La jornada prèvia a la del nou canvi de fase ha estat molt il·lusionant. Amb la sensació d’anar gairebé una fase endarrerits, avui hem agafat cotxe, hem posat el CD d’Antònia Font i per primera vegada hem creuat el túnel i hem fet una visita així com toca fins assolir el màxim de deu persones convocades.

Els meus fills feia una vuitantena de dies que no veien els seus padrins de Manacor i cap allà hem anat. N’Antònia i en Mateu, i també na Miquela, en Francesc i en Tomeu ens hi esperaven amb els braços oberts, però també amb les mascaretes posades, les distàncies obligades i ens hem assegut a la fresca de la carrera, sense quasi entrar dins la casa.

Tot era com nou. Només el fet de baixar tots junts al carrer, córrer cap al cotxe i ficar-nos-hi a dins era com una novetat després de tant temps de no fer-ho. Pel camí anàvem observant quines coses eren diferents, gairebé com si descobríssim un paisatge nou o si fóssim de viatge. Per anar hem trobat poc trànsit. Segurament hi ha tengut a veure el fet que era en haver dinat. Però a l’hora de tornar hi havia més cotxes, potser com la meitat d’un diumenge normal.

Hem travessat terres de Bunyola i hem vist que hi havia molta herba pels voltants de la carretera. Hem arribat a Palma i he passat molt de gust d’entrar a la rotonda de Son Castelló pel carril central perquè no hi havia absolutament ningú més. Ha estat l’única vegada que no he pensat que haurien de destituir el tècnic que va idear un projecte de rotonda embut ideal per generar accidents; tan bé com estava abans.

Ja per la carretera de Manacor no ens ha sobrevolat a baixa altura cap avió que, a l’altura de Sant Jordi, es disposa a aterrar a les pistes de Son Sant Joan. Normalment des d’aquell punt se’n veuen tres o quatre a diferent distància que solquen el camí de l’aire que condueix a l’aeroport, i quan som a mitjan costa de Xorrigo ja passa el següent. Un per minut. Alguna vegada ens hem aturat al fons de la pista a experimentar sensacions fortes quan els avions hi passen ja a punt per tocar terra.

Per Algaida i Vilafranca bastants restaurants es situen prop de la carretera i n’hi havia d’oberts, però també de tancats. Es Cruce, segurament el més conegut i concorregut de tots, estava tancat i oferia una estampa dramàtica en ser un local que, passis a l’hora del dia que hi passis, sempre és un vesper de gent entrant i sortint per degustar els seus plats de cuina mallorquina.

En aquest punt el campanar de Manacor emergeix en l’horitzó i ja no et deixa. La planura està poblada de sementers immensos de blat, ordi i civada, també n’hi ha alguns amb arbres fruiters i amb vinya. Els trossos de terra s’alternen amb alguns de garriga, magatzems agrícoles, porxos i casetes. I així com al davant hi ha el campanar, a l’esquerra la Serra de Tramuntana presideix en la llunyania totes les terres d’una Mallorca encara profundament rural, arrelada a la terra i a la seva cura, quartejada en milers i milers de petites i mitjanes extensions de terreny fèrtil que ara mateix ja presenten un aspecte groguenc i sec propi de l’estiu més calorós.

La sortida de sis horetes ens ha servit per posar-nos al dia i per constatar que els nins creixen molt en deu setmanes. He vist que ja havien segat els sementers i que una brigada de no sé quina institució havia fet ben net el torrentó que passa per un extrem del tros, la darrera vegada que hi vaig ser envaït per romeguers, com diu en Mateu, de tal manera que ni tan sols es podia veure el pas de l’aigua camí de la mar.

La propera vegada que hi anem serà qüestió de fer ben net el safareig per poder-hi fer els capficos de rigor. Aquella taca blavosa dins el rostoll es converteix en un oasi a l’estiu que aporta la frescor necessària per combatre els graus de rècord del juliol i l’agost i el líquid imprescindible per mantenir verd i florit l’entorn de la casa.