Miquel Jaume Romaguera pronuncià ahir vespre el pregó que inaugura oficialment les festes patronals de Deià 2018, en honor a Sant Joan. Jaume és una personalitat ben coneguda al poble, no debades dedicà la seva vida professional a treballar a l’Ajuntament del municipi, on es convertí amb el pas dels anys en "l’home bo" tant de polítics com de veïns de la localitat.

Als 87 anys, Jaume compta amb una merescuda jubilació que gaudeix envoltat dels seus fills -cinc- i d’una gernació de nets i renets, ja que en té deu i dos respectivament. Tot i ser originari de Marratxí, Jaume ha fet de Deià casa seva i ha estat allà on ha realitzat tant la seva vida professional com familiar, convertint-se amb el pas dels anys i gràcies al seu caràcter afable i voluntariós en una de les persones més estimades de la vila.

Pregunta.- Què sentíreu quan us varen comunicar que havíeu estat escollit com a pregoner de les festes de Sant Joan 2018?
Resposta.- Tot i que sempre és una sorpresa, he de dir que no em va agafar de nou, ja que ja havia sonat el meu nom altres vegades per a aquesta tasca.

P.- Vàreu acceptar tot d’una o ho vàreu haver de pensar?
R.- La veritat és que quan vengué la batlessa i m’ho proposà -tot i que ja m’havien arribat campanes de la proposta-, li vaig dir que sí tot d’una.

P.- En poques paraules, sobre què parlàreu al pregó?
R.- Bàsicament, sobre els quaranta anys de feina a l’Ajuntament i sobre la meva vida al poble on he mirat sempre de donar una mà sempre que he pogut, com per exemple vaig fer i encara faig amb les matances populars on sempre els deix els estris de matances ja que a ca nostra sempre n’hem fetes i comptam amb experiència i el material adequat pe fer-ne.
P.- Us va costar trobar el tema del pregó?
R.- No, vaig tenir clar que havia de parlar del meu pas per les cases de la vila. He de dir que la meva filla i el meu gendre m’han ajudat a bastir-lo.

P.- Quina va ser la resposta del públic?
R.- Força bona pels comentaris elogiosos que vaig rebre.

P.- Com fou la vostra infantesa?
R.- He de dir en primer lloc que jo vaig néixer a Marratxí però al poc de néixer jo ma mare va morir i mon pare es tornà a casar amb una cosina de ma mare -Catalina Ripoll Romaguera, la senyora de la finca "Es recó" de Deià-, d’aquí ve la meva vinculació amb aquest poble. Nosaltres vivíem a Marratxí, però veníem a passar els estius a Deià i d’aquests estius en tenc un gran record: passàvem bones estades a la cala que era totalment verge -no hi havia cap bar, només l’escar per poder treure les barques-. Entre setmana solíem ser uns set o vuit al.lots a la cala i els caps de setmana podíem passar la dotzena; era un lloc totalment per a nosaltres i el nostre esbarjo.

P.- Patí les conseqüències de la guerra civil?
R.- Jo tenia sis anys quan esclatà el moviment i només en tenc alguns records: vaig ser “fletxa” i la nostra vida passà sense gaires entrebancs. No vàrem conèixer la fam perquè a ca nostra teníem finques que ens donaven el necessari per viure bé. A més, mon pare era el metge titular de Marratxí -molt amic de don Mariano Rovira, metge de Sóller- i no vàrem passar excessives penúries.

P.- Com foren els seus anys d’estudiant?
R.- En tenc un bon record: de la Cabaneta anava a Palma a estudiar en bicicleta, primer vaig estudiar als Teatins i després a l’Escola de Comerç on el 1952 vaig acabar els estudis de professor mercantil. He de dir que els meus pares varen voler que comptàssim amb una bona educació i mostraren força interès en aquest sentit: el meu germà major fou capità de vaixell, mentre que els meus germans estudiaren el Batxiller i les meves germanes estudiaren al Col.legi Francès del Pont d’Inca.

P.- On va fer el servei militar?
R.- A Palma al Parc d’Automòbils durant un any i mig perquè el vaig fer forçós.

P.- Quan us casàreu?
R.- A la Indioteria amb Maria Balaguer Coll, també de Marratxí, després de set anys de festeig. Un cop casats, ens vàrem instal.lar a Deià, on jo ja hi vivia feia set anys per mor de la feina a les cases de la vila.

P.- I com foren el seus inicis en el món laboral?
R.- Tota la meva vida laboral ha estat lligada a l’Ajuntament de Deià, ni més ni manco que quaranta anys: vint com a secretari habilitat i vint més com a administratiu. No fa falta dir que també he fet feines de pagès a les nostres finques, però això ho feia quan finalitzava a l’Ajuntament.

P.- Com ha canviat la vida a Deià amb el pas dels anys?
R.- Ha canviat molt com és lògic, millorant sobretot pel que fa a infraestructures i serveis tant públics com privats. Basta veure que just en els darrers trenta anys Deià ha doblat tant el número de vivendes com de residents.

P.- Com visquéreu l’arribada massiva de turistes?
R.- S’ha de tenir present que a Deià sempre hi ha hagut turistes. Record els de la meva joventut que eren sobretot pintors catalans i escriptors, tot i que fou a partir de la dècada dels setanta quan l’arribada fou massiva. A Deià la gent està avesada a viure i conviure amb gent de fora. També he de reconèixer que bon part dels estrangers que arribaren en aquella època s’han adaptat completament a viure aquí i s’han convertit en autèntics deianencs.

P.- Què en pensau de les queixes sobre Petit Deià?
R.- Sempre hi ha gent que es queixa de tot; en aquest cas jo trob que aquí on el fan no molesta a ningú i hem de tenir clar que el poble ha anat creixent per tots els costats.

P.- Considerau que Deià ha sabut mantenir el seu caràcter de poble?
R.- De moment. sí.

P.- Què es pot millorar a Deià?
R.- Els darrers anys el poble ha millorat molt a nivell d’infraestructures; ara bé, sempre són necessaris més aparcaments -i això que se n’han fet molts-, tot i que he de reconèixer que és molt difícil trobar el lloc adient on fer-los.

P.- Per acabar, què els diríeu als deianencs de cara a les festes de Sant Joan?
R.- Tan sols els desitjaria que s’ho passin molt bé i que les gaudeixin amb salut i seny i en família. Molts d’anys a tots!