Duc un parell de dies sense gaire vida social. Menys telefonades, menys directes, menys vídeos graciosos i acudits, menys atenció a les xarxes socials, fins i tot menys sortides al balcó a aplaudir a les 8, als concerts de cada horabaixa a les 6, i tan sols fil directe amb la família i alguns amics. Seran les primeres seqüeles negatives del confinament?

Pens que sí, que el grau d’acceptació ha anat augmentant dia a dia i que ja no duc la nerviada d’aquelles primeres jornades en les que m’era difícil adormir-me, amb les emocions a flor de pell, quan no podia deixar de prestar atenció a les notícies durant massa hores i amb l’adrenalina bastant pujada, sempre pensant en què passaria demà.

Això ha passat bastant. Em sent ara mateix en mans de les autoritats, a les ordres, però seguesc analitzant molt l’actualitat per, si cal, exagerar una mica més les recomanacions que facin. Mai anar per davall, per protecció meva i dels meus.

Això ho he après de n’Aina. Ella treballa a la central d’emergències d’Ibanat, amb els incendis forestals, i cada vegada que hi ha un avís de fum, com en diuen ells, i les condicions meteorològiques són mínimament adverses, el que fan és enviar-hi ràpidament tots els mitjans que tenen disponibles. Sempre m’he imaginat com un tauler de Risk, però en comptes de canons, cavalleria i infanteria, helicòpters i avions, camions plens d’aigua i brigades. El noranta per cent de les vegades l’avís degenera en falsa alarma i a mitjan camí les brigades tornen enrere, la qual cosa és un èxit; però el deu per cent restant l’incipient incendi rep una destralada forta des del minut zero i en la majoria dels casos qui guanya és la natura. Resposta exagerada per obtenir més èxits.

Amb aquesta pandèmia pens jo que hem d’exagerar i ser escrupolosos, i aquesta és ara la meva preocupació. No pens en demà, sinó en fer-ho bé.

Dins aquest dilluns tediós he vist llum al meu dia pla quan un cotxe de la Guàrdia Civil s’ha aturat ben davant ca nostra. Dos agents havien baixat del vehicle (encara són Patrols?) i parlaven dificultosament amb un home que els contestava des d’una mica de distància. No s’entenien. He fet callar tothom a casa per poder-hi sentir bé. De tant en tant els agents em llançaven una mirada escrutadora, però no m’han dit res. De tot d’una jo dissimulava, però després ja no i escoltava perquè em surt de dins, perquè volia saber què passava, una mica desitjant que hi hagués una detenció davant els meus ulls i la pogués cronicar i retratar zenitalment.

La conversa s’ha allargat ben bé una quinzena de minuts i en tot moment han respectat les distàncies preceptives. El caminant interceptat no duia ni ca, ni barra de pa. M’ha semblat entendre que era romanès, per això la comunicació era complicada, i que venia de fer feina o anava a comprar tabac. Dipositava la documentació que li demanaven sobre el capó del quatre per quatre i es feia enrere perquè els agents la poguessin inspeccionar, sense tocar-la. També en diverses ocasions hi ha deixat el mòbil i fins i tot han fet alguna cridada telefònica, crec que a una persona que ha acreditat el seu lloc de residència.

Al final li han dit que el multarien i que si el tornaven a trobar pel carrer sense motiu l’haurien de detenir. També li han demanat que se n’anés corrent cap a ca seva i li han repetit un parell de vegades, fins que un ha partit per un cantó amb el missatge après, els altres per l’altre i jo m’he retirat del balcó directe cap a l’ordinador.

Molt dura ha de ser la feina dels agents, ara i sempre, però aquests dies amb un plus de perillositat molt especial.

Avui migdia he tornat anar a la Cooperativa a comprar perquè ja estàvem a zero de fruita i verdura. M’ha anat molt millor amb els guants. Quan descarregava a casa ha passat una patrulla i m’han vist amb les bosses. També m’hi veren fa quinze dies, la primera vegada que hi vaig anar, mira que és casualitat. I ara he de dur a ma mare els productes que he comprat per a ella, perquè preferesc que no surti. A veure si m’aturaran.