Diari digital de la comarca de Sóller
Dimarts, 5 de març de 2024   |   14:13
 
Enquesta  
S'ha de prohibir la construcció de noves piscines donada l'actual situació de canvi climàtic i de manca d'aigua?


No
 
L'espai urbà solleric.
15/04/2020 | 18:48
Diari d'un confinament: 32.- Luxe i precarietat
Gabriel Mercè

Segons els meus comptes, era el 15 de març passat quan vàrem fer el primer dia de confinament complet i oficial, gairebé inconscients de tot el que això suposava i innocents de sospitar que la tempesta era tan i tan grossa com ara sabem que és. Ahir, per tant, es va completar un mes rodó i avui n’ha arrancat un altre, que no podem saber si també acabarà amb tots confinats a casa.

Inevitablement em ve al cap fer balanç, un retrat de la situació personal i del meu voltant. El primer de tot és que el meu cercle més íntim es troba bé de salut: cap malalt, cap baixa. El segon és que em trob còmode amb el confinament: no tenc tramada cap fugida perquè no em fa falta, el clima familiar és excepcionalment bo, tenim a casa tot el necessari, veig que els nins suporten bé el confinament, i suplesc les relacions familiars i socials a base de telefonades, videocridades i missatges. El tercer és que seguesc fent feina, la qual cosa m’entretén i em dona tranquil·litat.

Amb tot això no tenc més remei que sentir-me un privilegiat i reconèixer-ho. No ho pas malament i això em permet tenir la moral molt alta i molts dels que em rodegen es troben igual que mi. Però no tots poden dir el mateix. En aquest balanç el meu pensament és sobretot per als que han mort, els que estan malalts i les seves famílies. Però també amb ma mare i altres familiars que estan tots sols o que no puc visitar. I també amb els que han perdut la feina o veuen que la perdran al llarg de les properes setmanes, els que tenen problemes de salut, els que viuen sols i no tenen telefonades, els que s’han d’exposar. I evidentment amb aquells que viuen a països que tenen sistemes sanitaris penosos i que no rebran cap atenció si emmalalteixen.

I el meu pensament és també amb les famílies que, ben a prop nostre, no tenen una llar en condicions. A través d’un amic he sabut la història d’una mare i dues filles de nou o deu anys d’edat que es veuen en la necessitat d’haver de viure totes juntes en una habitació de la mida d’una cuina en una casa plena de desconeguts amb els que han de compartir cuina i bany, a Palma. Cada vegada que han de sortir de l’habitació han de desinfectar tot el que troben. Les nines ja porten 32 dies tancades en aquell quarto, pitjor que si estassin a la presó.

El meu amic, amb un cor grandiós, els havia trobat un allotjament a Sóller amb millors condicions i havia començat a preparar el trasllat. Havien d’agafar el seu equipatge, que és molt lleuger, i venir totes tres amb l’autobús fins al nostre poble. Però aquest moviment és ara del tot impossible i ha mogut cel i terra davant les autoritats per trobar algú que autoritzi el trasllat, i malauradament no li ha estat possible. No hi ha cap escletxa a la llei.

Aquesta mare i les seves filles hauran de continuar immobilitzades en aquella precària habitació perquè sortir-ne no és un dels supòsits del Reial Decret famós i s’enfronten a costoses sancions o fins i tot a una presó que no es poden permetre si les intercepten durant el camí. I aquesta família és una de tantes que pateix un confinament immensament traumàtic, perquè no tots tenim cases grans, terrassa, balcó, corral o habitacions de sobra, ordinador, wifi i vistes a la muntanya.

Necessitam tirar a viure, però alhora necessitam ser molt conscients de les necessitats que tenen els nostres veïnats i també el món sencer. Cal que respiradors i mascaretes, i les vacunes quan es facin realitat, arribin alhora per a tota la humanitat i no només amb criteris fronterers o sols per a qui té més riquesa i pot pagar més. Però amb la història que he conegut avui i amb la impossibilitat manifesta de resoldre-la, tenc ben poques esperances que ho sapiguem fer.

He parlat amb na Rosa, que treballa en una botiga i em diu que varen fer un panxó de riure quan una clienta que hi va entrar duia els llavis pintats sobre la mascareta o quan va arribar un home amb la famosa careta de busseig del Decathlon, però que també em confessa que tenen moments de tensió perquè hi ha clients que no tenen cap respecte per les noves mesures de seguretat. És una feina ben complicada aquesta.

També he parlat amb na Catalina, a qui les amigues l’animaren a pujar a l’hort a espaiar-se perquè la casa li cau al damunt, i des que ho fa es troba molt millor, amb pensaments més positius. I amb na Florentina, que ha tengut un eixam d’abelles al corral i molts de problemes perquè un apicultor pogués anar a retirar-les. Però finalment ho ha aconseguit. Ha tengut més sort que la mare i les seves dues filles.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a