Diari digital de la comarca de Sóller
Divendres, 7 d'agost de 2020   |   23:13
 
Enquesta  
Han d’acceptar els ajuntaments la proposta del Govern central de cedir el superàvit a canvi de poder-ne gastar el 35% durant 2020 i 2021?


No
 
Sóller, vist des de les Tres Creus.
16/06/2020 | 17:11
Diari d'un confinament: 86.- Caminades d'horabaixa
Gabriel Mercè

Dia 94. El diumenge vaig veure per primera vegada en mesos més 200 persones plegades en un mateix espai tancat, totes amb mascareta, totes amb suficient distància entre elles. Va ser a la parròquia de Sant Bartomeu. Hi vaig anar per poder explicar a “Sa Veu” com havia anat la festa del Corpus Cristi, una celebració revestida com sempre de solemnitat, enguany salvada pels pèls, però amb evidents limitacions que impediren la processó pels carrers més cèntrics de Sóller.

La del Corpus és una de les processons més alegres de l’any, que contrasta amb les fosques de la Setmana Santa. Es fa de matí i fins no fa molts d’anys amb llarguíssimes catifes de pètals de flors sobre el trespol dels carrers de Sant Bartomeu, Moragues i Batach, i darrerament tan sols amb una representació d’aquest antic costum davant el temple parroquial.

Infants amb els seus lluents vestits de la Primera Comunió acompanyats pels seus pares orgullosos, el rector amb la custòdia i baix pal·li, domassos als balcons, cossiols als portals de les cases, banda de música i ambient d’alegria, fidels amb ciris acompanyant la comitiva i trepitjant els ornaments massa provisionals del terra. Aquesta era la festa habitual que durant anys a mi m’agafava confinat al meu quarto preparant els exàmens de juny, i me la perdia.

Els darrers dies també han estat per caminar. Fa una primavera esplèndida i l’horabaixa proporciona oportunitats magnífiques per sortir. Fa claror fins les deu. He fet una de les voltes més ben puntuades durant aquells primers dies de desconfinament on tothom es va calçar les botes, la pujada a les Tres Creus, ascens des de Can Gomila i descens pel cementeri. I també una volta per Sa Figuera, per reforçar una mica les cames.

Hi ha poquíssima gent trescant i sempre més o menys coneguts. Els turistes que ahir varen començar a arribar a Mallorca procedents d’Alemanya no semblen haver arribat per aquí, al menys per ara, i tota la planta hotelera de la nostra zona roman encara tancada. Al llarg dels propers quinze dies la cosa canviarà molt. Amb la fi de l’Estat d’Alarma, aquest proper diumenge, i l’arribada de més i més visitants sí que sembla que definitivament s’acabarà aquesta pàgina negra de 2020. Esperem que per sempre!

Aquestes jornades també han servit per intentar posar ordre. Com tants d’altres sollerics, vaig créixer en una casa i he acabat vivint en un pis. En una casa hi sol haver espai més que suficient per emmagatzemar pertinences que un ja no utilitza, però en un pis el metre quadrat és més escàs i valuós.

Tenc a l’avantsala del reciclatge part de la meva col·lecció de cassets, un munt de CDs de música i també pel·lícules, així com una selecció de llibres caducs, d’aquells que regalaven a les caixes d’estalvis fa segles i que tothom tenia a les estanteries de ca seva. Necessit llevar llastre, però és curiós com em costa desfer-me de tot això, malgrat fer anys que no en faig ús.

Sé de gent que és capaç de viure absolutament en el present, sense arxiu, sense res guardat, i em fa una mica d’enveja. I conec gent molt pitjor que jo, capaç de guardar durant dècades fins i tot la roba que no es posa mai, o també la dels seus fills.

Han sorgit els darrers anys un seguit de gurús de tota aquesta qüestió que animen a viure amb poc. Aquest vincle meu amb un casset de música infantil dels setanta, amb un llibre sobre cavalls que et transporta a un capvespre d’estiu dels vuitanta, amb una joguina espatllada que et fa rememorar la infantesa, o amb un dibuix de la teva etapa de guarderia, és una mala cosa que probablement algú qualificarà com una malaltia. Però és ben real.

La veritat és que si no tengués manca d’espai no m’ho plantejaria i guardaria. Segurament això és herència d’una societat basada en els canteranos, en l’espai de sobra als porxos, de magatzems a les botigues. De guardar els pots de vidre per fer conserva de tomàtiga, els llençols vells per fer pedaços, un pal recte de l’exsecallada de les oliveres per si alguna vegada és necessari, i un motor vell per a les peces.

Encara la meva generació duu al damunt la cultura de l’aprofitament d’absolutament totes les coses del temps de la fam que no vaig viure, i pens que d’aquí prové aquesta dèria de conservar i guardar que molts tenim. Això de dur la motxilla buida seria per a societats o generacions més modernes i més vinculades amb l’abundància.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a