Dos sollerics, la ballarina Sandra Montesinos i el músic Fabià Acosta, formen part de l’elenc d’artistes que el dia 12 de desembre representarà a la Parròquia de Sant Bartomeu “La música que feu ballar el rei Sol”, un espectacle de la jove promesa Pau Pascual que promet ser l’esdeveniment cultural de l’any i que permeti descobrir, per a qui encara no la conegui, la música barroca.

Pregunta.- Com neix aquest espectacle?
Resposta.- Fa potser un any i mig que en començàrem a parlar aprofitant que treballam plegats i ens agraden aquestes quimeres. Parlant de dansa antiga i de música francesa va sorgir la idea amb Bernat Cabot, el director de l’orquestra barroca Ars Musicae, d’unir les dues disciplines en un mateix espectacle.

P.- Què té de novetat aquesta iniciativa?
R.- Sobretot que uneix diferents disciplines artístiques. El projecte va anar evolucionant i engrandint-se en el si de l’orquestra Ars Musicae. Després s’hi va incorporar el coreògraf Pau Pascual i s’hi varen unir dos dansadors, actors i vàrem elaborar una indumentària a propòsit.

P.- Qui és el rei Sol a qui fa referència el títol de l’obra?
R.- Es tracta de Lluís XIV, de la França del segle XVII. La seva cort era aleshores un gran centre d’irradiació cultural d’Europa. El que es feia allà ho influïa tot. I sembla que està bastant ben documentat que el rei Sol tenia una relació amorosa amb Molière i Lully, que escriuen “Le bourgeois Gentilhomme” per encàrrec seu, l’obra que inspira la que representarem dissabte.

P.- Quina és la història d’aquesta obra?
R.- Aquesta comèdia ballet, que dura devers tres hores, s’inspira en una visita real que va fer a París un emissari turc. Turquia era en aquell moment una potència que intentava emergir i també millorar les relacions amb la capital d’Occident, que aleshores era París. El rei tenia unes grans expectatives en aquella trobada i va preparar-li una gran rebuda que es va convertir en decepció majúscula quan va comprovar que aquell emissari no era més que un funcionari de baixa escala, inculte i incapaç d’apreciar tot allò que Lluís XIV havia disposat.

P.- Però Molière i Lully transformen aquesta història.
R.- Efectivament. Per encàrrec del rei creen una comèdia inspirada en aquesta anècdota que el ferir molt amb la intenció d’humiliar els turcs. El protagonista és un burgès que s’ha enriquit i vol passar a formar part del cercle aristocràtic de França, però no és més que un inculte i el que fan els aristòcrates és enriure’s d’ell. L’obra acaba essent una gran pantomima.

P.- I vosaltres també l’heu transformada.
R.- Sí. Nosaltres li hem donat la volta i l’hem escurçada i ara són Molière i Lully els narradors de la història.

P.- L’obra ja s’ha representat en diverses ocasions. Com ha anat?
R.- La vàrem estrenar l’any passat a Bunyola, amb un èxit que no esperàvem. A l’església hi havia gent dreta, vàrem haver d’obrir el cor i encara va quedar gent a defora. Després la vàrem representar al Pla de na Tesa i ara, recentment, a la Concepció de Palma dins del Cicle de Música Antiga, ja amb les mesures restrictives per la covid. I tenim plans per continuar representant-la.

P.- Heu tengut dificultats per adaptar l’obra a la realitat actual i a la Parròquia de Sóller?
R.- Hem hagut de cercar un espai gran, tant pel fet que som una orquestra amb 30 músics, dos actors, dos solistes i dos balladors, a més dels que s’encarreguen del vestuari, el maquillatge, la producció i la il·luminació. Ja veurem com es comporta l’acústica de la Parròquia. I pel que fa al finançament, hem tengut la sort de trobar molt bona disposició per part de les administracions i no haver de dependre de les entrades.

P.- Quina és la teva trajectòria en el món de la dansa, Sandra?
R.- Vaig començar a ballar als 3 anys a Can Dulce, precisament a la sala on som ara i on ara m’he convertit en mestra de nines petites que comencen. I vaig fer les carreres de Dansa Clàssica i Dansa Contemporània a Madrid. Després vaig treballar durant quatre anys en la companyia de Víctor Ullate i vaig tenir la sort de recórrer teatres de tot Espanya i part d’Europa i de compaginar-ho amb treballs de publicitat i coreografia. Però ara, amb tot això de la pandèmia, m’he aturat. Han estat uns anys molt durs, de no parar i d’una dedicació molt plena, talment com un esport d’elit.

P.- Has parlat de nines. No hi ha nins que facin dansa?
R.- En tenc un. Però patim que sigui una disciplina encara molt desconeguda aquí i amb molts prejudicis. He descobert tot un món en la docència, que m’agrada molt.

P.- I tu Fabià? Com varen ser els teus primers contactes amb la música?
R.- Jo de petit vaig viure a Sudamèrica i a la meva escola hi havia una estudiantina i de ben jove ja vaig començar a tocar-hi la mandolina. Després, quan vaig tornar a Sóller, em vaig posar a ballar amb Aires Sollerics, però sempre tenia el cuquet de la música, i sobretot del violí. Després vaig passar a l’Estol de Tramuntana i allà vaig començar a tocar el violí, primer aprenent-ne de forma autodidacta i després amb el professor Xavier Carbonell i altres.

P.- I un dia feres el pas als instruments originals.
R.- Sí; primer, de la mà de Xisco Sard, vaig fer el pas del violí a la viola, i després vaig conèixer els instruments originals barrocs i vaig quedar-ne fascinat. Vaig passar per Quinta Justa, on fèiem música del Renaixement, i després a Ars Musicae, de música barroca, on hi som ara i on hem fet una evolució precisament cap als instruments originals.

P.- Què diríeu al públic per convidar-lo a venir a gaudir d’aquesta obra?
R.- Que és un espectacle únic amb la característica que mescla moltes disciplines diferents i que et transporta a un temps poc conegut; que és una obra molt visual i dinàmica, en cap cas avorrida, amb uns ritmes complexíssims, que pot agradar a tothom malgrat que no conegui l’època. Que qui la conegui disfrutarà i qui no la conegui descobrirà un nou món.