Diari digital de la comarca de Sóller
Dijous, 11 d'agost de 2022   |   04:07
 
Enquesta  
Servirà perquè el Govern posi ordre als problemes de la depuradora que s'hagi denunciat un abocament fecal a la Guàrdia Civil?


No
 
Entrevista
25/02/2022 | 11:00
Maria Castañer:
"M’agrada ajudar a la gent que més ho necessita"
Cati Aina Oliver

Maria Castañer (Sóller, 1949) ha estat elegida Cornelius Atticus 2021. És la màxima distinció esportiva que concedeix el Govern Balear en reconeixement als mèrits de les persones de les Illes que han dedicat la seva vida a l’esport. En el cas de Castañer, la seva llarga trajectòria dins el món de la natació adaptada i la tasca feta per la integració social de les persones amb discapacitat han estat els motors que han propiciat tal reconeixement.

Pregunta.- Quins foren els seus primers pensaments quan va saber l’elecció del Govern?
Resposta.- Vaig sentir una emoció molt grossa. Era a ca nostra i un amic em va enviar l’enhorabona. No sabia per què ho deia i llavors em va telefonar el president de la Federació d’Esports Adaptats de les Illes explicant-m’ho. Em va agafa plorera.

P.- S’ho esperava?
R.- No m’ho esperava perquè ja era la tercera vegada que em presentaven i sempre havia quedat segona. Encara no m’ho crec.

P.- Ja sabeu quan serà l’entrega de premis d’aquesta edició número 27?
R.- A finals de març.

P.- Com va començar la seva trajectòria esportiva?
R.- Quan vaig dur la meva filla a classes de natació a Palma el professor em va proposar donar classes perquè m’agradaven molt els infants. Després de pensar-ho, em vaig treure el títol regional de monitora de natació i posteriorment em vaig treure el nacional. Vaig donar classes a San Cayetano i també en vaig venir a donar a Sóller. Un dia, en Marcel·lí Got, amb qui som molt amiga, em va proposar dur la coordinació de natació del seu programa l’Esport per a l’Edat Escolar. M’hi vaig apuntar i els infants venien a la piscina de La Salle els dissabtes dematí.

P.- I quan va decidir endinsar-se dins el món de la natació adaptada?
R.- Llavors, vaig saber que els infants de la fundació Asnimo, Asprom i Aspace i Mater Misericordiae no tenien piscina. Vaig pensar que ells tenien el mateix dret a nedar que la resta. A més, també millora la seva rehabilitació. Ho vaig dir a en Marcel·lí i ho vàrem dur endavant. Va ser en aquest moment que vaig decidir apuntar-me dins el món de la natació adaptada. Després em va telefonar Asprom per proposar-me donar-los classes de natació per als usuaris adults. Vaig dir que sí amb els ulls tancats i l’any 1987 vàrem començar a entrenar per competir. Férem la fitxa a la Federació Espanyola i l’any següent, al 1988, hi havia les Olimpíades a Seül. Un dels meus nadadors, en Jaume Grimalt, va aconseguir fer les mínimes per poder accedir a les Olimpíades. De fet, al Campionat d’Estiu de Sevilla ho va confirmar. La pena va ser que quan el vàrem inscriure als Jocs Paralímpics ens varen comunicar que Jaume Grimalt no podria participar perquè anava en cadira de rodes. I Seül no estava preparat per a les cadires de rodes.

P.- Però, com podien uns Jocs Paralímpics no estar preparats per a persones amb cadira de rodes?
R.- Només volien amputats, paràlisis cerebral o cecs. En aquell moment el món se’m va caure a sobre i vaig haver d’animar molt a en Jaume.

P.- La llegenda de l’esport paralímpic Xavi Torres va defensar la seva candidatura. Quina relació té amb ell?
R.- El 1989 vaig enganxar en Xavi Torres per venir a nedar amb nosaltres. Ell al principi no volia venir, però un dia va comparèixer. Aquell any vàrem anar a Albacete i va tornar amb cinc medalles d’or i quatre rècords nacionals. Això el va motivar. Tenc una relació molt gran amb ell. Sempre ha estat agraït amb jo i sempre em diu “gràcies a tu sóc qui sóc”. Sempre que he pogut, l’he acompanyat. He anat a les Olimpíades, a Campionats del Món, a Campionats d’Europa, a Argentina dues vegades i sempre als campionats d’Espanya d’estiu i d’hivern.

P.- Quins beneficis comporta la natació per a les persones amb discapacitat?
R.- Els ajuda molt a la mobilitat perquè ells, a dins l’aigua, són com els altres. No necessiten cadira de rodes i, qui té paràlisis cerebral de només un braç o una cama, també noten moltíssim la diferència.

P.- Què és allò que més li ha agradat de la seva trajectòria esportiva?
R.- Les persones a qui ajudes són molt agraïdes. Sense anar més lluny, aquest dimarts vaig anar al campionat de Mallorca de petanca a Mater Misericordiae i els infants s’aferraven al meu coll i em donaven besades quan varen saber lo del premi. Això és una cosa que no es pot expressar amb paraules. A vegades he anat a Palma, m’he trobat amb una de les persones amb Síndrome de Down amb qui tract i m’ha cridat tota contenta per venir-me a donar una besada. És un agraïment molt gran i un món que et deixa molt plena.

P.- Quin és el major repte al qual ha hagut de fer front durant la seva trajectòria esportiva?
R.- Les barreres arquitectòniques. Jo havia de treure a pes de dins la piscina els infants que anaven amb cadira de roses. No hi havia una cadira hidràulica com les que hi ha ara. I com aquests, he tengut molts de problemes, ja que en aquell temps et trobaves de tot. A un avió, per exemple, vaig haver de treure una persona en braços perquè no hi havia cadira de rodes. Per altra banda, a un campionat internacional d’Argentina vàrem haver d’entrar en Jaume Grimalt per una finestra perquè hi havia escales i la cadira de rodes no hi passava. En aquell temps abans d’anar als campionats havíem de visitar les instal·lacions amb antelació per conèixer si tot estava adaptat.

P.- També va formar part de la Federació Espanyola d’Esports de Persones amb Discapacitat (Feddf). Treballàreu per fer front a les barreres arquitectòniques?
R.- Sí, ens moguérem molt en aquest sentit. Fèiem conferències per tal que adaptessin les coses per a les persones amb discapacitat. L’adaptació és el més important de tot.

P.- Encara queda molt a fer per eliminar aquestes barreres arquitectòniques?
R.- Sí, molta feina. Hi ha bars, per exemple, on encara no hi ha banys per a ells. Les instal·lacions esportives han de millorar les rampes perquè no siguin molt dretes i tenguin el desnivell adequat per poder-hi passar una cadira de rodes. És necessari.

P.- I pel que fa a les instal·lacions esportives solleriques?
R.- Encara no les conec, tot i que imagin que aquests dies les aniré a visitar. Les piscines que més conec són les d’Inca, les de Palma i vaig inaugurar la de Campos, quan encara estava descoberta.

P.- És vicepresidenta de la Federació d’Esports Adaptats de Balears (Fesaib). Quines tasques impliquen aquest càrrec?
R.- Fa poc més d’un any que he hagut d’estar al marge degut a la meva salut. Vaig tenir el Covid i vaig romandre tres mesos a l’hospital. Vaig sortir sense caminar i encara m’estic recuperant. A banda d’això, la tasca és fer campionats d’Espanya i de Balears d’atletisme, bàsquet, boccia, petanca i natació, entre altres. Intentam fer tot allò que podem amb els recursos que tenim. També tenim moltes il·lusions i intentam treure iniciatives endavant com, per exemple, excursions amb persones cegues o incorporar socorristes. Les persones amb discapacitat fan pràcticament els mateixos esports que la resta de persones, però amb limitacions.

P.- El premi Cornelius Atticus existeix des del 1996, però només des del 2017 compta amb la distinció femenina. Què en pensa?
R.- Era ben necessari que fessin la distinció femenina perquè els homes sempre ens passaven davant. Un temps els homes es dedicaven més a aquestes coses i les dones sempre quedàvem darrere i sempre érem un món a part.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a