Amb l’arribada a la Fase 2 hauré de pensar d’anar canviant el títol al diari, o definitivament deixar-lo anar, tot i que crec que retratar el procés de desescalada que ens han dissenyat pot ser tan interessant o més com descriure el que succeïa durant els dies més durs del confinament.

Aquella pàgina ja girada em sembla avui bastant llunyana. Era quan per sortir de casa un necessitava un motiu de primeríssima necessitat i el llistat de morts al país quasi arribava als mil diaris. Més de quinze dies vaig arribar a estar sense trepitjar el carrer i el triple els meus fills o ma mare, entre molts altres.

Fa 72 dies que va començar l’Estat d’Alarma i encara no ha cessat. Durant les darreres setmanes assistim a la gestació de la nova realitat que ha vengut per quedar probablement una llarga temporada, si no és que les teories que el bitxo s’està debilitant i acabarà desapareixent per si mateix són encertades. Estaria bé. Molt bé!

De cada dia les normes s’estan simplificant i aviat estarem a punt per obtenir el màster que necessitam per caminar amb seguretat per aquest nou ca nostra. Primer de tot vàrem aprendre a netejar-nos molt bé les mans i després a desinfectar tot el que entrava a ca nostra, des de les sabates fins a la compra, passant per les claus i el mòbil. Hi havia qui fins i tot desinfectava la roba. Després vàrem aprendre a no tenir més contacte físic que amb la família més pròxima o amb els companys de pis, i això encara no s’ha reprès, ni es reprendrà per ara.

Més tard varen arribar les fases, els horaris, les limitacions i els embulls: sortir amb els nins, anar a córrer o en bicicleta, de dotze a set o de vuit a onze, l’hort, el quilómetre. I una mica més endavant les terrasses dels bars, les visites a les cases dels altres, les botigues de roba, les excursions, i ara també les platges, l’interior dels restaurants, els cines, les noces, les voltes en cotxe o en moto.

Molta norma per ara haver-la de desaprendre i quedar-nos, per damunt de tot, amb les netejades de mans, els dos metres de distància, les mascaretes i quedar a ca nostra si no ens trobam bé.

Aquest sembla ara el kit de supervivència per a un lloc on el maleït bitxo ens ha tractat millor que d’altres no massa llunyans, que encara es troben en una fase inferior. Aquest és el preu de la nova llibertat, em deia en Francesc, un preu baratet, comparat amb l’immens llistat de morts i malalts, o al costat del desastre econòmic que ha generat a ca nostra i a tot el món.

A mitjan dematí ha caigut una ruixadeta -tres litres a ca nostra- que he vist que hauria fet malbé els plans dels que avui mateix volien fer l’estrena de la platja. Havia pensat que la modalitat piscina seria una bona manera de passar l’estiu, però després se m’ha visualitzat que aquest espai és sense cap dubte on més baves he vist de la meva vida i se m’han passat les ganes d’intentar que algú m’hi convidi. L’acció de nedar és un continu entrar i sortir d’aigua de dins la boca i el nas i no estic segur de quin temps està a actuar el clor sobre aquest fluït potencialment enverinat ni si la seva concentració a l’aigua és suficientment letal per al bitxo en qüestió.

Avui, una mica més tard de l’habitual per la calor i la llibertat horària, hem sortit a voltar amb els nins -n’Aina era a la feina- evitant carrers de trànsit vehicular i peatonal. Sóller té moltes possibilitats de caminar per racons diferents, des de passos de siquier fins a camins per dins algun torrent, des de camins que condueixen als horts fins a la via del tramvia ara amagat dins les cotxeres. Ens hem fixat en l’hortalissa que ha sembrat la gent, en cases a les que mai no hi havíem prestat atenció i fins i tot en una vella fàbrica que els nins encara no tenien integrada dins el seu univers visual. I aquesta ha estat la nostra passejada d’avui horabaixa després de passar per l’hort i tirar dues regadores d’aigua a l’hortalissa i vetllar el punt de maduresa dels albercocs.