L’atleta solleric Tòfol Castanyer (Sóller, 1972) ha publicat, juntament amb la periodista Mercè Valero, el llibre “Viure corrent, córrer vivint”. Un total de 21 capítols que recullen les memòries d’un campió, la seva trajectòria esportiva i vivències des del punt de vista més personal.

Pregunta.- Per Sant Jordi, segons els llibreters de Palma, el seu llibre va ser el tercer més venut en castellà i el quart més venut en català. Com se sent?
Resposta.- M’ha sorprès molt l’acollida. He gaudit molt d’aquesta nova experiència.

P.- Mai havia entrat dins aquest terreny. Com va sorgir la idea?
R.- Mercè Valero ha estat qui m’ha impulsat a dur endavant aquesta experiència. Em va fer una primera proposta a Davos, quan va viatjar amb jo per cobrir la Swiss Alpine Marathon de 2017. Durant tres dies veure la meva dinàmica de funcionament i li vaig contar alguna anècdota. Més endavant en va telefonar i em va proposar escriure un llibre amb les meves experiències. Fins i tot es va oferir voluntària per escriure’l. Però ho vaig rebutjar perquè no tenia temps per fer tota la feina de recopilació que implicava. No va ser fins la pandèmia, quan em va tornar a xerrar i em va dir que no podia dir que no a la seva proposta, ja que estàvem tancats a casa. Així i tot, vaig tenir molts dubtes sobre si jo mereixia un llibre i que tingués sentit escriure’l.

P.- Com va ser la dinàmica amb Mercè Valero?
R.- Jo ja tenia pensades una sèrie de vivències. Les anava explicant a na Mercè, aprofundíem en la idea, ella ho transcrivia i després ho revisàvem. Durant els dos anys de pandèmia funcionàrem d’aquesta manera. Bàsicament era tot a través d’àudio i correu electrònic. Una dada curiosa és que na Mercè ha escoltat un total de 9 hores i mitja d’àudios meus. Aquesta dinàmica m’ha sorprès positivament.

P.- El pròleg del seu llibre és ben especial...
R.- La majoria de pròlegs de llibres de corredors són escrits per altres corredors. Molts els fa en Kilian Jornet perquè és molt obert i és el millor corredor del món. Però jo no volia que el meu pròleg el fes una persona mediàtica. Jo volia que el meu pròleg el fessin els meus tres fills: n’Aina, na Xisca i en Toni. No són persones tan mediàtiques, però són qui m’aguanten cada dia. La meva dona ho va gestionar. Cada un ha explicat així com em veu de la seva manera.

P.- Ha comptat amb altres col·laboradors?
R.- Sí. He tengut col·laboradors com en Kilian Jornet i altres amics corredors. A cada un dels capítols, al final, hi ha un apunt d’un d’ells.

P.- Què podem llegir a “Viure corrent, córrer vivint”?
R.- La idea no era recopilar 21 curses, sinó experiències, sensacions i vivències que m’han marcat i que m’han fet així com sóc. He acabat contant intimitats que tal vegada no havia contat mai a ningú. Però no tenia sentit escriure coses que es poguessin trobar a una hemeroteca. Volia que aquest llibre aportés alguna cosa més personal.

P.- Com va sorgir el títol del llibre?
R.- Quan vaig començar als 15 anys, córrer era una petita part de la meva vida. Però ara viure i córrer és pràcticament el mateix. La meva dinàmica diària de feina es basa molt amb allò que he après i allò que m’ha aportat córrer durant 35 anys. Per tant, el títol ve d’aquesta idea: ja no sé ben bé la part de la meva vida que m’ha aportat córrer i allò que m’ha fet, amb els meus defectes i les meves virtuts.

P.- Ha decidit posar per portada una fotografia de la seva arribada a Chamonix a la UTMB de 2012. Va dir que molta gent considerava aquesta fotografia la més important de la història del Trail. És així?
R.- Més que la més important, la més impactant. Personalment, no era la que més m’agradava. És cert que és l’única foto que tenc en gran a casa perquè és impressionant, però imagin que la tenc molt vista. Molta gent es pensa que és un muntatge. L’única edició són els colors, ja que amb tanta gent era difícil distingir-nos. Aquesta fotografia és un dels 21 capítols, on explic per què els experts diuen que aquesta foto no es podrà repetir mai en la història. Vaig proposar-ne tres a l’editorial: la de la portada, una de l’entrada a plaça per les “Passes per en Pau” i una de l’arribada amb Iker Karrera a la UTMB de 2014. Amb tot, la meva preferida és una a l’arribada de la UTMB 2014 amb la xupa de la meva filla. És la que em transmet més coses.

P.- No podia faltar el caràcter solidari: es donarà un euro a l’associació Duchenne Parent Project España per cada exemplar editat.
R.- La meva idea no era escriure un llibre pel tema econòmic. A part dels meus petits guanys que aniran cap a la Duchenne, vaig pensar que una manera d’ampliar aquesta aportació econòmica era trobar una empresa que donés un euro per cada llibre editat. Vaig pensar amb empreses solleriques i la primera on vaig anar va ser Encora. Els vaig proposar un euro per cada llibre venut, però es varen abocar moltíssim i varen dir que donarien un euro per cada llibre editat. Aquesta primera edició són 1.900 llibres. La implicació d’aquesta empresa sollerica, Encora, és brutal. A més, també és molt important la visualització de les malalties rares.

P.- Què vol transmetre a través d’aquest llibre?
R.- Els dos darrers anys m’he adonat que tal vegada la meva manera de viure o d’entendre la vida pot servir de motivació a la gent. És una cosa que no m’havia plantejat però que estic començant a notar gràcies al feedback que em dona la gent a través de les xarxes socials. L’any passat em va telefonar la meva neboda Neus, estudiant de Medicina. En aquell moment feia pràctiques a una àrea de psicologia i em va explicar que li varen presentar el cas d’una persona que no reaccionava a la medicació ni a les diferents teràpies, ja que tenia un perfil complicat. Però va començar a seguir un corredor a través de xarxes socials, qui el motivava a fer coses durant el seu dia a dia, a estar actiu i no pensar en segons què. Al final, na Neus em va dir que el corredor que motivava a aquesta persona a sortir un poc del pou era jo. En aquell moment se’m va posar la pell de gallina. Per tant, per coses com aquesta, aquest llibre ja val la pena.

P.- El passat mes de desembre va dir adéu a Salomon després de gairebé 12 anys. Va ser difícil?
R.- Sí. M’ho vaig pensar molt. Però els canvis o nous projectes, si t’aporten alguna cosa a nivell personal, s’ha de fer. Quan has vist l’evolució del Trail pràcticament des de 0 com he tengut la sort jo de veure’l, ara tal vegada és el moment de pensar l’esport d’una altra manera: amb més consciència, sostenibilitat i producció amb índex socials de fabricació. Hi ha marques més grans que no presenten aquesta consciència. Quan em varen presentar el projecte de Camper, una empresa mallorquina, amb NNormal, implicava enfocar l’esport d’una altra manera. Si realment volem fer les coses de millor manera i pensant amb el futur, vaig veure que era una oportunitat important. A més, en Kilian Jornet és un referent personal per a mi.

P.- En unes setmanes compleix els 50 anys. Se li ha passat pel cap la idea de retirar-se?
R.- Ja veurem si el cos m’aguanta, però la meva idea és seguir corrent. Sóc conscient que als 50 anys la recuperació i l’estat físic no és el mateix que als 25 anys, però la meva idea és que si puc competir i puc donar canya als al·lots de 25 anys, al manco ho provaré. Tal vegada això pot ser una motivació per la gent que pensa que als 50 estàs acabat. No és així. Els 50 pot ser la millor edat del món per començar projectes nous. En el meu cas, tenc un nou equip, un nou projecte i un nou llibre.