És la capitana de l’equip sènior femení del Club Vòlei Sóller que enguany juga per segona temporada consecutiva a la Primera Nacional Femenina. Als seus 28 anys, na Marga Ramon també és l’entrenadora de l’equip cadet femení A.

Pregunta.- Segona temporada de l’equip militant a categoria nacional. Quin balanç en fas?
Resposta.- La primera temporada va ser bastant bona. Enguany, que ens han fuit tres jugadores que eren importants, nosaltres començàrem la temporada dient que l’objectiu era la salvació. I el seguim mantenint. Però ens hem adonat que podem competir davant qualsevol equip. És a dir, a pesar que se n’han anat tres jugadores importants l’equip segueix essent bastant fort. Per tant, crec que el balanç és bastant positiu.

P.- Queda exactament la meitat de la temporada per jugar, quins reptes s’ha marcat l’equip?
R.- De cara a la segona volta volem anar partit a partit. Volem anar al màxim en cada un d’ells sense perdre de vista que l’objectiu és la salvació. Sabem que a dalt de tot és impossible arribar-hi. Però nosaltres sempre anirem al màxim en cada partit.

P.- Ja es pot parlar de salvació?
R.- Jo pens que hem de fer una desastrosa segona volta per descendir. Però matemàticament no està fet. Es tracta de no fallar en els partits importants, que per nosaltres són els que jugam contra els equips que estan per davall nostra.

P.- Quin és el secret perquè l’equip rendeixi tan bé malgrat tenir una plantilla tan jove?
R.- Hem de tenir en compte que quasi totes les jugadores són juvenils, més una cadet i dues sèniors. Les dues sèniors ens hem sabut adaptar molt a elles. I no per ser les veteranes ens creim més que les altres. Nosaltres aportam el mateix que elles puguin aportar. I crec que la unió i que tothom és igual d’important és el que ha fet que estem unides i poguem jugar com un equip.

P.- Com a jugadora veterana, quins consells dones a les més joves quan arriben a l’equip?
R.- Hi ha bastant diferència entre jugar a Nacional o jugar a Primera Balear. Sobretot en la velocitat de la bolla, que no és la mateixa. Jo sempre intent donar el màxim suport a totes elles, intent fer creure que elles poden jugar en aquesta categoria i mai faig un despreci o un mal gest. Sinó que sempre intent que sempre es sentin part de l’equip.

P.- Amb les baixes de l’estiu passat, vares creure que el rendiment de l’equip podia disminuir?
R.- Sí, en el moment que vàrem saber que teníem tres baixes nosaltres mateixes vàrem pensar que enguany estaríem lluitant per la salvació. Però, a poc a poc, les jugadores actuals han demostrat que valen per jugar en aquesta categoria. Totes estan en un gran estat de forma i la veritat és que hem fet millor primera volta que l’any passat.

P.- Quin és el secret de la bona salut del vòlei solleric?
R.- Pens que des de l’escoleta, des de la base, s’està fent molt bona feina. Sempre intentam que les jugadores siguin de Sóller, que això és una cosa que fa que no deixin el vòlei. De vegades les deixes apartades, no juguen, estan al banquet i ho deixen, i s’ha d’anar a fitxar a fora. Aquest és el nostre secret. I sobretot que mai abandonam a cap. Sempre intentam que des de ben petites sapin quins són els valors de l’esport, i intentar que els mantenguin fins allà on arribin. Però jo pens que el més important és l’escoleta, que és on es fa una gran feina.

P.- Com a entrenadora de l’equip cadet, com us han afectat les darreres restriccions?
R.- Podem fer dos entrenaments per setmana. I, evidentment, es nota bastant estar cinc dies sense entrenar. Però ara el que hem de fer és intentar fer front al virus. Nosaltres sempre farem el que ens digui la Federació i el Govern. Si només podem fer dos entrenaments, els farem al màxim i intentarem que es perdi el menys possible.

P.- Ets optimista amb el futur més immediat?
R.- El mes de gener no. Però tenc confiança que el mes de febrer es puguin tornar jugar les competicions, almenys a nivell balear. Les competicions nacionals, referint-me a campionats d’Espanya, ja ho veig més complicat perquè es junten moltes nines a un determinat lloc. Però esper que per febrer es pugui jugar perquè sinó les nines es desmotiven. I és complicat entrenar durant un mes i que no puguin competir. La motivació canvia.

P.- Com creus que es podran recuperar aquestes jornades no disputades
R.- La nostra lliga acabava a mitjans de gener. Jo supòs que per febrer jugarem els quatre partits que ens quedaven. I de cara al març el campionat de Mallorca es farà d’alguna altra manera.

P.- Creus que la situació sanitària actual pot acabar afectant als equips de Nacional?
R.- No. Perquè s’aturi la nacional ens han de fer un confinament domiciliari. Sinó no crec que s’aturin les lligues nacionals. Però bé, tot depèn de la Federació espanyola, i ella fa el que li diu el Consell Superior Esports.

P.- Com foren els teus inicis en el món del vòlei?
R.- Vaig començar als dotze anys. Em feia ganes fer esport i no sabia quin. Una amiga em va dir que anàssim a jugar a vòlei. En aquell moment hi havia un equip rònic. Ho vaig provar i em va agradar. A casa meva no em donaven suport. Sobretot el meu pare, i mira ara on és! Va ser així fins que al cap d’un any va veure el vòlei, va començar a donar-me suport i al final s’hi va ficar. Però vaig començar per una amiga. Jo ni sabia que existia aquest esport.

P.- I ara mateix, ens perspectiva, què suposa el vòlei per tu?
R.- Pràcticament és la meva vida. Em pas molt de temps amb el vòlei, li dedic molt de temps. M’agrada molt. I ara per ara no ho canviaria per res. També està clar que arribarà un moment que haurà de passar a un segon pla. O només entrenar o només jugar. Però ara per ara, així com estic, gaudesc molt de venir al poliesportiu i veure les nines com gaudeixen.

P.- Essent jugadora de categoria Nacional, t’has marcat algun altre repte de futur?
R.- Quan anàvem a una fase d’ascens, sempre deia que m’encantaria jugar a una categoria nacional. L’any passat ho vàrem aconseguir, hi vàrem jugar i vaig gaudir molt de la temporada. Enguany tenia els meus dubtes de seguir jugant. Però varen partir tres jugadores importants i tampoc volia deixar l’equip. Ara bé, els meus objectius a nivell de vòlei estan complits. Ja tenc 28 anys i més amunt ja sé que no arribaré.

P.- Tenir el teu pare d’entrenador ho fa tot més complicat?
R.- Molt. Es fa complicat. Tant jo com la meva germana sabem que ens tracta d’una manera diferent. També perquè ens té més confiança i perquè de cara a les altres jugadores vol intentar no donar-nos favoritismes. I no ens en dona cap, això també ho dic. Però també he de dir que a nivell de confiança li puc dir segons quines coses que la meva germana i jo veiem en els partits. En resum, té els seus pros i les seves contres.

P.- Quin és el millor moment que has viscut dins una pista?
R.- Realment han estat dos. Un quan vàrem aconseguir ser terceres d’Espanya quan jo era jugadora de categoria cadet. El partit del tercer i quart lloc va ser increïble. I l’altre moment fou aquí a Sóller, quan jugàrem la fase d’ascens a Nacional. En el partit que ens convertia en primeres de grup perdíem 0-2 i no sé com acabàrem guanyant 3-2. Per jo va ser espectacular aquest partit. És un dels millors que record.

P.- Tens preferència per jugar o per entrenar?
R.- A mi jugar m’agrada molt. Anar aprenent i sobretot amb el bon rollo que hi ha dins l’equip. Però també és cert que veure les jugadores fent allò que jo els dic, que van millorant i que dediquen temps a aprendre, per jo és una satisfacció major a la de guanyar un partit.

P.- I que és més difícil, entrenar o jugar?
R.- Com a entrenadora he de preparar els entrenaments, visc els conflictes que tenen les meves jugadores... I com a jugadora em pos enmig de la pista i faig el que em diuen, on intent donar el meu màxim al cent per cent. Podria dir que és més complicat ser entrenadora que no jugadora.