Diari digital de la comarca de Sóller
Dimarts, 14 d'agost de 2018   |   20:18
 
Enquesta  
Quines festes t’agraden més?

Fira i Firó
Deià
Port
Estiradors
Biniaraix
Sant Bartomeu
Alqueria del Comte
Fornalutx
Bunyola
 
Entrevista
10/08/2018 | 09:45
Ginka Steinwachs:
“M’agrada ser aquí na Ginka de les cames llargues”
G.P.

Ginka Steinwachs és d’ençà de la dècada dels vuitanta una biniaraixenca més que gaudeix de la pau i la tranquil·litat que el llogaret li ofereix i passa gust de compartir el seu temps tant amb l’agradable conversa dels seus veïns com en la contemplació d’una natura que no deixa mai de sorprendre-la. Steinwachs es defineix com a escriptora, de fet ja duu més de vint llibres escrits, alguns d’ells amb una forta influència mallorquina com és el cas dels dos que ha escrit sobre Georges Sand i els tres que tracten la figura de l’Arxiduc, Lluís Salvador d’Àustria. Tot i això Steinwachs és una gran coneixedora de la filosofia i literatura alemanya que ha divulgat com a professora universitària a París i des de diversos programes televisius a la televisió alemanya. Actualment alterna les seves estades entre Berlín i Biniaraix, uns indrets que li permeten poder tirar endavant una variada producció artística a tot nivell.

Pregunta.- Com arribà a contactar amb Biniaraix?
Resposta.- En primer lloc, vaig arribar -juntament amb el meu exespòs, Tilbert Stegman- a Sóller, concretament a l’hotel Rocamar perquè es tractava d’un lloc molt econòmic; record que en aquella època Mallorca era coneguda a Alemanya com l’illa de les dones de neteja i vàrem aprofitar una oferta existent. En Tilbert coneixia bé Mallorca perquè solia estiuejar a Deià i em volia mostrar l’illa on havia passat els estius de la seva joventut. La nostra primera venguda a Sóller fou durant la dècada dels setanta.

P.- Que fou el que la va seduir de la vall de Sóller?
R.- És curiós que quan arribàrem -per la zona del Coll- vaig sentir que ja coneixia aquell espai; fou alguna cosa semblant a un “dejà vu”. Quan vaig entrar en contacte més directe amb aquest espai i la seva gent em seduïren la manera tan senzilla com es vivia, un lloc on tothom es coneixia.

P.- Com canvià la seva vida amb aquesta descoberta?
R.- En aquella època estava escrivint sobre l’Arxiduc i per tal de poder copsar millor la seva identitat de terratinent vaig pensar que jo també havia de comptar amb una propietat a la vall i així ho vàrem fer. Record que en aquella època només hi havia una agència immobiliària -Immobiliària Maria Marquès- i fou allà on ens dirigírem per acabar comprant una caseta a la zona del Fossaret. Es tractava d’una casa senzilla on no teníem aigua corrent que havia d’anar a cercar a la font del barri, fet que no m’incomodava gens perquè em permetia viure com la gent d’aquí.

P.- Quan es canviaren a Biniaraix?
R.- Fou durant la dècada dels vuitanta i coincidí quan ma mare vengué la nostra casa a Göttingen. Curiosament, la nostra casa de Biniaraix -Can Raia dels LledoneR.- és molt semblant a la de Göttingen i això m’agradà molt. A més, es troba en un indret privilegiat, amb unes panoràmiques meravelloses.

P.- Com ha canviat Biniaraix des que vostè hi viu?
R.- Evidentment s’ha modernitzat -basta pensar que quan hi arribàrem només hi havia un telèfon a Can Pere Antoni-. Ara bé, tenc la sort de no viure a la zona de la plaça i això em permet estar allunyada del trui. Record que quan compràrem la casa només es parlava de Fornalutx i Deià -llocs per a gent més adinerada-, mentre que viure a Biniararix era per a gent més “normal”. El que sí que trob és que cada vegada hi ha menys gent mallorquina, cada vegada hi ha més estrangers que no fan gaire vida de poble.

P.- Com és la seva vida a Biniaraix?
R.- Molt tranquil.la: els matins em dedic a escriure -tant és així que no contest les telefonades-; i els horabaixes, sol baixar a Sóller a fer les compres i a participar de la vida cultural. He de dir que pel meu caràcter comunicatiu, sovint estic més d’una hora per fer el trajecte Biniaraix-Sóller perquè m’agrada parlar amb els veïnats i amics. Sovint he pensat que val més que la gent no conegui Biniaraix perquè sinó tothom hi voldria viure.

P.- Participa en les festes del llogaret?
R.-Sí, sobretot en la Nit de l’Art. Enguany he preparat un muntatge basat en part en l’escenificació que vaig fer al Defensora “Filla del sol i de la lluna”, un muntatge que parla sobre la lluna i les constel·lacions.

P.- Quan es decidí a aprendre català?
R.-
No ho vaig decidir jo, ho va fer en Till -doctor en Llengua Catalana-: em donà de termini sis setmanes per aprendre la llengua i les vaig aprofitar bé gràcies als veïnats amb qui parlava i al fet de conèixer la llengua francesa.

P.- Què té Biniaraix que no tengui Alemanya?
R.- Biniaraix és un lloc perfecte per viure-hi; ara bé, el que em crida molt l’atenció és l’eficiència en la neteja dels camins i en la recollida dels fems -millor que no a Alemanya-.

P.- I què té Alemanya que no tengui Biniaraix?
R.- D’aquí, el que menys m’agrada és tot el referent a la gestió del temps: d’una banda, la gent no sol ser puntual i et fan esperar -quan per a mi, el temps és preciós-; i de l’altra, hi ha la tendència a passar-ho tot per a l’endemà. En aquest aspecte m’he hagut d’esforçar per adaptar-me a aquest sistema de vida: ja que no els puc canviar, he hagut de canviar jo. Ha estat tota una lliçó de vida.

P.- Se sent integrada en la vida de la comunitat?
R.- Totalment: som una més del poble.

P.- Què cal millorar a Biniaraix?
R.- Tot i que és un problema que no m’afecta directament -perquè sempre vaig a peu-, crec que fan falta més aparcaments. Aquest és un tema que sol provocar problemes amb els veïnats i els turistes.

P.- Com duu el fet de viure en l’anonimat?
R.- M’encanta: aquí la gent em tracta íntimament, mentre que a Alemanya som més coneguda. Aquí som na Ginka, fins i tot “na Ginka de les cames llargues”, cosa impensable a Alemanya.

P.- Què li sembla la idea de comptar amb una Nit de l’Art biniaraixenca?
R.- Una idea fantàstica, que ens permet poder començar a rivalitzar amb Deià a nivell artístic. És curiós, però a Biniaraix tohom és artista i el fet de comptar amb la Nit de l’Art propicia que tothom exposi el que té -ja siguin pepes, gaiatos o art-. Vull aprofitar l’avinentesa per agrair a Marcelina Echegaray l’esforç i temps que hi dedica per muntar-la.

P.- Com la inspira el fet de viure a Biniaraix?
R.- Gràcies a l’amor que sent per la gent que hi viu i per la natura que en forma part.

P.-Què pensa quan veu Sóller i Biniaraix plens de turistes?
R.- Em passa una situació semblant a Berlín, on visc al centre turístic; som del parer que hem d’aprendre a viure amb els turistes. A Berlín, m’agrada ajudar a la gent que hi trob; hem d’aprendre a viure amb els altres. Record una vegada en què vaig visitar Florència amb la ministra de Cultura alemanya on sentírem el refús local envers els turistes i fou molt desagradable. He de reconèixer que l’arribada de propietaris estrangers genera un encariment de la vivenda que afecta negativament a la gent d’aquí; per això pens que s’haurien de prendre mesures per beneficiar al jovent local. Unes mesures semblants a les preses al Tirol on quan un estranger compra un terreny n’ha de cedir el deu per cent per a benefici comunitari.

P.- Què els diria als biniaraixencs, de cara a les festes locals.
R.- “Biniaraix és un jardí, on el sol s’hi lleva tres vegades; hi ha roses encarnades, i una a tu te’n vull donar” Molts d’anys a tots!



Anterior Tanca Compartiu-ho a