Diari digital de la comarca de Sóller
Dilluns, 30 de març de 2020   |   12:23
 
Enquesta  
Per què passes més pena?

Per la salut
Per l‘economia
 
Tres agents de la Policia Local, patrullant.
17/03/2020 | 19:11
Diari d'un confinament: "3.- Els sollerics ho fan molt bé"
Gabriel Mercè

Quina gràcia que m’ha fet fa una estona en Sánchez. Des de Madrid tenen una visió parcial del país i per això s’havien oblidat de prohibir poder estar a les platges. Clar, com que “aquí no hay playa, vaya, vaya”.

Avui dematí en Joan se’m justificava. Cada dematí agafa el cotxe, passa a comprar el pa i se’n va a l’olivar de Sa Figuera a donar menjar als animals i s’hi passa tot lo dia. No veu ningú i s’entretén molt. I em deia: “Això és causa major, no?”

Certament anar a l’hort a cercar taronges, o a collir cebes, o a cercar els ous de les gallines té molta similitud amb l’acte d’anar a comprar a la botiga o al supermercat i genera fins i tot menys contacte amb la gent. Són actes solitaris que a Madrid no es fan. Fins que no ens ho prohibeixin...

Avui ja era hora d’anar a comprar. Queden moltes taronges, de les que vaig anar a collir amb en Damià i el seu amic Eduard, però només una pera i ens falta el pa, l’enyor. Anar-hi ha estat un acte calculat com mai no havia fet abans. Dues telefonades a ma mare per concretar el que ella necessitava, una ullada escrutadora dins la gelera, al rebost i a la fruitera, una llista ben detallada, dues bosses grosses i cap a la Cooperativa a l’hora del cafè, que he pensat que era quan menys gent hi trobaria.

Pel camí molt poca gent. Deu persones caminant i una dotzena de vehicles. I allà la sala estava buida. “Com ho he de fer?”, he demanat. I m’han indicat uns guants de plàstic per posar-me i a comprar s’ha dit. Quan duia els guants m’he hagut de ficar la mà a la butxaca per treure la llista, que no hi havia pensat, i ha estat prou difícil. Després de les pomes, els kiwis i els carabassons he vist els melons i amb aquesta mentalitat de “ves agafant coses que durin molt de temps” n’hi triat un. Però l’adhesiu que duia a la pell se m’ha aferrat a un guant, i després a l’altre, m’han quedat els dos guants enganxats, quan intentava desfer-me’n s’han començat a foradar. Res, que he hagut de tornar a la casella de sortida, tirar els guants i posar-me’n uns altres. Crec que no s’han adonat. Menys mal.

A l’hora de pagar: adhesius al lloc de la coa, que no n’hi havia, per respectar la distància de seguretat; una canastra per dipositar la compra a distància del venedor que ell després s’apropa; un vidre o un metacrilat (no ho he tocat) al mostrador; i “millor si pagues amb targeta”, m’ha dit quan li he demanat quin sistema preferia.

Mentre em passava allò dels guants han entrat primer na Maria Antònia i després en Gaspar i venga voltes i voltes als palets plens de fruita i verdura per mantenir l’anomenada distància de seguretat.

Ah... i quan he arribat a casa, com que amb el conflicte amb els guants havia perdut la llisteta, resulta que m’he oblidat de dur les patates.

En arribar a casa tot carregat he trobat en Quico i dos municipals més dels nous, que encara no coneixia. Els he demanat com ho feien per patrullar junts en un sol cotxe. Mascareta, guants i molta desinfecció. I m’ha dit que els sollerics ho fan molt bé, que pràcticament no s’han trobat incidències i que els carrers pareixen com d’aquelles pel·lícules de l’oest, on aviat hi compareixeran bolles d’herba seca.

Una estona després he duit ous i fruita a ma mare i he passat pel forn de n’Andreu a cercar també pa per a ella i per a nosaltres. Abans d’anar-hi li he enviat un Whatsapp per veure si n’hi quedava. Trob que no és qüestió d’anar fent viatges de bades. Exposicions, les mínimes.

Avui he recordat fragments de la meva infantesa: el carrer on vivia de petit i com totes les cases eren una extensió de la nostra. De petit entrava i sortia com volia de ca sa madona Ribes, una tercera padrina per a mi, de ca donya Bel, de ca sa madona d’es cantó (perquè vivia a la darrera casa), i jugava al carrer amb els pocs nins que hi havia per allà: el més grandolàs, en Toni, els seus germans Marilén i Mateu, na Marga i na Toñi.

I pens que aquestes setmanes hi deu haver també molts de veïnats que pels corrals de les cases deuen conversar i recuperar el que era antigament el veïnatge de poble. M’agrada la vida de poble. Ei, que també té les seves coses negatives, eh! Però m’ha agradat avui, quan he duit la compra a ma mare, topar-me amb na Maria Victòria, que m’ha dit que el seu home sortirà aviat de l’hospital -cinc setmanes ja duu el pobre- i que en Francesc va poder partir a Barcelona a reunir-se amb la seva filla amb el darrer vol que hi havia; o amb na Cristina, que m’ha dit que els seus fills estan avorrits i nerviosos, sobretot el petit; o amb na Maria, que havia sortit com un llamp de ca seva a comprar a la carnisseria i se’n tornava.

Avui, per sopar, pa amb oli!



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a