La gent més maniàtica és la que millor s’enfrontarà al nou món que estrenam aquests dies. Em referesc a aquella gent obsessionada, d’idees fixes, de rutines immobilistes, perfeccionista, constant i entossudida, persones summament ordenades i amants del control. Perquè farà falta ser molt així per sobreviure allà fora, convivint amb el bitxo a tota hora.

Fa temps que conec una persona que encaixa molt bé dins d’aquest perfil i que aquests dies es troba com un peix dins l’aigua. Na Colònia té 35 anys i moltes vegades d’ella s’ha dit que és una asocial i una excèntrica. Ella ho sap i ha patit molt durant anys perquè no encaixava quasi enlloc, ni a l’Institut, ni a la Universitat, rebutjada a la feina i rodejada només per un petit grup d’amics fidels que l’han acceptada així com és, malgrat no acabar-la d’entendre.

Avui na Colònia es sent la reina del mambo, una pionera, una avançada al seu temps enmig de milions de persones que ara són elles les inadaptades.

Pregunta.- Prepares la teva revenja?

Resposta.- Alguna sí que en tenc pensada, sobretot per alguns que feien befa de mi quan els dies que estava constipada sortia al carrer amb mascareta.

P.- T’ha costat complir les mesures de confinament aquests dies?

R.- A mi? Ca, gens ni mica! No som una hikikomori japonesa d’aquestes que no surten mai de la seva habitació, però som una ànima solitària perquè m’hi he anat adaptant. No és que ho fos realment, però la gent m’ha fet lloc.

P.- Com és la teva relació amb la gent?

R.- No m’agrada que em toquin, ni que em besin, ni que m’abracin. M’agrada estar amb la gent, amb els amics i la família, amb els companys de feina, però necessit això de la distància de seguretat que ara tothom parla, des de sempre. No suport els ambients carregats, ni les olors dels demés, ni m’agrada sentir per exemple una planta que em toca la cara o que em caigui aigua de pluja a damunt. Necessit rentar-me les mans immediatament quan he donat la mà a algú o quan he tocat coses que no són meves.

P.- Què tens la sensació d’haver-te perdut per aquesta característica teva?

R.- M’he perdut tenir mascota perquè els animals em fan molta mania, no he trepitjat mai una biblioteca perquè no seria capaç d’usar un llibre que altres persones ja han llegit, m’he perdut les discoteques i les revetlles perquè la gent està massa a prop, desconec què és anar de bars i a sopar a un restaurant perquè necessit saber que la cuina, i els plats, i la coberteria i la taula estan prou nets per fer-ne ús. Poques vegades he anat de viatge: els avions i els hotels són terreny prohibit per a mi. I sobretot m’he quedat sola, sense parella, per aquest motiu.

P.- Ho atribueixes a aquest motiu? N’estàs completament segura? 

R.- Clar que sí. Tenc ulls. Ningú no vol compartir la vida amb mi. I, a més, jo per apropar-me molt a una persona i arribar a besar-la, uf, ha de ser molt molt neta.

P.- Té rutines de neteja?

R.- Clar que sí, les que ara aconsellen i algunes més, per què no dir-ho. Ca meva sempre ha fet olor de lleixiu. Les meves claus, el mòbil, les ulleres, les targetes de crèdit, el DNI, el comandament de la tele sempre han passat per diverses netejades diàries. Les sabates mai no han passat del portal. Els objectes que entren a ca meva sempre han passat per una inspecció exhaustiva. Les superfícies, la roba, la vaixella... tot el que ara diuen. Els que venien a sopar a casa sempre m’ho criticaven. Ho veis ara? Som jo la rara ara?

P.- Et sents segura davant el Covid-19?

R.- No, gens! El món està ple de gent bruta, de gent que no té les rutines que jo sí que tenc des de fa anys.

P.- I còmoda?

R.- Realment ara em sentiré més còmoda i més compresa anant amb mascareta pel carrer perquè fa anys o dècades que ja hi aniria. Em sent com una alumna avantatjada dins un món que comença a caminar pel sender de les manies, com una catedràtica enmig de principiants. Esper ansiosament el dia que pugui lluir la meva mascareta a la platja a joc amb el meu bikini, o el dia que tengui una cita a Tinder exhibint el meu certificat d’estar neta de Covid-19, o el dissabte vespre que pugui anar a una discoteca a ballar a dos metres de distància dels demés. Tenc ganes d’agafar per primera vegada el bus per anar a Palma sabent que l’acaben de desinfectar i d’anar al teatre sense tenir ningú al costat, ni davant, ni darrere. Quin plaer! Aquest és el meu món.