Natalia Spitale és una artista franco-argentina que fa vint anys que resideix a la vall de Sóller. És llicenciada per l’Escola Superior de Belles Arts de Bons Aires i també es dedica a la formació d’artistes en el seu estudi situat en el carrer de l’Alqueria del Comte. Durant el darrer mes ha treballat en la confecció del nou mural de benvinguda que presideix l’aparcament de la plaça de les Teixidores.

Pregunta.- Dimecres es va
inaugurar el mural que vostè ha dissenyat a la plaça de les Teixidores. Expliqui’ns les diferents escenes que s’hi detallen?
Resposta.- És un mural de benvinguda i presentació de Sóller que està dividit en quatre parts: el centre del poble, les seves festes, el Sóller industrial i la part rural.

P.- Per què es va decidir per aquestes temàtiques?
R.- A les quatre estampes del mural volia captar-hi una síntesi de Sóller, on la gent pogués sentir-se identificada, molt més enllà que una expressió artística. El concepte de mural és ampli, és un art proper, popular i palpable.

P.- Com fou el procés productiu?
R.- Quan em varen fer la proposta em feia por pintar el mural, ja que hi havia hagut certa polèmica al darrera. Però parlant amb la persona que em va convocar em va dir que el nou mural no tendria sentit polític, sinó que seria una estampa de benvinguda a Sóller. I a partir d’aquí ho vaig començar a dibuixar. Vaig plasmar els prototips en el taller i vaig anar fent el disseny perquè volia captar-hi la identitat de Sóller. Però sempre des d’una estampa una mica capriciosa. No és fidel o hiperrealista, sinó que he jugat amb la superposició de les imatges.

P.- L’anterior mural fou motiu de disputa política. Tem que el seu pugui ser objecte d’algun acte vandàlic?
R.- Jo sempre he cregut en la lliure expressió. Quan l’Ajuntament em va proposar el projecte hi havia una obra anterior que havia de ser tapada. I més enllà del significat de l’obra el que em sabia greu és que es taparia l’obra d’un altre artista. En aquell moment em vaig posar en contacte amb aquest artista i ell em va animar a fer-ho. Crec que va ser l’empenta definitiva perquè acceptàs el projecte.

P.- Creu que aquest disseny tendrà més acceptació?
R.- Una de les coses més satisfactòries del procés productiu ha estat l’agraïment i les mostres de suport de la gent que s’ha apropat fins el mural mentre jo treballava. Fou molt bell i molt emocionant. Les visites em rompien el ritme de treball, però per a mi eren tan importants com el propi treball.

P.- Amb quines dificultats es va trobar per pintar en una superfície tan irregular com una paret?
R.- No en vaig trobar massa. La paret estava en bon estat. Prèviament havia estat preparada com si fos un llenç blanc. Per tant, fou un plaer lliscar la pintura sobre aquesta superfície. Però també un repte perquè sempre assusta treballar en un espai tan gran de color blanc.

P.- Creu que Sóller necessita més espais perquè els artistes puguin expressar-se?
R.- Crec que és important que en un poble l’art i la cultura estiguin a flor de pell. L’art no és una cosa comercial, però és una cosa que ens nodreix com a individus. Treball també en el món educatiu i l’art permet treballar la sensibilitat i les emocions de les persones. Per això és important.

P.- Quins treballs té en cartera actualment?
R.- M’agradaria fer una exposició amb la meva obra més personal. Crec que a Sóller no es coneix massa la meva obra. M’agradaria poder fer-ho en un lloc ampli i espaciós. Crec que moltes vegades es relaciona el meu nom més com a professora d’art, que no com a artista. I sincerament, crec que les dues coses van de la mà.

P.- Com es va iniciar en el món de l’art?
R.- Als sis anys vaig pintar el meu primer quadre i als dotze vaig entrar en una de les tres escoles de Belles Arts que hi havia a Argentina. Em passava deu hores al col.legi. Els dematins estudiava el batxillerat i els horabaixes el batxillerat artístic. Als disset anys vaig acabar els meus estudis amb el diploma com a mestre nacional de dibuix. Després vaig entrar a l’Escola Superior de Belles Arts de Buenos Aires.

P.- En l’actualitat, és possible dedicar-se professionalment a la pintura?
R.- Durant tota la meva vida he pogut dedicar-me a l’art. Tant a l’Argentina, com quan vaig viure a França, com ara aquí. Ja sigui en la producció artística i també en l’educació.

P.- Parlant de les classes de pintura, quines qualitats necessita una persona per poder dedicar-se a l’art?
R.- És relatiu. Moltes vegades l’adult pensa que no sap fer una cosa i ve carregat de prejudicis. Moltes vegades treball el plaer o el gaudi de la persona que m’arriba amb bloquejos. Cal cercar el seu punt fort i una vegada el descobresc l’explotam. No cal tenir cap nivell. De fet, si no tenen cap nivell pot ser positiu, ja que els alumnes són esponges o un diamant en brut que està per polir.
P.- Quin tipus d’alumnes té?
R.- Tenc alumnes de totes les edats. Des dels cinc anys fins als 85. Els faig passar per totes les tècniques. També treball la psiquis dels nins perquè cada un és un món i cal saber on s’ha d’apretar. M’agrada tenir grups heterogenis perquè cada un aporta alguna cosa i es crea una dinàmica molt bona dins el taller. No m’agrada la típica classe de plàstica avorrida. A nivell educatiu crec que és pobre.

P.- Com ha viscut el temps de confinament?
R.- Econòmicament malament, ja que els autònoms ho tenim difícil amb la gran quantitat de despeses fixes que hem d’assumir. Però a nivell artístic ha estat positiu perquè he pogut connectar amb el meu procés creatiu. I també a nivell social he pogut connectar amb altres temps, amb altres dinàmiques i amb un altre tipus de consum.

P.- Ha pogut mantenir contacte amb els seus alumnes?
R.- Amb alguns vaig mantenir el contacte virtual. Els vaig enviar algun vídeo i alguna consigna. Però la dinàmica de taller és més física i a nivell virtual hi ha moltes limitacions.

P.- La desaparició de la Nit de l’Art és una mala notícia per als artistes locals?
R.- Hi vaig participar els primers anys. Era un autèntic esdeveniment social. Però és un acte on no es pot gaudir de l’art perquè tot es massifica i es perd la capacitat per veure i analitzar les obres. Però, per altra banda, també era una manera perquè tot el món pogués mostrar allò que feia.