A punt de complir 99 anys d’edat, Maria Frontera compta amb una memòria privilegiada que li permet rememorar episodis de la seva intensa i dilatada biografia que ens remunten a indrets i episodis molt llunyans que és capaç de relatar amb gran profusió de detalls. Durant alguns anys, i fins a la seva jubilació, va regentar un saló de bellesa al Port i per això molta gent la coneix, però abans de la seva etapa sollerica Maria Frontera va passar mitja vida a França, va viure dues guerres i va tocar amb les mans els negocis de l’hoteleria i del comerç de la fruita. Una vida de feina i sacrifici, premiada amb dos fills, que ara recorda des de la residència Fontsana de Sóller, on hi és des de fa alguns anys.

Pregunta.- Com és això que vàreu viure dues guerres?
Resposta.- Jo vaig néixer a Biniaraix, però de ben petitona els meus pares varen emigrar a França i es varen establir primer a Belfort i després a Perpinyà, on varen regentar un petit hotel situat ben davant del mercat central. De joveneta em varen enviar a Mallorca per aprendre l’espanyol i vaig enganxar la Guerra Civil i després, ja quan havia tornat a França, em va aplegar la Guerra Mundial.

P.- I què recorda de la primera, la Guerra Civil Espanyola?
R.- Jo sabia francès i mallorquí, però no l’espanyol, així que els meus pares m’enviaren a Mallorca per estudiar-lo. Però quan vaig acabar els estudis, la policia no em donava autorització per tornar a França amb la meva família i ho vaig haver d’intentar moltes vegades, fins que vaig trobar un policia més comprensiu que els altres que em va facilitar les coses i vaig poder agafar un vaixell francès cap a Marsella. Dos anys vaig estar fent intents.

P.- Com es vivia la Guerra Civil des d’una ciutat com Perpinyà, tan propera a la frontera?
R.- Nosaltres teníem un hotel familiar i, com que es trobava davant el mercat, teníem molts majoristes que venien amb els seus carros carregats de productes del camp i no tancàvem mai. Hem de pensar que el mercat obria a les 2 de la matinada. Ma mare feia menjar i a tota hora hi havia activitat. Durant la Guerra Civil l’hotel se’ns va omplir de refugiats.

P.- Com va ser això?
R.- Mon pare era republicà i va voler acollir tots els refugiats espanyols que va poder. Això va significar que durant aproximadament un any vàrem tenir l’hotel al triple de la seva capacitat i amb gent que no pagava per la seva estada. Anaven i venien. Fins i tot record que l’escala estava plena de gent. Mon pare acollia tothom sense demanar res a canvi, i era molt ben vist pels francesos. Això sí, n’hi va haver que varen arribar a abusar de la situació i, acabada la guerra, ningú no va tornar per pagar-li res a mon pare.

P.- Quina era l’actitud de França envers els refugiats?
R.- Molts refugiats venien amb la idea que França els mantindria, però no va ser així. A més, per a França no era un bon moment perquè també hi havia escassesa i ben aviat els alemanys ocuparen la meitat del país. Això sí, Perpinyà es va mantenir lliure i era un refugi per a molts francesos.

P.- I què va fer després la gent?
R.- Hi va haver de tot. Per exemple, la meva germana se’n va anar amb el seu nòvio, als 18 anys, a Xile. Va partir molt il·lusionada i allà va tenir una nineta, però les coses tanmateix no anaven bé i als pocs anys va tornar perquè, malgrat tot, a França encara s’hi vivia millor.

P.- Després es va casar.
R.- Sí, als 19 anys em vaig casar amb un home de Binissalem que es dedicava al comerç de fruita i altres productes d’alimentació. Ell tenia molta pressa per casar-se, mai vaig saber per què, i vaig acceptar.

P.- I com va canviar la seva vida aleshores?
R.- Casar-me em va suposar mudar-me de regió. El negoci del meu home era a Le Havre, al nord de França i precisament en la part que en aquell moment estava ocupada pels alemanys.
P.- És a dir, que va anar a parar enmig d’una guerra?
R.- Efectivament. A Le Havre hi va haver molts bombardejos, a vegades fins a sis o vuit en un sol dia, i la meitat del poble va quedar destruït. Quan va acabar tot, amb els enderrocs de les cases que havien bombardejat, varen aixecar el nivell de la ciutat un metre i mig.

P.- I com va viure aquella època?
R.- Amb molta por, sobretot per la meva filla petita que ja tenia en aquell moment. Abans de sortir de casa havies de mirar a veure com estaven les coses; a la nit hi havia atacs; també atacaven per mar perquè allà hi havia molts vaixells i submarins; i faltava de tot, de tal manera que havíem de recórrer als intercanvis de productes per poder sobreviure i al contraban. Record haver canviat productes alimentaris per unes sabates per a la nina.

P.- Què més guarda a la ment d’aquell moment?
R.- El meu home tenia permís per poder viatjar pels dos costats, tant el francès com l’alemany, per poder comprar mercaderia i menjar i dur endavant el seu negoci. En una banda comprava mantega i a l’altre patates, i així anàvem fent. Tot i això vaig patir molt per trobar menjar per a la meva filla.

P.- Va viure alguna situació de perill?
R.- Un dia varen sonar les sirenes que alertaven d’un bombardeig i quan vaig anar al refugi la porta ja estava tancada. Nosaltres vivíem en un barri molt cèntric, a prop del teatre i el refugi estava en una plaça a tocar del canal. Quan vaig veure que quedava a fora em vaig ajeure a terra al recer d’una escala, a unes quantes passes del refugi, i les bombes varen caure dins l’aigua del canal, a un parell de metres de mi. Quan tot va acabar vaig sentir que algú deia “aquí hi ha una dona morta”, però no, era jo que estava encara allà allargada.

P.- Què més recorda d’aquell temps?
R.- Record que els alemanys varen construir diversos refugis i que en guardaven la meitat per a ells i la meitat per a la població local. Així mateix eren humans. També record que acabàrem partint de la ciutat a fora vila, però hi havia tantes mancances que faltava llenya per escalfar-nos.

P.- Degué veure molta gent patir.
R.- Sí, i molta necessitat. És impossible descriure-ho. Record també que varen caure bombes sobre el teatre, un teatre preciós, i es va enfonsar i cinc persones hi varen quedar a dins, a baix de tot. Varen sobreviure, però era impossible rescatar-les perquè quan intentaven remoure els enderrocs, tot queia. Varen aconseguir passar un tub fins allà on eren i per allà els donaven aigua, aliments i també podien parlar. Varen estar així cinc mesos fins que els varen poder rescatar. Record que la gent hi anava per conversar amb ells.

P.- I vostè va veure entrar els anglesos.
R.- Sí, me’n record d’aquell moment. Estàvem jugant al costat de l’única carretera que venia de París i vaig veure arribar uns cotxes diferents als que havia vist abans. Eren Jeeps amb els anglesos que venien a alliberar-nos. Vaig ser la primera persona de Le Havre que els vaig veure. Era la fi de la guerra.

P.- Com continuà la seva vida després de la guerra?
R.- Fins que el meu marit va morir vàrem estar dedicats al comerç de la fruita. Fèiem molta feina. Jo vaig agafar tota la responsabilitat de la comptabilitat i ell feia les sortides.

P.- I de tant en tant tornaven a Mallorca?
R.- Sí, procuràvem venir-hi de vacances. El meu marit era de Binissalem i record que anàvem a visitar la seva família. I la Mallorca d’aquella època estava cinquanta anys endarrerida de França. Una vegada em varen dir de tot perquè vaig anar a un bar tota sola, i tampoc no podien entendre que jo viatjàs sense el meu home. Els vaig escandalitzar, i jo me’n reia, tot i que eren molt bones persones.

P.- Quan s’establí a Sóller?
R.- Va ser després de la mort del meu marit. Jo tenia 52 anys, eren els anys setanta, i vaig comprar una casa del carrer d’Antoni Montis del Port que s’havia fet una parella que s’havia de casar i al final no ho va fer. Jo havia estudiat a París i vaig muntar un saló de bellesa. A Sóller només hi havia na Mimí i jo, i tenia moltes clientes, però sempre més estrangers que gent d’aquí, sobretot belgues i alemanyes.

P.- Va viure de ple el boom del turisme.
R.- Clar, i el Port agradava molt. La fent ficava els turistes allà on podia, fins i tot jo vaig tenir quatre al·lotes en un sol dormitori, i s’hi trobaven bé i no se’n volien anar.

P.- Vostè és a punt de complir 99 anys. Com ha canviat el món en aquest temps?
R.- Els darrers deu anys ha canviat molt, sobretot. En la forma de ser de la gent, sobretot. Abans en una família el que deia el pare era el que es feia, i tots els seus membres estaven molt units. Ara no sé si dins les cases hi ha família o no.

P.- I ara és a la residència. Com es troba aquí?
R.- Per força m’hi he trobar bé. Per sort tenc el meu fill que ve a veure’m molt sovint.

P.- Ha passat el coronavirus?
R.- Sí, vaig donar positiu però a la setmana ja em trobava bé, per sort.