Diari digital de la comarca de Sóller
Diumenge, 12 de juliol de 2020   |   19:08
 
Enquesta  
T’agrada el projecte de peatonalitzar la Gran Via i crear un vial peatonal per accedir fins a l’aparcament públic de Cetre?


No
 
El carrer de Cetre, desert, avui horabaixa.
21/06/2020 | 21:23
Diari d'un confinament: 87.- S'ha acabat alguna cosa?
Gabriel Mercè

Dia 99. La meva filla em demana amb certa insistència quan acabarà tot això i la vaig passant amb cançons, però ha sentit a dir que avui ja no estam en Estat d’Alarma i maneja una certa eufòria dins del seu cosset de set anys. A més, l’estratègia del Govern de fer-ho coincidir tot amb l’inici de l’estiu, una estació indefugiblement lligada al bon humor i a les vacances escolars, revela que al darrere de tot això hi ha una ment pensant que hi ha dedicat, com a mínim, alguns minuts.

A més, el fet de no assolir els cent dies d’Estat d’Alarma i quedar amb un número de dues xifres em recorda els preus psicològics de tantes i tantes botigues que et fan pagar 9’95 euros per un determinat producte perquè pensis més en el nou que en el deu. 

A mi aquests preus em fan desconfiar. Si en un establiment m’intenten manipular el meu instint de compra a la cara d’una forma tan barroera i sobradament coneguda per tothom pens immediatament: per on més em deuen intentar enganyar? Què valdria realment aquell objecte si no existís aquesta estratègia? Per què el preu l’ha de posar l’especialista en màrqueting i no es calcula en funció únicament del cost del producte i el guany que un considera lícit obtenir-hi?

M’agradava molt com se’n reien d’aquesta forma de venda a Can Terrassa del carrer de la Lluna quan posaven preus xulos a la seva mercaderia: 7.777 pessetes, 2.222 pessetes, i es deixaven d’històries comercials.

La setmana que avui acaba ha estat la de l’arribada profètica dels primers turistes. Tota la setmana a “Sa Veu” hem fet voltes per intentar-ne fotografiar alguns, però no hi ha hagut manera, malgrat que en Xavi em va dir que allà on treballa sí que n’ha vist. Tres o quatre famílies cada dia, m’ha comentat.

També ha estat la setmana de les notes i de les graduacions escolars amb una nova coincidència: els centres educatius posaran punt al mateix temps que seria possible que més alumnes poguessin coincidir dins les seves aules. Després de tres mesos d’escola descafeïnada arranquen les vacances. Quin panorama!

Efectivament en aquest noventanovè dia ja no podem dir que estiguem confinats, sinó que podem fer el que vulguem, això sí, a metre, metre i mig o dos metres de la resta dels mortals, amb la incòmoda i calorosa mascareta, i amb la por al cos. I d’això volen que en diguem nova normalitat. Això no és per res un món normal.

Per a mi la fi de l’Estat d’Alarma és bàsicament el principi del temps de fer balanç, però poca cosa més. He criticat els que durant aquest temps han fet un abús d’una llicència desestabilitzadora quan necessitàvem unes autoritats concentrades al cent per cent en actuar i no en defensar-se d’uns atacs que no eren sovint del tot lícits.

Ara que hi ha una certa calma és el moment d’un debat públic i total sobre aquest centenar de dies d’apagar un incendi, primer amb branques de pi i després amb camions cisterna. Els avions Canadair encara estan per arribar en forma de vacuna i l’incendi no està encara controlat i pot reviscolar en qualsevol instant, això ho hem de tenir ben present.

Per a mi en aquest moment encara em manca molta més informació. Vull saber si és millor relacionar-me sempre amb la mateixa gent o si no afecta a les meves possibilitats de contagiar-me si el meu cercle és més variat; vull saber si realment això de les mascaretes serveix d’alguna cosa en ambients ben ventilats o a l’exterior; necessit saber el paper dels infants en tota aquesta història; i necessit saber què es sap i què no es sap de la malaltia, què és cert i què és encara provisional. Estic cansat de contradiccions.

Veig gent amb la mascareta posada dins el seu propi vehicle i com a únics ocupants, veig gent amb mascaretes casolanes que van molt balderes i d’altres que es tapen la boca, però no el nas, veig amb preocupació l’arribada de turistes i fenòmens increïbles com ara més facilitats de reunió en un restaurant que no pas en una escola.

Quan veig tot això pens que no som enlloc i que fracassarem de ple si l’anunciat rebrot veritablement ens arriba.

Vull saber si realment aquí ho hem fet bé, si ens estan enganyant amb les xifres d’afectats i de morts. Necessit comparar el nostre país amb d’altres per saber com de bé s’ha fet en el nostre i si realment a en Fernando Simón se l’ha d’entronitzar.

Necessit saber per què unes regions han patit tant i les altres no, per què s’han contagiat tants sanitaris i per què en algunes residències d’ancians han passat tantes històries. Si el confinament ha estat un atac medieval a la pandèmia o si no hi havia més remei.

Jo continuaré en Estat d’Alarma, perquè per a mi aquesta fase nova continua essent alarmant, però ja que l’administració no hi està oficialment ara és el moment per resoldre qüestions que són bàsiques per caminar en aquest camp de mines i també per avaluar els que han gestionat aquesta crisi, com fan aquests dies als alumnes de les escoles amb les notes.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a