Diari digital de la comarca de Sóller
Dimarts, 13 de noviembre de 2018   |   03:34
 
Enquesta  
Ha de retallar el Consell el pressupost del Pla d’Obres i Serveis de 2019 en un 30% per beneficiar la zona del Llevant de Mallorca?


No
 
Entrevista
26/10/2018 | 09:13
Ramon Lladó:
“Déu no s’imposa, simplement se’ns ofereix”
G.P.

A punt d’arribar a Tots Sants, la celebració més rellevant de la tardor cristiana, mossèn Ramon Lladó, solleric i nou canonge de la Seu, reflexiona sobre la rellevància d’aquesta celebració i sobre alguns del temés més actuals que envolten la religiositat cristiana a la nostra comunitat. Ramón Lladó Rotger va néixer a Sóller a Can Topa l’11 de maig -dia històric per als sollerics en coincidir amb el Firó- de 1954; estudià a la Caritat i al Convent des d’on passà al Seminari de Mallorca per cursar Estudis Eclesiàstics de Filosofia i Teologia. De 1978 a 1982 anà destinat a la Parròquia de Sant Llorenç des Cardassar; fou ordenat diaca al Santuari de Lluc dia 11 d’abril de 1981 i sacerdot a Sant Llorenç des Cardassar dia 16 de maig de 1981. Va dir missa nova a la Parròquia de Sóller dia 18 de juny de 1981 coincidint amb la solemnitat del Corpus Christi. De 1982 a 1987 va anar destinat a la Parròquia de Crist Rei de Manacor i de 1987 a 1989 cursà estudis de llicenciatura a Roma a la Pontifícia Universitat Gregoriana. El primer semestre del curs 1989-1990 impartí classes al Centre Borja de Bioètica de Sant Cugat del Vallès a Barcelona (Primer Centre de Bioètica d’Europa, regentat pels Jesuïtes). De 1990 a 1996, exercí com a formador del Seminari Major de Mallorca. Al llarg d’aquests sis anys i mig, els caps de setmana i els estius ajudà a les Parròquies de la Vall de Sóller celebrant-hi l’Eucaristia. Entre 1996 i 2001, fou Rector de la Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Pollença i d’ençà de setembre de 2001 és Rector de la Parròquia de Santa Catalina Thomàs de Palma. Precisament serà demà -27 d’octubR.- quan Ramon Lladó serà instituït com a canonge per Monsenyor Taltavull a la Seu a les 20 hores.

Pregunta.- Com va viure el seu nomenament com a canonge de la Seu? S’ho esperava?
Resposta.-Vaig viure la proposta del Bisbe amb molta sorpresa. Em va venir ben de nou, sobretot perquè jo ja anava ben servit de feina i no esperava que se m’hi pogués afegir res més.
P.- En què canvia la seva vida eclesiàstica aquest nomenament?
R.-Es tracta d’un afegitó. “A un anegat dau-li aigua”, ho dic en to humorístic. El gruix de la meva vida actual haurà de continuar quasi com fins ara, i a més hauré de treure temps per assistir cada quinze dies a les reunions del Capítol de la Seu, celebrar-hi la missa els dies que em correspongui per torn, i estar obert a algun altre servei a la Catedral que se’m pugui demanar.

P.- Quines són les funcions d’un canonge?
R.-
Els canonges són un grup de preveres als qui el Bisbe encomana especialment que tenguin cura de la Seu en tots els sentits: la seva dimensió pastoral i evangelitzadora, la dimensió litúrgica i ecumènica, la dimensió caritativa i social, la dimensió cultural i patrimonial, etcètera.

P.- Podrà compaginar el fet de ser canonge amb el de ser rector de la parròquia de Santa Catalina Thomàs de Palma?
R.-
No em serà fàcil fer-ho, però ho hauré d’intentar. No em queda altre remei. Però, això sí, ho faré de molt bon gust. Servir com a canonge l’Església Mare de les Esglésies de la Diòcesi, és certament una tasca afegida a les moltes que ja tenia, però no deixa de ser per a mi un honor i un privilegi.

P.- Quina relació manté amb el poble de Sóller?
R.- Intentam -juntament amb ma mare, que ja ha complit els 91 anys i que viu amb mi a la rectoria de Santa Catalina Thomàs- venir a Sóller un dia per setmana i passar-hi unes hores. Hi ha setmanes però que això no és possible i a tots dos ens sap greu. Procuram seguir, en la mesura del possible, la vida de la nostra ciutat. Jo vaig partir de Sóller als 18 anys quan vaig entrar al Seminari i sempre he enyorat i estimat la nostra Vall. Jo som dels que pensen que els sollerics que no hem tengut el privilegi de poder viure a Sóller, potser l’estimam més que els qui no vos heu hagut de desplaçar. És allò sovint escoltat de “El bé no és conegut fins que és perdut”. A mi sempre m’ha impressionat molt el gest del Bisbe Nadal: com a Bisbe de Mallorca que va ser, està enterrat a la Seu, però va voler que el seu cor fos duit a enterrar a Sóller, al Convent. És un gest eloqüent, que parla per ell mateix de l’amor que sentim pel nostre poble aquells a qui la vida, en el meu cas sacerdotal, ens ha duit a haver de residir a altres llocs.

P.- Pot fer una valoració de les remodelacions que ha duit a terme el bisbe Taltavull en la diòcesi mallorquina?
R.- És massa prest encara per valorar una reestructuració diocesana que tot just fa uns dies que s’ha presentat. Crec que el Bisbe Taltavull amb el seu Consell Episcopal han pensat que d’aquesta manera pot anar millor. Darrera el nou organigrama diocesà s’hi veu una voluntat d’arribar a tothom i de fer-ho entre tots, perquè tots som Església: laics, preveres, religioses i religiosos, diaques, etcètera. Dels onze arxiprestats que hi havia a Mallorca, s’ha passat a sis: quatre a la part forana i dos a Palma. El motiu, també, és simplificar l’estructura per posar-la més en sintonia amb la realitat. Ara s’haurà de deixar passar un temps i llavors revisar-ho i, si fa el cas, re-ajustar alguns aspectes.

P.- Aquesta remodelació es deu en part a la manca de vocacions?
R.- Sí, a la manca de vocacions certament; però tant si manquen preveres com si en sobrassin l’Església som tots, i també hi ha d’haver laics i laiques a llocs de responsabilitat. A més hi ha altres factors com per exemple els canvis socials, la demografia… Algunes realitats en pocs anys han experimentat una gran transformació. I les estructures no són ni han de ser inamovibles ni intocables, sinó al contrari, han d’estar sempre al servei de la vida i de les persones.

P.- Què en pensa de la figura del Papa Francesc i dels canvis que va introduint?
R.- Pens que és un gran Papa. És un home de Déu, un home de fe amb els peus ben a terra. Té una gran habilitat per parlar de les coses més sublims i elevades amb un llenguatge assequible a tothom i que tothom pot entendre. Això segons el meu parer és un gran valor i ho consider especialment important. Jo sempre he estat un gran admirador del Papa Benet XVI, sempre he dit que és un home d’una categoria intelectual comparable a la dels Sants Pares, els grans teòlegs dels primers segles de l’Església. La seva anàlisi de la nostra societat d’avui, les seves aportacions sobre el relativisme imperant, sobre la relació entre la raó i la fe, i sobre tantes altres qüestions actuals, són especialment lúcides i il.luminadores. El Papa Francesc és un autèntic reformador. Crec que ha estat capaç d’envestir les reformes que el Papa Benet XVI ja considerava que eren imprescindibles i que, donada la seva edat i el seu estat de salut, ja no es veia amb coratge per poder-les dur endavant, i per això va presentar la seva renúncia. Dos Papes, per tant que essent molt diferents, són un autèntic regal de l’Esperit Sant, tant a l’Església com al món d’avui.

P.- Creu que les seves actuacions poden aturar el degoteig de feligresos de les parròquies?
R.- Crec que Déu sempre va proveint l’Església i el món d’allò que més necessita a cada moment de la història. És ben evident que el Papa Francesc està treballant per a una Església que sigui cada vegada més evangèlica enmig del nostre món. I ho va fent, com diu Karl Barth que s’ha de fer la teologia i s’ha de viure la fe avui: tenint en una mà la Bíblia i en l’altra el diari. Com més evangèlica sigui la vida de l’Església i la de cada cristià, serà més creïble i més atractiva.

P.- L’església s’ha de mantenir a part dels avatars de la política?
R.- A l’Església no li pertoca com a tal fer una política de partit, senzillament perquè no hi ha cap partit que encarni cent per cent l’ideal de l’Evangeli. Però l’Església, per altra banda, no se pot desentendre de les realitats d’aquest món. El Magisteri de l’Església té el dret i el deure d’oferir a tothom la llum de l’Evangeli pel que fa a qualsevol realitat humana: també a l’organització de la societat, al bé comú, als drets humans, al respecte a la dignitat de cada persona, com imatge i semblança de Déu que és, sigui qui sigui i ho sàpiga o no, etc. El Concili Vaticà II recollint-ho de l’Evangeli diu que els cristians, cada cristià, té la missió de ser sal i llum enmig del món a dins tots els àmbits socials: la família, les empreses, les associacions de tot tipus, el món de l’economia, de la política, del treball, de la sanitat, de l’educació, de la cultura, etcètera. Immersos dins tots aquests àmbits, no des de les sagristies, els cristians estam cridats a treballar perquè la societat i el món siguin cada vegada més justs i més habitables per a tothom, especialment per als que més necessiten.

P.- Com pot una Església moderna fer front al problema dels escàndols de pederàstia que pateix?
R.- Crec que el criteri de tolerància zero que s’ha adoptat és el camí correcte. Convé no perdre de vista, però, que quasi tots els casos que s’estan ventilant actualment pertanyen al passat. Això no els resta gens ni mica de gravetat, però és un problema més d’ahir que d’avui, tot i que és imprescindible que s’afronti adequadament perquè mai més tornin a succeir unes situacions tan execrables.

P.- Veu bé que el bisbat ajudi a un capellà condemnat per pederàstia?
R.- Una vegada que s’ha establert la consigna de tolerància zero, l’Església no pot perdre de vista un criteri que li ve de l’Evangeli i és que “com més gran és la misèria, més gran ha de ser la misericòrdia”. El que, per exemple, un funcionari de la presó dugui cada migdia un plat de menjar a un presoner homicida, no significa per a res que aprovi els crims que ha comès. Acceptant d’entrada que la nostra societat d’avui té moltes coses bones, en té d’altres que tenen un cert regust de fariseisme i no deixen de cridar molt l’atenció: la nostra societat de moltes maneres -no fa falta entrar en detalls- fomenta el pecat, i llavors curiosament és implacable i intransigent amb els pecadors. És exactament el contrari d’allò que feia el Bon Jesús: era implacable amb el pecat, però misericordiós amb el pecador. Basta recordar l’escena de l’adúltera del capítol vuitè de Sant Joan.

P.- Com viu el “revisionisme” que es duu a terme a Amèrica de la figura de frai Juniper Serra?
R.-Sempre he estat un gran admirador del Pare Juníper Serra, que per cert va ser ordenat de prevere molt a prop d’aquí de Santa Catalina Thomàs, al Convent de Jesús, i que era a Sóller quan els franciscans deixaren el Convent antic per ocupar l’actual que ara regenten els Missioners dels Sagrats Cors. Crec que és un gran sant. A mi me cauen les llàgrimes cada vegada que llegesc la carta que va escriure als seus pares de Petra quan ja era a Cadis a punt d’embarcar-se cap a Amèrica, sabent que no els tornaria veure mai més. Em sembla bé que siguem crítics i rigorosos amb el passat, però crec que ens equivocam quan jutjam les persones i els esdeveniments del passat, amb els criteris d’avui.
P.- Com creu que ha de ser l’Església del futur?
R.-
Crec, pel que anam veient i vivint, que serà una Església més minoritària, més reduïda pel que fa a nombre de cristians; però si és més autèntica, més evangèlica, tornarà a ser ferment enmig de la societat i tornarà a créixer. Conten que el Bisbe Rafael Álvarez Lara, que per cert és el que me va confirmar a la Parròquia de Sóller l’any 1967 i que era un gran místic, solia dir: “Cuando seamos doce volveremos a empezar”, referint-se a què l’Església, escampada avui pels cinc continents, va començar amb molt poca gent, quasi només amb els dotze Apòstols.

P.- Quines creu que són les tasques positives que l’Església duu a terme i que sovint es veuen relegades pels diversos escàndols que l’assetgen?
R.- És indiscutible que l’Església, tot i els seus defectes que ha tengut i té perquè la formam nosaltres que som pecadors, (és bo recordar que en moltes ocasions ha demanat perdó), no obstant això, ha fet i continua fent una labor extraordinària a favor de la humanitat. Fa uns dies, a l’homilia de la missa que va ser retransmesa per la radio des de la nostra Parròquia, comentant la paràbola del Bon Samarità, deia que al llarg de la història molts d’homes i dones sants, autèntics herois, han estat encarnacions vivents del Bon Samarità i han fundat congregacions i comunitats per rescatar els esclaus, per acollir i educar els orfes, per tenir cura dels leprosos o dels contagiats per la SIDA, per alliberar els que han caigut dins les xarxes de la droga, per assistir els moribunds, i un llarg etcètera.
De totes maneres la tasca més positiva de l’Església, tot i que avui no es cotitzi, ha estat i segueix essent, oferir Jesucrist i el seu Evangeli que són, per als homes i les dones d’ahir i d’avui, la font més abundosa de l’autèntica felicitat. Ara bé, ja sabem que “fa més renou un arbre tot sol quan cau, que tot un bosc quan creix”. Fa més renou un sol cas de pederàstia que un milió de cristians anònims que fan el bé.

P.- Corre el perill la diòcesi mallorquina de patir els desastres d’altres diòcesis espanyoles pel que fa a la restauració de les seves obres d’art?
R.- Crec sincerament que no. A Mallorca la diòcesi té un taller de restauració propi que treballa amb molta professionalitat i fan les restauracions a consciència. També dins l`àmbit civil hi ha gent molt preparada. Pens que el nostre patrimoni està en bones mans.

P.- Què el duu a no perdre la fe en el món que ens envolta?
R.- És ver que una de les notes característiques de la nostra societat d’avui és el fenomen de la increença, i que ser creient avui i aquí no té plausibilitat social com ha tengut en altres èpoques. Però tenir fe o no tenir-ne no ha de dependre de cap manera de l’ambient favorable o hostil. És precisament dins els àmbits més hostils on la fe sol créixer més forta i més autèntica. Jo no podria viure sense la fe. La fe dona sentit a la meva vida, i és per a mi i per a molta altra gent, una font de felicitat ja aquí i ara. Saber que Déu m’estima, pregar sabent-me escoltat, saber que la meva vida passi el que passi està dins les bones mans de Déu, celebrar l’Eucaristia i els altres sagraments… és un font generosa de goig i de pau. Com a cristià i com a capellà me sap molt de greu que hi hagi gent que pensi que tenir fe i ser cristià és un pes, és una càrrega, quan és precisament i exactament tot lo contrari. En la gran aventura que és la vida humana, tots cercam ésser feliços, i el tresor de la felicitat, una vegada més, està amagat allà on molts pensen que no hi pot ésser mai. És una llàstima que sigui així.

P.- Veu factible una Església preparada per fer front als reptes del segle XXI?
R.- Jo estic ben convençut que l’Església, amb l’Evangeli en la mà, té moltíssim que oferir a les persones i al nostre món d’avui i del futur, amb els seus problemes, les seves il.lusions i els seus grans desafiaments. El que passa és que molta gent pensa més bé el contrari, i ja no n’espera res. És una llàstima que sigui així! Un dels motius de tot això, pot ser allò que diu Sant Pau, que l’Església i cada cristià en particular, duim el tresor de la gràcia de Déu a dins la gerra de fang que som nosaltres. I les gerres de fang, tots ho sabem, són fràgils, trencadisses i a vegades estan crullades o no estan del tot netes, però cap d’aquestes coses resta esplendor al tresor que hi ha a dins.

P.- Què en pensa de la polèmica suscitada per una feligresa que no estava d’acord amb les misses en català?
R.- Diuen que “el bé no fa renou i el renou no fa bé” i crec profundament que és així. ¿Algú creu que podem cedir davant aquelles persones que voldrien que renegàssim de la nostra pròpia identitat? No podem oblidar allò que deia el gran sacerdot i poeta de les nostres lletres Mn. Miquel Costa i Llobera: “Siau qui sou!”. Tot i això, com a Parròquia, volem ésser ben acollidors, i per aquest motiu de les set misses dominicals que tenim, tres d’elles són en castellà, de manera que molts de castellano-parlants i molts d’immigrants ens manifesten la seva consideració i el seu agraïment. Jo voldria quedar-me amb això darrer.

P.- Com ha d’afrontar la mort un cristià?
R.-Som humans i per això no és estrany que la mort ens faci por, una mica o molta. No de bades la Sagrada Escriptura diu que la mort és el pitjor de tots els enemics de l’home. Però, com amb tantes altres realitats, ens hem d’esforçar per anar adquirint una mentalitat cada vegada més cristiana sobre la mort. El Bon Jesús a l’Evangeli és ben explícit al respecte: “Jo som la resurrecció i la vida, els que creuen en mi encara que morin viuran… “Qui menja aquest pa -referint-se a l’Eucaristia-- viurà per sempre”. Sant Joan Pau II solia dir que per la fe sabem que “venim de Déu, som de Déu i anam cap a Déu”. I un gran poeta catòlic va escriure que “morir-se és adormir-se en aquest món per despertar-se en Déu”. Si fóssim capaços de mirar la mort amb ulls de fe -hem de demanar a Déu que ens ho concedeixi- ens passaria com a Sant Francesc que parlava de “la germana mort”.

P.- Per Tots Sants, quant hi ha de devoció i quant de tradició?
R.-
És molt difícil delimitar les fronteres entre una cosa i l’altra. Són bones les tradicions sempre i quan es mantengui viva l’ànima que les va fer néixer. Quan era rector de Pollença record que un dia de Tots Sants en el cementeri un home em va demanar:”¿Què li pareix, hi ha més flors que pregàries o més pregàries que flors?” La millor manera de seguir estimant una persona que ja no hi és, és pregar per ella i fer-ho sobretot a l’Eucaristia. A mi m’emociona veure famílies senceres que venen a missa el dia de l’aniversari de la mort d’un ser estimat o el dia del seu sant, i abans han demanat a la sagristia que s’oferesqui la missa per ella. És un gest profundament cristià que a la vegada ens humanitza. La fe en Jesucrist i tot allò que deriva d’ella amb autenticitat, és un factor d’humanització tant per a la persona com per al cos social. Ja ho deia Pau VI, gran Papa i gran humanista: “L’Església és experta en humanitat”. I diuen que la humanitat és avui un bé escàs, com a certs països ho és l’aigua, no serà perquè escasseja la fe?

P.- Com pot explicar la transcendència?
R.- Transcendent és tot allò que està més enllà d’aquest univers nostre. Aquella famosa frase de “El petit príncep” d’Antoine de Saint Exúpery: “Allò que és essencial és invisible als ulls”, val no només per a moltes realitats d’aquí com per exemple l’amor, sinó també per a la transcendència. I la transcendència té un nom: Déu, i el nom de Déu que ens és més familiar és Jesucrist, Déu fet home, Déu en persona. Després de Jesucrist ja deixa de tenir sentit aquell monument que els grecs havien aixecat a l’Areòpag d’Atenes dedicant-lo “Al Déu desconegut”. En Jesucrist Déu, que és invisible, s’ha mostrat del tot i ens ha sortit a camí per oferir-se a la nostra llibertat. Ell no s’imposa, simplement se’ns ofereix, perquè sentint-nos estimats per Ell -aquest és el punt de partida de la vida cristiana- poguem viure una vida més feliç i més profundament humana, ja ara i aquí i després amb Ell en el cel.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a