Catalina Frau Pastor acaba de complir els 90 anys i mostra una vitalitat digne d’envejar; bona part d’aquests anys els ha passat regentant un dels negocis més emblemàtics de la vall: el bar Turismo situat al Born, al cor de la vila de Sóller. Frau és tot energia i dinamisme: per a ella els anys tan sols compten al calendari i la seva vida continua carregada d’entusiasme i dedicació a la família i a tothom que per qualsevol motiu l’hagi de menester.

Pregunta.- Què sentí en poder celebrar els 90 anys?
Resposta.- Sobretot molta emoció. Vaig donar gràcies a Déu per haver-me permès arribar a aquesta edat i per poder comptar amb la família que tenc.

P.- Comencem pel principi, com fou la seva infantesa?
R.- Molt feliç i molt vinculada a la barriada dels Estiradors, on la meva família regentava el forn i la botiga de Can Cambuix. Jo era la petita de cinc germans i record la plaça dels Estiradors sempre plena d’infants jugant al carrer. Vaig néixer el 1927 i malgrat haver viscut la guerra i la postguerra record amb molta estimació aquella etapa de la meva vida: no ha havia tantes coses com hi ha ara però tampoc les trobàvem a faltar. Ara hi ha moltes coses que acaben desbaratant la joventut; abans no coneixíem tantes coses i vivíem més feliços i tranquils, no com ara que quan més coneixes més desitges.

P.- Com visqué la guerra i la seva fi?
R.- Jo era joveneta i he de dir que quasi no me’n vaig témer: veia la gent trista, però pel fet de comptar amb forn i tenda a ca nostra no patírem fam. Mon pare, a més, era comerciant i es dedicava a vendre fruita en un trast de la plaça Major de Palma on baixava tres cops a la setmana. Per la seva banda, ma mare que era qui romania a la tenda va intentar ajudar a qui més malament ho passava sobretot a les famílies que tenien molts d’infants.

P.- On estudià i fins quan?
R.- Vaig anar a les Escolàpies fins als 17 anys i el record que en tenc és molt bo. Hi havia una mica de tot: record la “madre” Trinidad que era una mica rebeca, però que a mi no em va fer mai cap injustícia o la “madre” Concepción, que sempre em tenia encobeïda.

P.- Com foren els seus inicis en el món laboral?
R.- Foren al negoci propi on ja des de ben petita m’agradava ficar-hi el nas: record quan tancàvem i em dedicava a jugar a les tendes a la botiga. Vaig fer feina a Can Cambuix fins que em vaig casar com la resta dels meus germans: la meva germana Antònia era qui s’encarregava de fer el menjar per a tots, mentre que la meva germana Maria era qui es feia càrrec de la casa –amb l’ajuda d’una jornalera-; per la seva banda, el meu germà Toni feia de forner i s’encarregava de repartir el pa –arribant fins a Deià- comptava amb l’ajuda de dos homes: en Joan Martorell “Putxa” i en Joan Palomina d’Algaida; finalment, el meu germà Joan era qui s’encarregava del negoci de la fruita.

P.- Com conegué el seu espòs, Tòfol Pons?
R.- Festejava a la barriada amb na Maria “Carola” i quan ho deixaren ho va venir a provar amb mi. De tot d’una li vaig dir que no i m’assegurà que festejava amb na “Carola” per apropar-se a mi. Festejàrem sis anys i ens casàrem el 1956 a la capella del Roser de la parròquia. Anàrem de viatge de noces a Barcelona, on visitàrem Montserrat i els voltants durant una setmana. En tornar continuàrem amb les nostres vides laborals: jo a Can Cambuix i en Tòfol fent de ferrer.

P.- Com arribaren al bar Turismo?
R.- L’any 1948 mon pare comprà el bar Can Ramon, on avui hi ha el Turismo, i hi va mantenir el llogater fins que aquest es jubilà, el 1961. Quan es jubilà l’amo en Ramon, mon pare ens oferí la possibilitat d’agafar el negoci i després de pensar-ho finalment ens hi decidírem, realitzant una sèrie de reformes per adaptar el negoci als nous temps.

P.- Què ressaltaria del turisme d’aquella època?
R.- Tot i que al Turismo sempre hem comptat amb clientela local, sí que és ver que també hi ve turisme, un turisme més familiar i que sovint solia repetir d’any en any. Tenc un record especial per a tots aquells turistes –com la mateixa Colette o Elena Davis, per posar alguns exemples- que aquí s’hi trobaren com a casa i que convertiren el nostre negoci com un punt de trobada on reunir-se i conversar.

P.- Com definiria la personalitat del seu espòs, Tòfol Pons?
R.- Fou un bon home, bon pare i bon espòs. En destacaria la seva intel.ligència ja que essent una persona autodidacta pel que fa a la seva formació sempre estava obert a aprendre coses: sempre tenia un llibre a les mans i supòs que d’aquí li degué venir la curolla d’escriure –tant gloses com articles que anys després en Toni Nigorra recuperà en el volum “La ràdio del vicari”-. No s’aturà mai d’aprendre.

P.- Des de quan va tenir la curolla d’escriure?
R.- Sempre seguit escrivia; però li agradava especialment fer-ho a l’olivar de devora el Mirador de ses Barques: hi solia partir, feinejava una mica i després es posava a escriure. Escriure era per a ell una part important de la seva vida.

P.- Creu que Sóller li ha fet el cas que es mereixia?
R.- Jo crec que sí i, de fet, estic molt contenta quan n’hi fan; però també he de dir que era una home senzill: un paisà com la resta dels que l’envoltaven.

P.- De quina manera ha vist evolucionar el turisme amb el pas dels anys?
R.- El turisme ha canviat molt, però no només el turisme sinó nosaltres mateixos: ara ho veim tot sota la perspectiva del negoci, pensant sempre amb els doblers. La familiaritat que hi havia amb els estrangers abans s’ha perduda; avui en dia tot és més un negoci.

P.- Què creu que ha donat tanta personalitat al negoci que fundà amb el seu espòs?
R.- Pel que la gent ens diu: s’hi senten com a ca seva. Pens que el fet de tractar els clients com a amics i de tractar-los amb honradesa i senzillesa; aquest fet pens que és un generador de confiança.

P.- Què conserva el Turismo d’avui del negoci que fundà?
R.- Crec que l’essència és la mateixa; quan obrírem el negoci li sabérem donar un caràcter que ha anat conservant amb el pas del temps. Òbviament hi ha hagut canvis –com modernitzacions de certs aspectes del negoci- però l’essència és la mateixa.

P.- Què és el que més li agrada del Sóller actual?
R.- La tranquil.litat durant l’hivern i la vida que té durant l’estiu. La seva capacitat d’adaptació a les circumstàncies.

P.- I el que menys li agrada?
R.- La falta de comunicació: abans els veïnats eren com de la família i avui no et pots fiar de la gent com abans.

P.- Com és el seu dia a dia?
R.- Som força activa: m’aixec devers les 8’45 i berén passant una estona al bar; després vaig al mercat i faig el dinar; després d’arreglar la cuina, m’agrada anar al bingo de la Tercera Edat o a jugar a petanca; per després tornar a ca nostra, sopar qualque cosa i veure una mica la televisió o llegir una estoneta. La veritat és que m’ho he muntat molt bé: sovint em falten hores al dia i puc dir que mai no m’avorresc.

P.- De quin color veu el futur de Sóller?
R.- El futur de Sóller –i el del món en general- el veig molt malament perquè el veig mancat d’estimació, i sense estimació no hi ha res. A vegades m’entristeix pensar en com serà la propera generació perquè no se’ls mostra a estimar i la gent és molt descreguda; s’ha de creure en alguna cosa per poder-t’hi aferrar . El creure et fa estimar i ser també més bona persona.

P.- Per acabar, expressi un desig de cara al 2018.
R.- Que ens estimem perquè si no hi ha amor no hi pot haver germanor.