d’Honor i Gratitud per la seva contribució a la transformació de la Serra de Tramuntana. Va començar a collir oliva quan tenia 14 anys a l’olivar familiar. Una tasca que va combinar anys endavant amb la seva feina al sector turístic. Juntament amb el seu home, va fundar fa una cinquantena d’anys la pastisseria Vidal, situada a la Plaça d’Espanya i actualment regentada pels seus fills.

Pregunta.- Podria explicar la seva experiència com a collidora?
Resposta.- Vaig començar a collir a l’olivar familiar als 14 anys, quan vaig acabar l’escola. Després, quan era més gran i vaig començar a fer feina a l’Espléndido, hi anava quan acabava a l’hotel. Anava a collir amb els meus pares i la meva germana, ja que teníem un gran olivar.

P.- Com era la rutina d’un dia d’anar a collir?
R.- Un dia normal i corrent ens aixecàvem, bevíem el cafè amb llet, preparàvem la senalla per després fer el dinar a l’olivar -que solien ser sopes o arròs- i partíem cap a l’olivar. Allà, ens posàvem a collir oliva i devers les 12 i mitja la meva mare anava a preparar el dinar. Quan tenia el dinar fet, ens cridava i dinàvem. Després estàvem mitja horeta i tornàvem a collir. Llavors, quan començava a fer fosca, aplegàvem. Davallàvem l’oliva, la deixàvem dins el porxo i partíem cap a ca nostra.

P.- Hi anaven cada dia?
R.- A collir? Vaja. Si hi havia oliva en terra, el meu pare no en volia veure gens! No és com ara, que la tomen. Abans, l’oliva havia de madurar a l’olivera. La collíem quan havia caiguda i feia aquell oli de color doradet, tan bonic. Però ara, comencen a pegar bufetades a les oliveres. Les olives són verdes i fan l’oli d’oliva de color verd. És un oli que no fa gust a res. Ara no hi ha oli bo. El d’abans sí que ho era perquè l’oliva havia madurat i era or. Ara no és així, encara que sigui molt car.

P.- Quantes hores hi anaven?
R.- Quan encara no feia feina a l’hotel, hi anàvem tot el dia. Partíem devers les 9 i mitja del matí. Això sí, com que anava amb els meus pares, no cobrava. Tot es quedava a casa.

P.- Es trobava amb altres collidores d’aquell temps?
R.- Clar. Quan pujàvem i davallàvem de l’olivar sempre ens trobàvem amb algú que també anava o venia de collir.
P.- Com hi pujaven?
R.- Jo hi anava en bicicleta, perquè l’olivar era devora el Pla d’en Bieleta, molt a prop. A més, així davallava més aviat i en arribar a casa podia arreglar els animals. Els meus pares pujaven amb el carretó. A l’hivern arribàvem amb fosca a ca nostra.

P.- Com eren les condicions de collir oliva, tenint en compte que era l’olivar familiar?
R.- Estàvem bé. Si un dia es posava a ploure ens retiràvem. Això sí, no cobràvem. Avui en dia això ja no passa, si vols que un al·lot et faci una cosa, els has de pagar. En aquell temps tot quedava a casa, i quan necessitàvem unes sabates o un vestit, ens ho compraven.
P.- Com anava vestida per anar a collir?
R.- Normal i corrent. Això sí, amb faldes! Encara no dúiem calçons. Dúiem faldes, calcetes, calcetins i jerseis. No era difícil amb la falda, estàvem acostumades.

P.- Què feien després, amb l’oliva?
R.- Amb l’oliva fèiem l’oli i teníem oliva tot l’any. Si ens sobrava oli, en veníem a la tafona de Ca’l Bisbe. Això era cosa dels meus pares. Quan podien, treien alguns doblerets.

P.- Anava a collir a altres olivars, a banda del seu, per guanyar alguna coseta?
R.- No. Jo anava a collir perquè l’olivar era nostre. No m’agradava gaire, però ho havia de fer. Aquell temps no era com ara, no ens demanaven si volíem estudiar o si volíem fer una altra cosa. Sí que vaig anar una temporada a triar ametlla per guanyar qualque dobleret. Després, de més gran, ja vaig començar a fer de cambrera a l’Espléndido, però el sobre de doblers anava cap a la família. Ara bé, era comú que els pares ens diguessin que, si volíem tenir doblers propis, havíem d’anar a collir els diumenges.
P.- Hi ha collidores que faltaven a l’escola per anar a collir. Vostè, de més petita, va anar a collir qualque vegada?
R.- No, jo anava a escola. Quan acabava, arribava a ca nostra i arreglava els animals, ja que teníem conills, gallines i porcs, perquè així, quan els meus pares arribessin, ja estigués això llest.

P.- Eren les dones qui solien collir oliva. I els homes i infants, què feien?
R.- El meu pare collia oliva amb nosaltres i eren ells qui davallaven els sacs. Els infants solien anar a escola. Ara bé, si un dia hi havia molt per collir, havien d’anar a collir. Els temps han canviat moltíssim.

P.- En aquell temps, eren conscients de la tasca que feien les collidores en la transformació de la Serra?
R.- En aquell temps era una tasca normal. Ajudàvem als pares perquè era el que havíem de fer, ja que ells ens mantenien i vestien. Nosaltres no erem conscients de tot el que suposava. A l’escola no ens ho varen explicar mai i no teníem tanta informació. Ara sí que ens expliquen coses i fan xerrades sobre aquest tema.
P.- Què en pensa d’aquest reconeixement que els fa ara el Consell de Mallorca?
R.- És una meravella. Més coses, haurien de fer. M’agrada tot això. Per exemple, vaig al Taller de la Memòria una horeta cada setmana i crec que s’hauria de fer més dies, ja que ens ho passam molt bé i estam distretes. De fet, ha estat a través d’aquest taller que han contactat amb nosaltres per al reconeixement que ha fet el Consell.

P.- Ha rebut qualque altre reconeixement o premi?
R.- Amb el Taller de Memòria vàrem anar fa un mes i mig al Museu de la Mar del Port i vàrem fer receptes de peix. I va resultar que a mi em varen donar el primer premi. Varen dir que estava molt ben feta i molt ben explicada.

P.- Els temps han canviat molt. Pensau que cap a bé o cap a malament?
R.- Segons quines coses, cap a bé i, segons quines, cap a malament.

P.- Què és el que més enyora de quan era petita?
R.- Els meus pares, quan dinàvem junts a taula.

P.- Què ha après al llarg dels anys?
R.- A fer les coses bé, a estimar els que estan amb jo i a ajudar-los en tot el que puc. Tenc dos fills que es porten molt bé, i tres néts, a qui dic que vagin alerta, es portin bé, siguin bones persones i no corrin per la carretera.

R.- I què diria a la resta de joventut?
R.- Que facin les coses bé, que vagin pel bon camí i que respectin la gent major, ja que n’hi ha molts que no tenen aquest respecte.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a