Sovint passa que rere una aparença de timidesa i reserva s’hi amaga un caràcter decidit i entusiasta que quan s’obre depara grates sorpreses a tots aquells que hi havien conviscut i deixa entreveure una ferma personalitat i un entusiasme que fins a la data havia romàs amagat. És el cas de Maria Ignàsia Pérez, que enguany despuntà durant les Jornades d’Estudis Locals amb una ponència sobre el príncep Salah el-Dinham Fouad i que a finals de mes presentarà al públic solleric la seva peça de microteatre “La mare” amb què aconseguí un guardó al Certamen de Microtetre de Santanyí, l’any passat.

L’interès pel món cultural sempre ha estat ben present en la seva trajectòria vital on hi destaca especialment la seva passió per la música i pel món del teatre.

Pregunta.- Què fou el que la va dur a participar a les Jornades d’Estudis d’enguany?
Resposta.- L’interès pel personatge que protagonitzà la nostra ponència, un interès que fou mèrit de la meva amiga -Isabel Bauzá- ja que fou veïna dels prínceps quan visqueren a la cantonada del carrer Prosperitat amb el carrer Cetre. Na Isabel me’n xerrà un parell de vegades i se’m va ocórrer fer una ponència de cara a les Jornades d’Estudis Locals.

P.- Qui fou el príncep Salah el-Dinham Fouad?
R.- Fou un príncep egipci, parent directe dels darrers reis d’Egipte, que es casà amb una sollerica de Can Codony i que va viure una vintena d’anys a Sóller. Visqueren a Sóller de manera continuada del 1924 al 1942, i posteriorment hi realitzaren visites periòdiques, sobretot els estius.

P.- Quina transcendència va tenir els pas d’aquest personatge per Sóller?
R.- Sobretot a tres nivells: d’una banda, per la tasca benèfica que va dur a terme -ajudà a institucions com l’Hospici i les escoles organitzant molts d’actes benèfics-; d’altra banda, muntant “El Cairo”, un saló de te-cafè (1935) que va tenir molta repercussió per la modernitat que representava en el Sóller de l’època -estava situat on hi havia “Los Jardines”-; i sobretot, de cara al món dels esports on contribuí fermament a la seva promoció, entrant en contacte amb totes les societats esportives locals. Durant una dècada -1925 a 1935- va fomentar tot tipus d’actes esportius i acabà organitzant molts d’actes entre els quals cal destacar el Festival de Natació del Port de Sóller. Fou rellevant la seva tasca sobretot en el món de la natació, futbol i bàsquet.

P.- Té en ment continuar amb la recerca històrica?
R.- La recerca de la història del príncep m’ha animat i encoratjat a continuar amb aquest tipus de treballs i m’ha obert la curiositat, que ja tenia i que pens explotar de cara a la meva propera jubilació.

P.- Quina és la seva relació amb el món teatral?
R.- Som una entusiasta del teatre i una espectadora assídua, la qual cosa m’ha permès poder treballar-hi com a mestra -sobretot a l’època de Deià on sovint solíem organitzar muntatges teatrals-; fet que vaig repetir posteriorment a l’Escola de Música. Aquest interès em va dur a conèixer el grup Corriola Teatre i a formar-ne part.

P.- Què li aporta formar part d’aquest grup teatral?
R.- Sobretot entrar en un contacte molt directe amb el que significa muntar una obra; puc dir que a Corriola vaig conèixer el teatre per dins -sobretot quan vaig treballar amb Mireia Asensio de qui vaig aprendre molt-. He de dir que som molt observadora i no m’agrada quedar encaixada, i el teatre em permet aquestes dues coses. Tot i això, pel meu caràcter també he de dir que som molt d’ajudar però m’agrada romandre en un segon terme.

P.- Com es decidí a participar al Certamen de Microteatre de Santanyí?
R.- Fa uns cinc anys, a Corriola ens proposàrem escriure una sèrie de petits relats que es poguessin representar a Can Prunera; a resultes d’aquesta iniciativa, n’acabàrem tres que romangueren en un calaix. Per atzar vaig topar amb la convocatòria de Santanyí i vaig encoratjar als escriptors a participar-hi; finalment, en Sebastià Borràs i jo hi vàrem participar amb la sort de sortir premiats. He de dir que la tasca d’escriure és molt gratificant per a mi i no m’era desconeguda, ja que ja ho havia fet anteriorment tant al setmanari “Sóller” com a “Veu de Sóller”.

P.- Fou guardonada amb el segon premi. N’esperava el resultat?
R.- No, en absolut; tot i que he de dir -sense pecar de vanitat- que la meva obra m’agradava.

P.- Què sentí quan vegé la seva obra “cobrar vida”?
R.- Pens que la meva obra s’enriquí molt amb l’afegitó de la música i amb la posada en escena de Joan González. M’emocionà molt veure cobrar vida a l’obra, i he d’agrair la col.laboració dels germans Colom Bestard en l’apartat musical i de Sílvia Arbona per l’actuació, que fou excel.lent.

P.- Creu que la resposta del públic solleric serà diferent a la de Santanyí?
R.- Sí, perquè aquí ens coneixem tots i la gent ja té unes expectatives creades. Tot i que a Santanyí les nostres obres agradaren molt; sobretot la d’en Sebastià que aconseguí el premi del públic.

P.- Què podem esperar de “La mare”?
R.- Simplement demanaria que la gent es deixi dur per l’emoció.

P.- A més, vostè és una amant de la música; quines activitats duu a terme en relació a aquesta expressió artística?
R.- En aquest moment tan sols cant amb Pro Música-Chorus; però al llarg de la meva vida hi he treballat força. La meva relació amb el món de la música ha estat molt intensa i hi he treballat molt des de diferents àmbits: coral infantil, professora de l’Escola de Música, classes particulars, tocar a la Banda de Música Municipal, vaig ser presidenta de Joventuts Musicals de Sóller, classes a l’escola de música de Can Dulce, on impartíem el mètode Ireneu Segarra, trobades amb joves músics...

P.- Pensa dur a terme algun tipus d’actuació de cara a la celebració de Santa Cecília?
R.- Participar en el concert col.lectiu que organitza Joventuts Musicals; hi participaré amb la Coral Pro Música-Chorus.

P.- Manté una actitud gairebé humanista amb l’expressió artística; hi ha qualque aspecte artístic que no conreï?
R.- No pint, tot i que m’agrada molt la pintura. Mantenc una mentalitat molt oberta amb l’expressió artística i no em nec ni pos barreres a cap tipus de manifestació.

P.- Quina és la major mancança de la vall pel que fa al món de les arts?
R.- Tothom diu que fa falta un espai escènic -i és ceR.- però crec que també fa falta coordinació i formació en aquest aspecte. Actualment s’està fent feina en aquest sentit i el món artístic solleric no és tan caòtic com era fa uns anys. M’agradaria dir que hem de deixar que els joves explotin el seu potencial artístic, superant les barreres tradicionals i emprant les noves tecnologies, sense cap tipus de reticència.

P.- Per acabar, en un any electoral, quina petició faria als líders polítics de cara al món cultural?
R.- Que sota l’excusa d’una necessitat real -com la de comptar amb un espai escènic- no deixin de banda, recolzin i potenciïn les manifestacions artístiques que s’estan fent i que tenguin cura de totes les manifestacions creatives -fins i tot esportives- perquè això és salut. I que no pensin tant en el que passa dins l’escola sinó més en les manifestacions socials a peu de carrer.