A na Maria Rosa. En la memòria.

Avui es tanca un cicle. Acostumats, com estam, de comptabilitzar el temps a base de setmanes -i més jo, que faig feina en un setmanari- pens que aquest dissabte era un bon moment per fer balanç de la situació. Quan per primera vegada vaig sentir parlar de confinaments se’m va fer un nus al canyó, acostumat com estava a entrar i sortir com volia, a anar i venir, a caminar, a fer i desfer. També vaig sentir terror per la butxaqueta, tema del qual ara preferesc no parlar-ne, ni pensar-hi, però sobretot pel simple fet de no poder travessar la porta, per l’avorriment, el tedi, l’enyorança, la claustrofòbia, l’empresonament i el fet d’estar tot motivat per un agent invisible als ulls.

Però no, no ha estat així. El balanç és bo, molt bo diria jo. No m’ho esperava. Els nins, per ara, no enyoren el carrer, ni l’escola. Només una vegada el gran va demanar per acompanyar-me a baixar el fems, però crec que només feia una prova. Evidentment NO va poder venir-hi.

Tothom amb qui he parlat es troba animat i optimista, o això és el que diuen. Ja tots sabem que avui no som a la meitat d’aquells catorze dies que ens varen vendre el començament, però som dels que preferesc no marcar-me horitzons: ja ens aniran dient què hem de fer i quan ho hem de fer. És veritat que poder estar ocupat treballant, convivint amb la família i estant ben assortit d’amics m’ho ha fet més fàcil.

A més, com es diu aquests dies, ens hem reinventat. Tothom ha pegat mà a l’enginy i la imaginació per construir un món immens dins una petita llar. La tecnologia ens permet gaudir de visites a museus, d’assistir a concerts, a obres de teatre, a classes de ioga, de cuina i del que un vulgui. Els racons de la casa es transformen, les tasques s’adapten i, després d’una setmana, ja molts d’aquests canvis obligatoris ens semblen del tot normals i quotidians.

Avui necessitava una jornada de descans, de no fer res, de sofà i tele, que és el que estic fent. Només vint minutets de circuit al dematí i un ambient total de dia sense objectius. El Marie Kondo a l’armari, la pintada de persianes i altres feines d’aquestes eternament procrastinades poden esperar un dia més. Demà sí que en faré alguna, perquè realment seria dramàtic acabar el confinament i no haver-ne fet cap!

El que no falla és el concert infantil de les 6 de l’horabaixa i l’aplaudiment de les 8. Des de ca nostra, amb el silenci que hi ha, a les 8 es sent una veritable bulla. M’emociona cada vespre. També a vegades sent un veïnat que toca el corn, un altre que toca les xeremies i que està acompanyat pel flabiol i el tamborí (na Tere me diu que és na Maria de Lluc i el seu home), d’altres que posen música enllaunada, i es veu que molts nins han fet el cartell de l’arc de Sant Martí amb el lema “Tot anirà bé”, o també en versió italiana. De lluny veim que en Tomeu i na Teresa han dibuixat l’arc de Sant Martí amb guixos en una paret i els ha quedat molt professional; enhorabona! Ah, i em diuen que també es veuen moltes banderes del Firó, com en Josep i na Carme, els meus veïnats.

El balanç que deia que he fet avui ha inclòs el rebost i la gelera. D’ençà de dimarts no hem comprat res més. El pa es va acabar ahir i queden dues patates esquifides que avui vespre se n’aniran dins una crema de verdures per sopar que serà deliciosa. Però de la resta hi ha un de tot: fruita, verdura, carn i peix al congelador, i un rebost suficientment abastit d’altres aliments menys peribles. Dilluns o dimarts tornaré a comprar i procuraré dur suficientment coses com tornar passar una setmana. Preferesc sortir el menys possible.

Na Maria del Mar, que és la filla més gran del meu cercle més íntim d’amistats (què grans que ens feim!), m’ha fet arribar una iniciativa per veure si me’n puc fer ressò. Amb l’actual situació de confinament hi ha dones que poden estar vivint una situació de violència de gènere dins les seves cases que difícilment pot aflorar. La campanya que s’ha posat en marxa consisteix que, qui es trobi en aquesta situació i necessiti ajuda, pot anar a la farmàcia i demanar una mascareta-19. Aquesta és la contrasenya que activarà un protocol d’ajuda amb cridada immediata a l’112. I és que ahir es va tornar a produir un assassinat a Almassora, una dona de 35 anys, davant dos dels seus fills, i enguany ja en duim desset. Jo n’estic tocat d’ala de tot això. Ahir l’enyorada Maria Rosa hauria complert anys.