Diari digital de la comarca de Sóller
Dijous, 11 d'agost de 2022   |   04:31
 
Enquesta  
Servirà perquè el Govern posi ordre als problemes de la depuradora que s'hagi denunciat un abocament fecal a la Guàrdia Civil?


No
 
Entrevista
21/04/2022 | 16:45
Bartomeu Colom:
"Com a autor, no em vull sotmetre a les editorials"
Cati Aina Oliver


Des del 2018, Bartomeu Colom (Sóller, 1950) gaudeix de la seva jubilació, després d’haver-se dedicat 37 anys a la medicina familiar. Llegir, escriure, viatjar i estar amb la seva família són algunes de les activitats que més gaudeix.

Quan tenia 12 anys, Colom va començar a fer feina amb el seu pare i tot seguit va entrar en el món laboral de l’hostaleria. Mentrestant, va estudiar el batxillerat elemental i el superior. Un cop acabat el servei militar, va anar a fer la volta a Espanya en autoestop i després va fer COU a l’institut per finalment treure una plaça per estudiar Medicina a Barcelona.

Va combinar els estudis de dia amb la feina de vespre. La seva primera feina a Barcelona va ser a un garatge, fent cotxes nets. També va fer d’escombraire, de cambrer a una casa de senyores i finalment de municipal al cementiri de Montjuïc.

Al 1980 va tornar a Mallorca, on va fer les pràctiques a Son Dureta. Després va fer 7 anys a la pública i finalment es va dedicar a la privada. Va obrir una consulta al carrer de Sant Jaume i després va comprar la del carrer de la Rosa, on hi va estar fins que es va jubilar.

Pregunta.- Com duu la seva jubilació?
Resposta.- Molt bé. Vivim al Port i anam sovint a Barcelona a veure la meva néta. Darrerament ens hem dedicat al manteniment de les cases que tenim al Port. Com era autònom, tenc una jubilació molt minsa i el lloguer turístic ens permet arrodonir els ingressos.

P.- Enyora exercir la seva professió?
R.- No, gens. Vaig exercir a bastament i em varen passar moltes coses. He fet molta feina i m’he aixecat moltes hores de nit. Per això crec que la meva quota laboral està coberta.

P.- Tampoc enyora els seus pacients?
R.- No. El client, en Medicina, et vampiritza o, al manco, ho intenta. Els clients a dins un poble, i més en aquella època, et demanàvem més i més. I si a vegades no els donaves allò que ells volien simplement perquè no tocava, podies tenir una disputa. Precisament el síndrome del “burnout”, que vol dir “del quemado” es va descriure per primera vegada als professionals de la Medicina. De fet, és aquí on hi ha més agressions físiques. El socialisme ha creat la idea de que el pacient té dret a tot, i no és cert. Sempre hi ha d’haver una relació de respecte. Si mai he tingut algun problema amb algun pacient ha estat perquè m’han demanat coses que no havia de fer o que no podia fer.

P.- Quan creu que un metge espanyol pot i s’ha de jubilar?
R.- És mal de dir, perquè un metge pot servir a diferents nivells. En el meu cas, quan vaig veure que em fugia alguna cosa del cap, vaig creure que era el moment de deixar la Medicina. A mesura que et vas fent major, t’oblides de coses. Amb tot, hi ha professors més majors, però en aquest cas, si s’obliden d’alguna cosa dins una aula, no té les mateixes repercussions que en una consulta, ja que dins una aula no depèn de les teves mans la vida de cap persona.

P.- Però sí que hi ha hagut una quantitat considerable de metges jubilats que s’han reincorporat durant la pandèmia.
R.- Sí, i s’han mort. Durant la pandèmia vaig estar a punt d’anar a fer feina a Barcelona. Però hi havia dos problemes principals. Primer, no hi havia material de protecció i, segon, no disposaven de llocs independents on poder anar a dormir. Jo no volia dur la pandèmia a casa meva i per això vaig demanar si podria disposar d’algun altre lloc alternatiu durant el temps que fes feina. Tot això no estava previst i tot va ser molt improvisat. Per tant, vaig pensar que exposar-me a mi i, especialment, a la meva família, era un risc que no volia córrer, i finalment no ho vaig fer.

P.- Des de fa poc escriu novel·les amb el pseudònim Cloé Bidel. Com es va iniciar en el món de l’escriptura?
R.- De jove ja feia poesia i també escrivia. Però no va ser fins als inicis de la pandèmia que vaig començar a ajuntar tot el material que tenia. A mi sempre m’ha agradat que em contessin contes i també m’ha agradat contar-ne. A més, he tengut un gran vici a la meva vida: viatjar. Durant un temps vaig seguir molt el món del sufisme. I, precisament, els sufís diuen que per educar els fills s’han de fer dues coses bàsiques: contar molts de contes i viatjar. Així ho vaig fer jo quan vaig tenir la meva filla.

P.- Quants llibres són?
R.- Tenc 17 llibres, tots novel·les. Amb tot, alguna és més poètica que les altres.

P.- Què tenen en comú les seves històries?
R.- Totes tenen tres característiques comunes. En primer lloc, estan ambientats en indrets on hi he estat. En segon lloc, tota la part històrica dels llibres són fets certs i, en tercer lloc, totes les novel·les tenen un missatge subliminal.

P.- Pot explicar la trama d’alguna d’elles?
R.- “Yemenita” conta la història d’una dona del Iemen que li passen coses. Sóc molt sensible a allò que em passa. A un dels nostres viatges vàrem trobar una nina amb el braç romput. Vàrem intentar ajudar-la, però ser dona al Iemen és molt complicat i el seu oncle no entenia per què volíem ajudar-la. Aquest viatge va inspirar la novel·la. “Barcelona” es basa en les meves aventures i feines a la ciutat durant els anys 70. “Cuba” està inspirat en les aventures del meu padrí a la guerra de Cuba. Narra com un soldat espanyol que mai no ha sortit del seu poble a l’illa de Mallorca, es troba de sobte immers en la guerra. Explica com enfronta les batalles i el posterior retorn a casa. També tenc un llibre titulat “Cuentos posibles e imposibles en Sóller”, on s’expliquen històries reals, encara que no totes ho semblin.

P.- Per quin motiu ha decidit publicar els seus llibres de forma independent, convertint-se en autoeditor?
R.- No em vull sotmetre a les editorials. Tot i això, la primera que vaig publicar, “Bamiyán”, la vaig presentar a una editorial que cercava novel·les que poguessin servir de base per fer una pel·lícula. Aquesta va ser l’única que s’ha publicat amb el meu nom. Totes les altres les he posat de manera independent a Amazon. A mi em costa molt passar pel tub, i les editorials fan passar a tothom pel tub en tots els sentits. També consider que els Premis Planeta estan polititzats.

P.- Preveu escriure’n més?
R.- Ara n’estic escrivint un. És una novel·la que es diu “Apache”, que conta una història de l’any 1500 sobre un solleric que ha de fugir del poble. Va a Amèrica, on li passen coses. La idea d’aquest llibre és anar en contra de “la llegenda negra”.

P.- Entre les seves aficions, com viatjar i escriure, també s’hi troba el forjat d’espases d’acer de Damasc. És així?
R.- Sí. Sempre m’han agradat tots els hobbies. També pescar i dedicar-me als bonsais. Abans de partir a Barcelona m’agradava forjar, però allà no vaig trobar cap lloc on poder continuar aquesta activitat. Per fer-ho, necessites un espai físic i un material mínim per no fer-te mal físic. Amb tot, m’agradaria tornar a forjar. Es pot dir que enyor més picar ferro que fer de metge.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a