Diari digital de la comarca de Sóller
Dimecres, 23 de gener de 2019   |   17:24
 
Enquesta  
T’agrada el nou paviment que ha col.locat el Ferrocarril de Sóller a la zona del Born?


No
 
Entrevista
16/02/2018 | 09:30
Margalida Trias:
“El que més em dol és no haver pogut estudiar”
G.P.

Margalida Trias Vives és tota una institució al cèntric carrer d’en Real, on ha passat tota la vida, bona part d’ella dedicada a dirigir un dels hostals més emblemàtics de la vall: Casa Margarita. A punt de complir els 80 -ho farà el proper dia 26- és la mare de quatre fills i padrina de set nets i actualment gaudeix d’una més que ben merescuda jubilació. Emprenedora i bona comunicadora, Trias gaudeix de valent de fer una bona xerrada, fet que li permet posar a prova una memòria privilegiada, la qual cosa la converteix per mèrits propis en una memòria vivent dels avatars a què ha hagut de fer front el nostre municipi un cop hagué passada la postguerra. Amb una decidida voluntat de servei, Margalida Trias ha sabut compaginar a la perfecció el manteniment de Casa Margarita i la cura d’una família que com ella manifesta és el millor que la vida li ha donat.

Pregunta.- Com fou la seva infantesa?
Resposta.- Com la de molts d’altres infants que haguérem de surar en plena postguerra; jo vaig néixer el 1938, i vaig saber de primera mà el que era créixer en un ambient sorgit d’una guerra, sobretot perquè el meu pare hi participà i en retornà amb la salut ben tocada. Jo era la tercera de quatre germans: Maria, Bartomeu, jo mateixa i Pere Joan; d’un matrimoni format per un pagès -mon pare era conegut com en Pere Joan de Can Baixo- i d’una dona coratjosa que provenia de Deià -ma mare era neta de Can Boi-. Com es bo d’imaginar, els meus pares s’hagueren d’investir de coratge per tirar-nos a tots quatre endavant en una època de vaques magres: ma mare s’hagué d’espavilar, amb un espòs malalt i tota la ninea, per fer el cap viu i ho va fer engreixant porcs.

P.- Pogué anar a escola?
R.- Ja ho crec però no tot el que jo hagués volgut. Vaig anar a escola a les Escolàpies fins als 14 anys però amb intermitències, ja que si hi havia oliva ja sabia on m’havia d’encaminar. Record que em vaig treure el certificat d’estudis als 16 anys per aquest motiu.

P.- Quan començà a treballar?
R.- De ben petita ajudava als pares amb la collita d’oliva, com ja he dit, però el meu primer treball fou de cosidora a Can Tomeu de Ca na Reia, on hi vaig fer feina durant tres anys. Ho vaig haver de deixar per ajudar a ca nostra i laboralment ja no em vaig moure d’allà.

P.- Com anà el festeig?
R.- He de dir que jo era força independent i festejar no entrava entre les meves prioritats; però tot i així als 22 anys vaig començar a festejar amb en Toni Jofre Moragues “Topa”, amb la particularitat que pel fet de treballar en un vaixell de la companyia Benisar no ens podíem veure tot el que haguéssim volgut.

P.- Vostè parla francès molt bé i se’n desfà en anglès; és estrany per l’època que li tocà viure?
R.- Ja he dit que era molt independent; tant que -malgrat una certa oposició dels meus pares- vaig decidir partir a Anglaterra a treballar per mirar d’aprendre l’anglès. Vaig treballar a Notthingam, a Bishop House, durant mig any, ja que el senyor Bishop emmalaltí i els metges li recomanaren un canvi d’aires, recalant finalment a Mallorca. D’aquella etapa, record que vaig travessar mitja Anglaterra -sense controlar l’idioma- per poder veure en Toni que recalà a Liverpool amb tan sols un petit full on el senyor Bishop encoratjava els seus conciutadans a ajudar-me a arribar fins a Liverpool. Pel que fa al francès, malgrat haver anat una mica a l’aliança francesa, vaig passar mig any a París, on tenia cura de dues nines.

P.- Com fou l’experiència parisina?
R.- Molt bé, vaig anar a treballar a la casa de dos metges -els Arrehle- que eren investigadors sobre el càncer a l’hospital de Vichy de la capital francesa. Aquest matrimoni tenia dues filles: Anike de 5 anys i Helene de 3, que jo havia de cuidar. Record que el dia que vaig arribar a París feia una temperatura de vint graus sota zero i nosaltres vivíem en una caravana tan gran com un pis dels d’ara: és fàcil imaginar com em sobtava tot. Hi vaig estar nou mesos després dels quals vaig tornar per a les noces de la meva germana i ja no vaig tornar a França.

P.- Quan es casà i com foren les noces?
R.- Em vaig casar dia 27 d’octubre de 1962 a la parròquia de Sant Bartomeu i el viatge de noces consistí en una estada a lluc de cinc dies –cal tenir present que per l’ofici del meu espòs ja havia corregut molt de món i decidírem romandre a l’illa-. Vàrem fer un dinar per a la família i una bona xocolatada per als amics, amb ensaïmades, quartos i pastís de noces. Un cop casats se’ns plantejà la disjuntiva de tenir cura dels meus pares al carrer d’en Real i allà em romàs fins a la data -no he dit que jo vaig néixer en aquesta mateixa casa-.

P.- Xerrant de naixements, com foren els seus parts?
R.- Molt bé: els tres primers -Toni, Pere Joan i Bartomeu- els vaig tenir en aquesta mateixa casa assistida per la comare Maria Munar i tots foren parts naturals sense complicacions. Ara bé, a la petita -na Marga- ja la vaig tenir a Son Dureta. Curiosament fou allà on em feren les primeres analítiques de la meva vida. Tots quatre han estat ben surats per jo.

P.- Quan i com decidiren muntar un hostal?
R.- Ma mare fou qui començà a tenir hostes, ja que treballava com a annex de l’Hotel Ferrocarril -devers l’any 1955-; també fou annex de la Pensión Comercio i de Can Cremat –record que en aquella època es pagaven 1’50 pessetes per vespre. Casa Margarita com a tal l’obrirem devers el 1978, quan morí mon pare, i jo em vaig fer càrrec de la casa i vaig posar el meu nom a l’Hostal: una de les coses que record és que teníem sollerics durant molts anys vivint a ca nostra -en Pep Parreco o en Pep Passol, entre d’altres-.

P.- Com ha anat canviant el negoci?
R.- Molt i per etapes: pràcticament no ens hem aturat mai de fer obra; basta veure que de cinc habitacions inicials passàrem a les dotze actuals. El que més em crida l’atenció és comprovar com ha canviat el perfil de turisme: abans tan sols venien els tres mesos d’estiu i ara pràcticament n’hi ha tot l’any. Ara bé, els darrers vint anys han estat els del boom turístic que no es pot comparar amb cap altra època.

P.- Ha vist canviar Sóller?
R.- I tant, de cap a peus; l’única cosa que no ha canviat amb el pas dels anys és que continua ple de clots i forats, circular pels carrers és una operació de risc sobretot si ets una persona major -no record les vegades que he caigut-. Tot i això, Sóller ha anat a millor: jo he vist obrir la carretera del desviament i la del Puig Major... Per posar-te tan sols un exemple, nosaltres fórem la segona casa del carrer d’en Real que tengué aigua corrent.

P.- Veu necessària la rehabilitació del teatre Defensora?
R.- Consider que Sóller necessita aquest teatre, tot i que som ben conscient que en patiré l’obertura sobretot pels renous que provocarà. Quan hi havia el Defensora obert, el carrer d’en Real era ple de vida: a tothora hi havia gent ja que el Defensora era un punt neuràlgic de la vida social de la vall, al Defensora s’hi feia de tot: comèdia, boxa, lluita lliure, berenars, novies, comunions...

P.- Vostè tengué relació amb Colette; com la conegué?
R.- Quan vaig tornar de França ja la vaig trobar instal.lada a l’hostal, amb una cama rompuda i vexada sexualment. Va estar a ca nostra durant tres anys i he de dir que era bona persona però malpagadora fruit dels seus excessos amb la beguda. Colette era més que una artista bohèmia, la seva vida oscil.lava entre la pura animalitat i la sensibilitat d’una fada. Era una gran artista, però molt abandonada. Curiosament quan es trobava sota els efectes de l’alcohol era quan millor pintava.

P.- Li fou difícil arrendar Casa Margarita?
R.- No, perquè el meu espòs emmalaltí i no em quedà altre remei; en altres ocasions ja m’ho havien sol.licitat, però sempre m’hi havia negat. Finalment, en Toni Oliver m’ho demanà i vaig acceptar amb la condició que nosaltres hi quedaríem a viure.

P.- Com duu el fet de viure sense el neguit d’haver de dur un negoci?
R.- Encara que resulti mal de creure, ho duc endarrer. Quan duia el negoci em trobava millor que no ara però hem tornat majors i sovint la vida t’obliga a prendre decisions. Tenc ben clar que la feina m’ha donat salut.

P.- Què li fa por, un cop arribat a aquest moment vital?
R.- No som poruga; però el que sí em fa por és arribar a sentir-me inútil i això em provoca un sentiment d’impotència. He estat feliç en la vida que he duit i puc dir que he estat la criada de tots els veïnats i no me’n penedesc gens: abans no et criaven egoista i es valorava molt el fet d’ajudar als que t’envoltaven.

P.- Què li pesa no haver fet?
R.- El que més em dol és no haver pogut estudiar. M’hagués agradat molt estudiar medicina i una de les coses que duc endarrer és no haver vist realitzar una autòpsia.

P.- Per acabar, com veu Sóller d’aquí a 25 anys?
R.- Més malament que no ara, en part perquè els polítics només miren d’omplir-se les butxaques. Abans els polítics ho eren per vocació sense guanyar-hi res i ara són gent subvencionada per l’estat.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a