Avui, dia de resignació per a na Marta i na Maite, que havien de ser proclamades Valentes Dones, i també per na Marga i na Maria de Lluc, que havien de pronunciar plegades el pregó de la Fira. Un dia molt emocionant per a totes elles, que hauran d’esperar pacientment un any i conformar-se, que això no és res comparat amb els que han perdut la salut, la vida o la feina.

Aquests darrers dos mesos ens estan ensenyant que podem subsistir amb moltes menys coses de les que tenim. Em deman a veure què és el que intentaré recuperar més aviat tan bon punt sigui possible i quines coses hauran quedat pel camí. La vida espartana que hem fet aquest temps té el contrapunt que no és bona per al progrés econòmic, però això ja és fruita d’un altre paner.

Per a mi passar sense les festes no és cap problema. Al pregó fa anys que no hi puc assistir perquè em pertoca ultimar els darrers detalls de l’edició de “Sa Veu” que es publicarà sempre l’endemà, mentre na Xisca, en Joan i en Joan van a la Plaça a fotografiar i captar el primer l’ambient fironer i baixen corrent per acabar la portada i les pàgines de la crònica.

El pregó sol començar a les vuit del vespre i la rotativa arranca a les vuit  i mitja, o sigui que mai el temps és suficient per incloure a l’edició del divendres les fotos de l’interior de la Parròquia. Però els pregoners mai tenen cap inconvenient en passar-nos el text que llegiran uns dies abans i nosaltres en podem fer un resum per publicar el divendres. Això sí, amb el compromís que no sortirà de nosaltres ni una sola paraula abans d’hora. I ho complim escrupolosament.

Els companys em facilitaren fer una excepció els dos anys que els meus fills varen ser personatges històrics i així vaig poder assistir als pregons de la meva mestra Piquita i al de l’admirat Tòfol, dues ocasions molt especials que vaig gaudir especialment després de tants anys d’absència.

Em ve a la memòria la primera vegada que vaig assistir a un pregó de les festes. Devia ser l’any 1988 -ho dic de memòria- i el va llegir l’escriptor Antoni Serra. Un moment donat quasi vaig caure del banc on estava assegut perquè va pronunciar el meu nom quan enllistava diverses persones que es dedicaven a l’escriptura. Jo acabava de guanyar un concurs de relats breus que s’havia organitzat a l’Institut i el mateix Antoni havia format part del jurat. I mira per on, encara avui seguesc amb això de l’escriptura, més periodística que literària, això sí. Som del parer que tot ho influeix tot, o sigui que pot ser que aquell simple esment em servís de reforç positiu per ajuntar més i més lletres. Qui sap.

Sé qui n’hi haurà que ho passaran malament aquests dies per no poder assistir als actes de Fira i de Firó. I també per no poder-los viure intensament. Jo només enyoraré el dinar que feim el dia del Firó amb els amics perquè mai he estat massa d’aquesta festa. Només dues vegades m’he vestit pel Firó i hi ha hagut anys que fins i tot he partit de viatge i d’altres que hem aprofitat el dia lliure de tota la família per anar a Palma a comprar coses que necessitàvem. Després del dinar, això sí.

Tot i això, admir la festa i m’emocion només de sentir-ne parlar. A part de tota la burreria que hi ha i de l’alcohol, el Firó -i també la Fira- tenen una essència que envegen molts altres pobles de Mallorca i ha aconseguit unir moltíssimes persones sota un mateix projecte, cosa gens fàcil. Per tant, entenc totes les persones que aquests dies senten òrfenes de festa i que intenten treure-ho així com poden. Ho aconsegueixen mirant fotos d’altres anys, vídeos, preparant els vestits, cuinant caragols, seguint els actes que es poden veure per les xarxes socials.

El que cal ara és usar tota la força que ens atorguen els protagonistes d’aquell maig de 1561 per vèncer la pandèmia i substituir l’espasa per l’aïllament, tot esperant que l’estratègia funcioni a la primera i ben aviat puguem sentir-nos vencedors i alliberats.